Seguidores

miércoles, 4 de octubre de 2017

tretze poemes i un matalàs




BON DIA


Bon dia Terra.
Bon dia persones del món.
Bon dia animals, arbres, núvols
i rocs. Bon dia ciutats i carrers,
cantonades. Bon dia racons.
Bon dia alegria, humor, esperança.
Bon dia records. Bon dia il·lusions.
Bon dia senzillesa de les coses.
Bon dia gràcies, bon dia perdó.
Bon dia fulla que caus, paraula
que enfiles i dius, paraula
que calles per dir-ho amb amor.
Bon dia cos, ungles, dents, ulls
i espina dorsal. Bon dia imprevisible.
Bon dia a improvisar. Bon dia mortals
per ser vius, per haver-ho estat i seguim.
Bon dia tot allò que hem estat i ja som.
Bon dia música, foc, aigua, pa, llibertat
d’ ésser hom. Bon dia utopies d’ amor
que encara la brillen. Bon dia sigues
qui ets: vas a ser-te qui vols.
Bon dia ingenuïtat, humilitat, camins
per davant a inventar-se i pels altres,
per un i per si de cas. Bon dia errors
com espases, poetes en boles,
valents fugitius, marginats, criatures
amables, serveis no oficials, ocurrents
per bondat, jugadors d’ ells mateixos,
pressentiments, angoixa de ser per ser hom,
faltes, intuïcions, no porto els papers.
Bon dia equilibristes, espontanis, tiramilles,
saltimbanquis, petites cuques de llum
dins l’ abisme, màgics entre tanta ràbia,
buscadors de la veritat que ens ha de trobar
buscant-la o no ens atendrà. Bon dia
lluitadors sense espasa, lo just, lo necessari,
bon dia i res més dia d’ ara, avui, bon dia
per ara i no tornar-hi a clavar mossegada,
que és petó lo que avança. Bon dia
herois anònims, solitaris, dubtadors.
Bon dia no sé per què ens hem sentit
inferiors. Bon dia igualtat, desavinença
amb igualtat. Bon dia atzar, curiositat,
taquicàrdies de noria amb finestres
obertes al pit per no anar-hi de plàstic.
Bon dia i tornar-se a escaldar. Ens en riurem
cap al tard, ja amb els cors més inflats,
que hem estat globus i ara ens podem enlairar,
i ja haurà passat un altre bon dia. Dormirem
fets de pau, ben tapats, a casa, calents, tips,
com quan érem petits. Petits voladors
purs com dents de llet a l’ ànima
que mai ens cauran. Bon dia a la vida d’ avui
et desitjo, per no haver estat fàcil
anar-hi per sota dels altres i haver-hi arribat,
molt bon dia que duri tot el dia cada instant
que siguis tu fent allò que ets, només sabent
ser de veritat, sense una identitat programada,
tal i com raja, bon dia. I bon dia també
als renascuts cada dia i als demà serà un altre dia.
Bon dia mira si et mous i fes-te servir, que serveixes
i ho saps, i saps què és estimar i que estimar
és la resposta a tot això que passa
i no ens han proposat.


griFOLL

Nov.2015



DEMÀ


Demà miraràs enrere i estaràs contenta.
Ho has fet tot,
hi ha moltes maneres de fer-ho...
demà, quan et giris
sabràs que el què donaves per perdut
ho vas trobar i no ho havies conegut
perquè ho havies millorat. 


griFOLL


A TODOS


A los que pueden porque quieren,
que no dan por hecho y hacen,
a los culpables de inocencia,
a los humildes que no se dejan humillar.
A los sencillos que no se esconden,
a los que crecen sin adulterar,
a los que siguen porque intuyen,
a los que intuyen porque se escuchan
y usan el dolor para comprender
que a todos nos duele
y de eso aprenden a amar y de amar
siguen aprendiendo que todos
somos el mismo, que andamos juntos
porque llegamos a los mismos sitios
porque venimos del mismo lugar.

griFOLL

19.10.15

CONTENIR D’ HORA

Contens, saps que més; sents
tot com se’ t clava, en tu reposa.
Vas pel món encomanant “Vida”.

