Sóc bèstia
en un desert de
soques mortes
plenes d’
escorpits i pregadéus.
Sóc l’ home
de la serra i del
punyal,
el misericordiós,
fals obstinat.
Sóc ànima,
se m’ endu el
fum, la llum, la lluna;
mai sóc aquí, no
pas de nit.
Sóc l’ astre
agenollat
a les corbes de l’
univers,
-un ratpenat que
hi penja.
Sóc la por
sencera,
-una bola gegant
de palla negra i
podrida
avall penya-segats
avall.
Sóc viu
d’ haver-me de
morir,
mortal que corre
,
calavera, ja ho
he dit:
Sóc bèstia,
calavera de la bèstia,
sí.
Jo sóc la
calavera de la bèstia.
El meu front
blanc,
la molsa als
pòmuls...
griFOLL
3.2.13
casserrespoblepoema
No hay comentarios:
Publicar un comentario