MANDARINA LLIURE

No fumo pel fum ni bevia per set. Tinc el pany de les addiccions que encaixa amb la clau de tot lo que enganxa: els esbarzers, les abraçades, la cola de contacte i els llibres secrets. Com a tot ésser existent se m’ ha concedit el dret a ser jo, així com un roure fa de roure i una abella fa d’ abella, jo també ho puc fer: ser jo. M’ ho han dit i m’ ho estic pensant. No sé si ser jo comportaria més enrenou que res més. Calen moltes reformes, potser m’ hauria de fer tot nou... Tot el dia que hi rumio, com una vaca sagrada, com un atabalat d’ oficina, com un peix dins un bassal que s’ evapora per moments. Ser jo, sí, però quin? Que això és l’ altra, qui sóc? N’ he estat molts i en sóc més. En tinc per dar i per vendre.

Suposo que algun dia ho provaré. Suposo que algun dia com avui decideixo-decidiré que sí, que seré jo. I començaré per rascar l’ òxid  del temps, i em treure tot el ferro de l’ assumpte per  fer-ho, i no pesaré, fora gravetats, totes.

Jo és un malentès de l’ estrès metafísic amb la vergonya de resumir-me en fera pensadora,  trets que trairía directa-ment; mes també sóc  l’ inventor d’ unes fotos que es veien a les fosques i que no vaig ensenyar a ningú perquè no sabia com, i també sóc un bolet, i etc. Sóc de fibra de porus, sal, saliva, hemoglobina, pessigolles i nostàlgies, sóc de caure-hi, de jugar-hi, foll com la visió d’ un cor verd desramificant-se en l’ aire al menjador de casa dels veïns del planeta i sentir com les arrels t’ arrosseguen  pels núvols d’ escuma i vertigen d’ oli de plomes de giralluna amb timó de l’ àrtic, que existeix, però és al vi, blanc que és groc, i fresc com si passés de tot, i sí, passa de tot i mai para, i els veïns físicament no hi són.  Sóc la roda. Sento que hi sóc i sentir això només és res comparat amb ser-ho, si em soc, que em sóc, i tots. Suposo, sempre suposo. Sóc un supositori!

Sóc...vés a saber. Això deu constar en algun lloc, sí, cap endins tot endins i a fer vida sana ( diuen que qui fa vida sana ja no es mor mai, i també diuen que el sà s’ avorreix tota l’ eternitat movent la cullera de la til·la). És una contradicció contraindicada: vida amb sana! Si viure és una malaltia preciosa, per això les invoca a totes, fan com imans...No és mala fe, ni bona. Són coses de l’ UnicVers(us). Que per això tu ets tu i no el camí que duus a sota.

Si el meu cervell funciona “En desordre”, per què l’ he d’ ordenar? Deixarà de funcionar? Segur que amb el canvi d’ això de ser jo mateix ho perdo tot. Serà bo. Aquí riuràs.

Després, quan sigui jo, ‘nirem a fer un cafè? Voldràs que ens repetim junts? Que a l’ hivern tinguem el mateix fred i que a l’ estiu compartim la calor i les feretes dels boscs ens duguin amb barca, pels rius, i les fulles, passant-les, una a una, llegint-ne els marges que és tot aventura i mai som els primers de passar-hi. Ja ho vam fer mil milions de vegades. Nosaltres cent.

Reivindicarem la Follia, n’ inventarem de noves, això sí que sí. Seran com ara destins quiets de pluja fresca amagats sota els dits passejant per la suavitat generosa dels cossos alats xopant la primavera dels joncs del crepuscle o l’ aurora fent caure pestanyes al mar de l’ amor on pins de llum tèbia s’ alcen i doblen i mosseguen estels fugaços de plata que és aigua del tot concentrada amb un raig de llimona o mandarina lliure. Tropical. I cal.

griFOLL

16.02.14

casserrespoblepoema