griFOLL
12.10.13

SET DE LLUNES

Dóna allò que et manqui.
Si és sincer, bo, si és d’ amor
te’ n creixeran selves a dins:
que arrelin, que alt hi creixin,
i que hi baixin valls amb rius
d’ aigües profundes fins a mar,
sens fi. Que cada nit hi beguis lluna.


griFOLL

LO DOLOR

i vingué lo dolor
i no el vaig negar
li vaig saltar dins
i no em va trobar

grifoll '12


CAMÍ

Hi havia dos camins.
(...)
Ara n’ hi ha tres.

grifoll
25.01.12


SI VAS

Si vas de perdedor, si vas de guanyador, tu
competeixes: el teu regne no és del meu món.

grifoll
25.12.12


FÍSICA i QUÍMICA

Véns de l' aigua.
Vinc del foc.
Fem fum?

grifoll
20.12.11


QUAN TINGUI MIL ANYS

Un dia tindré mil anys i aquesta carn ja no em guarnirà.
Llavors, sense avisar,
m’ instal·laré disfressat de núvol
a tot firmament i faré dibuixos
pels boigs i pels nens.


grifoll
15.12.11

AGREGAR TÍTOL

La petita mort s’ ha fet gran.
La petita vida salta en contra de la mort gran.
Al final, guanya l’ amor.


grifoll
27.11.11


ESTACIONS

Tot l’ hivern durem els peus molls:
Ningú sap l’ interruptor de l’ ànima, aquí.
( Es fan dir déus, però són uns gàngsters).
Les coses s’ han posat d’ esquena.
...I cinc: Tornarà la primavera.

grifoll
25.11.11


NOTES

Tothom té un buit, diu la mestra.


 grifoll

17.11.11


lunes, 2 de octubre de 2017

QUAN EM DEMANIN PER L’ AMOR



Parlaré de tu. Sota les bombes parlaré de tu. Parlaré de tu, del teu somriure. Parlaré de tu amb els llops i les gavines. Parlaré de tu, que som iguals, que ens han fet mal. Parlaré de tu que estimes. Parlaré de tu i només de tu, diré que plores i diré que lluites; diré de tu que camines amb el cor als dits, sagnant, que és fosc i continues. Parlaré de tu al desert, en totes direccions, als que hi van, als que vénen, pels que tornen i als que mai marxeu. Parlaré de tu a les rels, a l’ alba i als coloms missatgers. Parlaré de tu quan vinguin, quan guanyin, quan perdin, quan caiguin. Sempre, quan em demanin per l’ amor, diré de tu.


Josep Grifoll

miércoles, 27 de septiembre de 2017

AVUI


totes les pells estan molt endurides
vint-i-set del nou del disset:
les flors pel bosc van vestides

Josep Grifoll

jueves, 21 de septiembre de 2017

AL FUTUR




I si abans de volar sortim de la gàbia?
El camí on cara a cara ens reconeixerem
ara ens oculta l’ una de l’ altra.
És una maniobra humana  de terra
que mai sagna blava. No surt als diaris
l’ amor. L’ amor ets tu a primera plana.
La veritat ets tu a primera plana.
Tu que estimes igual en temps de pau
que en temps de guerra, germana
d’ arrel i d’ arreu i de creus i de gana,
no deixem que ens ocultin l’ una de l’ altra.
Totes les banderes són fetes amb sang,
ara ja haurien de ser totes roges,
ja hauríem d’ haver sagnat prou
i veure’ ns com som: la mateixa persona
que ja es diu Futur estimant-se,
passades les gàbies; curats de filferros.


Josep Grifoll

viernes, 15 de septiembre de 2017

poema- Ted Youth



La mà dorm al cor que t’ agafa. La mà
que al cor dorm i t’ agafa és la teva. Les línies
que escrius al palmell de la vida és la mà
que amb el cor tu despertes. 

Ted Youth 

miércoles, 13 de septiembre de 2017

PSEUDOPSIKOANAlítiKA



Vius d’ il·lús amb ions, però vius, no? i tens picors que poden ser rascades sense la necessitat de cap professional en rascadures, oi? no entens res de res com tothom, però tothom t’ espera al virtual-bar per a fer veure que sí, no? poses un peu al camí i el camí no desapareix, veritat? no pots dormir, però despert pots menjar-te el coco o un croissant i fer-te un cafè amb llet sencera o semi o desna, cert? potser fins i tot fumes i t’ agrada fer-ho ( de fumar ) i el metge no t’ ho ha prohibit ( el fumar) i són les tantes i no t’ has quedat sense tabac i trobes un cogollo d’ Y grega canviant una bombeta o al calaix de les especies, al costat del julivert caducat  per exemple ( et va bé?).  I escolta , casualment, no tindràs pas a sobre un sostre d’ aquells que, per més que ho diguis, no t’ ha caigut mai a sobre? no te n’ amagues èh aquí amb lletres xiques d’ anomenar un aparell que dius que tens amb altaveus d’ on en pot sortir música del Bob Dylan vint-i-cinc hores al dia!? Doncs tot molt bé, Nanu! Si de cas, val!? A tu! Que si és per a res ja et trucarem! Genial! Records! Tampoc! Si bé!déu!ut! Ut. I quan vaig sortir, se’ m va cagar un colom a sobre i vaig il·luminar-me. La veritat de les veritats: et treus la merda perquè t’ és insuportable o perquè t’ estan mirant? Quina merda et pesa més? I vaig llegir tot Jung i ara sé per què no em van trucar.


Josep Grifoll

viernes, 11 de agosto de 2017

PERQUÈ SOM VIUS, I PERSONES, I BONES



Res és casualitat i tot belluga, les bèsties, els núvols, nosaltres vestits amb la pell al dia – que hi brilla, amb la nit a la pell – també hi brilla el clatell. Sí, nosaltres. Podríem rodolar per la sorra o sortir disparats fins la lluna. Plena. Plens. Podríem ser feliços ara que el profe no mira, escapar-nos del cole del món i anar a viure al país de l’ hora del pati. Construiré un coet aquesta tarda. La gent ens confondrà amb un castell de focs quan arrenquem el vol aquest vespre, serem una festa major sortint d’ òrbita, fent xispes com cent mil cuques de llum amb bengales de la sort celebrant l’ amor, la bondat, l’ anhel,  la tendresa i totes aquestes coses cursis , caducades, que no sé per què no es posen de moda, si són molt retro, molt vintage..., potser les confonen. El cas és que volarem, i volarem perquè volem volar, perquè mentre els altres buscaven bolets, nosaltres collíem plomes i avui ens hem vist les ales i tocarem les aurores, perquè som vius, i persones, i bones. I això és el que compta, sigui o no poètic, jo no sé de més poesia que aquesta, i compartir-nos els versos. I perdre l’ alè amb les sinalefes per aprofitar-les per fer-nos petons com galàxies senceres.


griFOLL

domingo, 30 de julio de 2017

EXIGEIXO QUE T’ ESTIMIS



Vull mirar-te sabent que l’ amor és dins teu encara que no l’ exerceixis; vull dir-te, malgrat  t’ emprenyis com un mandril, que més tard o més d’ hora el seràs , sortirà; no veus que  de l’ amor no se n’ escapa ningú, com pretenies fer-ho tu? tu! te’ n recordes de tu? tu que pots, tu que vals encara que no hi ha manera de que t’ ho creguis; óstia, que ets l’ òstia, joder! no et facis això! tu no, ets un ésser preciós, un miracle, tots els miracles! tu no tens la culpa de res, si t’ has equivocat és perquè t’ ho han fet creure, deixa’ls. Ara deixa’ ls;  vull  que confiïs en tu encara que tot això et soni a ordre – ho és:  jo t’ exigeixo a tu que t’ estimis com ho feies abans de que t’ adulteressin. No has caducat. Vull que et miris al mirall i vegis la nena, contemplis el nen, sentis la vida que et bull boja a dins. Ets aquí. Ara. Tu. Ets. Aquí. Vola, vull que volis, vull que sàpigues que voles perquè ets, perquè som. Vinc amb tu. Ens seguiran.


griFOLL

miércoles, 26 de julio de 2017

ESTIC CANSAT,


molt cansat, cansat d’ aquesta postal que em veneu, de que tots tingueu el mateix rostre, de que tothom es cregui amb dret a trepitjar l’ altre perquè l’ un pateix més – com si això es mesurés i ho haguéssim pactat. Estic cansat de que us excuseu amb filosofies d’ autoajuda per no ajudar al del costat. Infinitament cansat. De sords, de cecs, de frases fetes, de covards armats, de valents entre reixes, de que ningú digui lo que sent, de que ningú senti lo que pensa, de que ningú pensi lo que diu, molt, cansadissimament cansat de ninots que de lluny semblen persones i de prop fantasmes els hi queda curt. Cansat de la ignorància que heu escollit, del mal que feu no fent res, de que ho sapigueu tot, tot i més, sempre més i de tot..., de que insistiu en ser això que no sou, d’ estampar-me contra les vostres parets, contra les vostres normes, contra les vostres condicions, contra vosaltres. Estic cansat de que escampeu merda tot el dia i després recolliu la del gos – sou tan correctes que feu fàstic.  Fàstic i por. Més por que fàstic.


griFOLL

viernes, 14 de julio de 2017

CONSCIÈNCIA



Ets a molts llocs al mateix temps.
Ets a molts temps al mateix lloc.
Consciència.
T’ envolta gent que et porta segles.
Tens records que no són teus i et roda el cor. 
Vertigen.


griFOLL

sábado, 17 de junio de 2017

LES PERSONES QUE ETS




A mi m’ agrada la gent que riu, la gent que riu fins a( -)mar. I si algú m’ enamora és la gent que no s’ amaga de plorar quan els lacrimals necessiten buidar. A mi m’ agrada la gent que parla del que li preocupa i no amaga el cap sota l’ ala de les tafaneries que no saben volar. A mi m’ agrada la gent de veritat, que no ha caigut a la trampa de disfressar-se com la del costat. A mi m’ agrada la gent valenta de veres, la que te por i xiscla, la que no pot més i segueix, la que dubta i no s’ atura, la que s’ equivoca per descobrir que els errors no existeixen. A mi m’ agrada la gent que no discuteix per guanyar, que si ho fa és per solucionar problemes, terribles problemes que no ho acostumen a ser. A mi m’ agrada la gent que ho és i no competeix, la gent humil, la gent que no sap créixer i la que en sap, la gent que saluda i la que no pot, la gent que mai crida a l’ altre sinó és policia o psiquiatre o banquer, la gent que porta el gps al cor i no al cap, la gent que diu no entendre res quan li roben els nords, la gent que, d’ amagat, esborra línies rectes dels mapamundis i la que no s’ amaga i surt amb l’amor per pancarta al carrer i fins on s’ hagi d’ anar. A mi m’ agrada la gent que sap que viu, que sap que mor, que sap que tothom hi passa, hi ha passat i hi ha de passar: l’ àvia i el nét, el ric i l’ estripat, el jutge i el damnat, l’ assassí i l’ assassinat. A mi m’ agrada la gent que veu diferències en l’ altre i l’ omplen de curiositat, però que ni se li passa pel cor pensar en drets o caiguts, tot és de tots i res de ningú, només l’ estimar. Resumint,  a mi m’ agrada la gent que estima, i que, ho faci com ho faci, sempre en vol saber més i amb això és amb el que es baralla i pel que lluita totes les existències que li calgui dansar.  A mi m’ agrada la gent que ha estat a l’ infern i no ha perdut el temps compadint-se als miralls. Les persones. Tu.


griFOLL


viernes, 16 de junio de 2017

TU I L’ AMOR

patti-smith-people-have-the-power-lyrics-written


L’ amor no es demana, no mana, no mama, amamanta ,comprèn, alimenta, l’ amor s’ encomana, es regala, però no esperant que reboti, que no és de goma, és perquè segueixi la cadena que allibera, l’ única. L’ amor no vol fama, és com la terra que alimenta els boscos des de sota. No és només personal ,és transferible, fa pinyes d’ on en surten pinyons que planten pins i tornen a fer pinyes. Fa pinya l’ amor. Fa pinya que és cosa de tots ser pinyons, no d’ un ni de dos ni de tres, cosa de totes les coses. Tots bosc. Ni jutja ni suposa. L’ amor diu l’ humor, diu el joc, però l’ amor és el joc més seriós, el que sempre somriu. L’ amor és amor, sigui amb déu, amb dubte o ateu, si és amor, l’ amor és l’ univers florint-te a dins: tu ets el temple. L’ amor no mira per ell, l’ amor mira cap a tot arreu, enfora i endins, no es veu amb els ulls de fora ni fent-li cap radiografia, l’ amor és més d’ estar-se al jardí dels nens tristos o al fons del got del suïcida que fent cua en un caixer o anant a votar. No imposa, no projecta, no té pressa ni mirall, és confiança pura. Creix en època de vaques flaques malgrat mil vaquers no se n’ empanin i s’ entestin a matar els toros a palles, a no perdonar, per no comprendre, les banyes, els polsos, la vida. Però l’ amor deixa que el busquis, juga a cuca amagar, et vol sorprendre, et vol meravellar, no te pressa. Tu tampoc n’ hauries de tenir, us trobareu quan aneu a la mateixa velocitat.


griFOLL

jueves, 15 de junio de 2017

FOTO D’ AMOR






Una vegada vaig aterrar a l’ altre punta de món, i era de nit i estava enamorat de la noia que no em trobava enlloc perquè jo encara només m’ havia perdut setanta vegades i això en mi és lo normal, però si va passar va ser perquè ens trobéssim després, quan ja tot era buit; ens esperava un taxi que era l’ últim del món i juraria que la vida era en blanc i negre però sense Bogarts perquè no deixaven fumar... fumar?  si jo no me’ n recordava ni de qui era, què m’ havia d’ enrecordar de si era fumador? Estava enamorat!  No hi havia pas taxista al taxi, ni carretera a sota, ni ciutat a fora, ni cel a sobre ni res més que ella, fóssim on fóssim. Lo més fort és que ella també estava enamorada de mi. Sota l’ ala de l’ avió ens vam fer el primer petó. De la meva vida jo només en guardo a la memòria del cor els fotogrames cursis, així quan la palmi i vegi la peli de la meva vida, serà d’ amor. També escric fotos que tinc fetes sense càmera i a vegades surto a caçar poemes amb un joc de lupes. Són un trasto de lupes, però 500 anys enrere haurien flipat. 500 anys feia que ens desconeixíem jo i ella. No sé qui conta la vida amb un rellotge o a base de calendaris, però la intensitat no admet mesures. Van passar tantes coses...hi havia una metralleta d’ emocions que ens va deixar fets coladors, la llum ens travessava i nosaltres travessàvem parets, ens despertàvem en un carreró ple de capses de pizza i gats de colors i olors de cafè i una escletxa de sol ens envejava fent-nos l’ ullet. Després ella va venir aquí i també va tornar a passar tot. Vam ser feliços quan ja ho havien prohibit. Potser no ve al cas però jo a l’ aeroport d’ aquí vaig fotre un cop de cap contra una columna de ciment que em sembla que va desviar alguna cosa del món, encara que això ho he pensat després i no en tinc cap foto, però ho sospito, tinc fotos fent-nos l’ amor sense sexe, tinc fotos fent-nos el sexe amb amor i un sac de polaroids ple de somriures que no puc parar de mirar. No sé per què explico això ni a qui ni res. Només és que és. Un tros de mi, per qui el vulgui, d’ una personeta que sóc i que justament ara passava per aquí i pensa que compartir és acostar-se a l’ altre, i sap que acostar-se a l’ altre és tan necessari com urgent; és igual de quina manera. Quan ens vam conèixer feia dos anys que s’ havia mort el meu pare, i ella, ho diré sempre, em va ressuscitar. Confieso que he vivido, que deia el Neruda, i m’ agrada mirar fotos de totes les persones que he estimat i sempre estimaré. Fotos que no tinc i escric. Sóc ple de coses precioses que no són coses i aquesta és un pòster.


griFOLL 

sábado, 10 de junio de 2017

PROPOSTA



No és estrany tremolar deshabitat de cos penjat a la paret que et barra el pas perdut en un desert de ratpenats, que se’ t cruspeixin les hienes mentre no pots dormir ni a cops de coco aturar el cap trencant la closca contra totes les veritats que t’ enganyen per dins i per fora et perforen els lacrimals. No és estrany, passa sovint. Sovint ens morim per haver-nos acostat tant a la vida que ens ha cremat les pestanyes i no podem baixar les parpelles i les pupil·les exploten com petards la nit de sant Joan quan te la mires des del balcó del temps i veus els joves com riuen i beuen i s’ omplen de petons les il·lusions que tu no saps en quina caixa de sabates vas guardar ni de quin armari de quina casa de quina vila de quin poble de quina ciutat o oblidat. Passa sovint, no és gens estrany. És una musiqueta cabrona que ve de l’ infern com d’agulles de ferro rogent que se’ t clava als timpans i rebenta els sentits. La vida, et diran. Sí, però no et diran que també passa, i és que passa molt més que sovint, que un matí d’ aquests sense volta ni solta et serà que et desperti un pardal o l’ oreneta et vesteixi de vida que et vol i t’ envolis, no és gens estrany, ja ho sentiràs a dir quan ho sentis a dir-t’ ho pel vent despentinant-te les migranyes i tu amb un aire net vingut de qui sap on enduent-se’ t tots els dols a fregir castanyes devoris paradisos mai imaginats ni megadrogat fins l’ espina dorsal de la medul·la pineal que tot ho veu i sap... ; i tot això, tot això  és perquè tu tornis a saber-te màgia, capitana del teu vaixell de pirata pirada salvatge salada jugant a girar sense rumb el timó, timó que també és farigola però roda, no paris de rodar-la, roda la pel·lícula de la teva vida quan et descobreixis de sobte feliç com una canalla cent marges de valls de neu sense trineus vinga avalls, valls i valls a tota lleterada que va a donar a dalt i amunt fa la vida, descalçant-te, rescatant-te, descobrint-te més valenta que mai. Fes-te cim. No és estrany que llavors riguis no només perquè l’ herba et fa pessigolles a la sola de l’ ànima dels peücs de pell de préssec sense pressa que t’ han portat fins a tu, és que també ets núvol que es frega amb els altres, tota tu primavera de fruites i besties i prunes súper explosives i llunes creixent i rieres baixant prenyades de salamandres i tritons de tots colors, de l’ ultraviolat fins l’ infraroig, de l’ infraviolat fins l’ ultraroig i mort el violador, penjat dels collons, collons! tots ara fent-te l’ arc irisat perquè t’ enfilis a veure que tot ha passat, som...rius, i et tronxes, i l’ eco es tronxa amb tu, i ja hi ets, ets tu, tu! tururut! Hauries d’ estar flipant mandonguilles. Passa tan sovint que ens cau l’ armadura i sortim volant de lo poc que pesem, és que no és gens estrany que de sobte tot es torni lleuger, fàcil, suau, tendre, farinós, amic, amant, amat... gens gens  estrany. De fet, vés mirant: això és lo normal. Ara puja, ara baixa, ara espanta, ara acarona, aquí et fa una palla i allà et fot un bolet. Tot és natural: la pinya que cau i el pinyó que s’ enfila i fa un arbre, i que, si el deixem, molt gran. Jo proposo que ens hi fem una cabanya on hi càpiga tothom i que tots ens estimem com més en sapiguem, que quan faci mal ens consolem, i que quan brilli tot, espurnegem.


griFOLL

lunes, 5 de junio de 2017

SOM DOS

http://artdissolutions.blogspot.com.es/2017/06/fotografia-grifoll-33-autoretrats.html


Em fas més gràcia que por, per això no m’ acosto, perquè jo encara em faig més por que gràcia i tu no et mereixes carregar amb els meus traus prenyats de perdigons de plom. És perquè dins meu som dos que es porten sempre la contraria que em retanco la boca: no sé quin parlarà. Potser sóc en silenci una miqueta més de bé per a tu que complicant-te dins les meves guerres. És un acte d’ amor encara que es disfressi de capullo. Diu que les bèsties que som dins crisàlides estem condemnades a acabar volant. Es veu que ens envaeix una mena de virus vingut de qui sap quin gran cor alat i que, tard o d’ hora no tindrem altre remei que venir per ales. Es veuen moltes coses des d’ aquí dins, com ara que ets una persona meravellosa. És tan fàcil enamorar-se de tu. Tant, que tempta demanar-te prendre el vol, m’ oblido de que encara sóc eruga. Vaja, de que sóc un capullo.


griFOLL

viernes, 2 de junio de 2017

CREC



Ha de passar, doncs tot està passant i encara no ha passat i ha sigut sempre i no ha estat mai. I tu tindràs els ulls salats de vida i les costelles esmolades per la part de dins de bategar. Jo seré un peix de mar per poder beure dels teus ulls, un peix petit que passi entre costelles. També vull deixar dit que si mai em pesquen sigui per farcir olives i que l’ oliva a la que vagi a parar sigui la que et serveixen amb el vermut. No em fan por els escuradents, ser travessat per a travessar. Travessar és com saltar, te n’ adones que sabies volar perquè toca volar. Toca volar perquè toca viure com a mínim mentre siguem vius. Jo tinc moltes maneres d’ enganyar-me, però la vida sempre torna ( perquè no se n’ ha anat mai) i què vols que senti una anxova quan veu el mar i t’ hi sap? O un pardal quan veu el vol i ens hi veu? Em dic que tinc partida una ala o que el mar és mort, però resulta que el bosc és viu i de l’ ala només n’ estic tocat. No està malament estar tocat de l’ ala, voles estrany com un ventilador d’ aquells a piles però revolucionat com una mala cosa. I si el bosc és viu és que mort només és el nom d’ un mar plantat just allà on apareix el primer peix a la historia dels peixos, el petit peix volador de bosc: “pisces quoque parva silva volantes”.  Però el nom és el de menys, el peix és un ocell i els ocells som persones, persones com àngels capaços de travessar entre costella i costella, vius quan ho fem, certs quan hi som. He menjat massa metàfores per sopar, però és que tot lo demés estava caducat: paraules molt gastades que ja no entenc, per això gasto escates i plomes i sals i costelles i olives farcides de mi, perquè si tens gana d’ olives farcides de pardal, que em travessin tots els arbres de tots els boscos de l’ úni(c)vers que és l’ únic poema que em crec, el dels crecs.


griFOLL

miércoles, 3 de mayo de 2017

HEM DE PARLAR

                                       


Por meva, hem de parlar.
Tu no existeixes, sempre ets allà,
mai aquí.
I jo sempre sóc aquí, por futura, no em pots atrapar,
sóc jo que vinc, que he estat venint ruc de mi
com tu la pastanaga amarga.
Que el present no et coneix, botifarres
que tremola el porc que pensa massa, cansa-
lades.  Si sóc fet de versos no em puc sentir monstre.
Si erro és perquè estimo. Vull creure en mi
si estimo. Si només estimo, només i prou que és més,
no puc amagar l’ amor, no puc amagar-lo més
si en sóc el defensor, t’ he i us he d’ abraçar, sense la por,                   
l’ amor i prou que és més. Sóc qui sóc, qui recau i revola,
com sóc, faig coc, coc-coc-coc, embruto, puc escapar-me,
mira’ m, abraça’ m i deixa’ m sortir d’ aquesta cosa que no sóc.
Coc o coix, no em deixis tornar a casa; casa ets tu, vosaltres,
les persones que també patiu, us porto aquest amor, el meu,
no he mort al llop, he mort la por si em dons la mà
i no faig els pastorets.


griFOLL

martes, 4 de abril de 2017

TOT ET RECLAMA




És desert perquè vegis l’ ombra,
és ombra perquè et trobis.
És trobar-te perquè et perdis,
és que et perdis perquè siguis.


griFOLL