Seguidores

sábado, 10 de junio de 2017

PROPOSTA



No és estrany tremolar deshabitat de cos penjat a la paret que et barra el pas perdut en un desert de ratpenats, que se’ t cruspeixin les hienes mentre no pots dormir ni a cops de coco aturar el cap trencant la closca contra totes les veritats que t’ enganyen per dins i per fora et perforen els lacrimals. No és estrany, passa sovint. Sovint ens morim per haver-nos acostat tant a la vida que ens ha cremat les pestanyes i no podem baixar les parpelles i les pupil·les exploten com petards la nit de sant Joan quan te la mires des del balcó del temps i veus els joves com riuen i beuen i s’ omplen de petons les il·lusions que tu no saps en quina caixa de sabates vas guardar ni de quin armari de quina casa de quina vila de quin poble de quina ciutat o oblidat. Passa sovint, no és gens estrany. És una musiqueta cabrona que ve de l’ infern com d’agulles de ferro rogent que se’ t clava als timpans i rebenta els sentits. La vida, et diran. Sí, però no et diran que també passa, i és que passa molt més que sovint, que un matí d’ aquests sense volta ni solta et serà que et desperti un pardal o l’ oreneta et vesteixi de vida que et vol i t’ envolis, no és gens estrany, ja ho sentiràs a dir quan ho sentis a dir-t’ ho pel vent despentinant-te les migranyes i tu amb un aire net vingut de qui sap on enduent-se’ t tots els dols a fregir castanyes devoris paradisos mai imaginats ni megadrogat fins l’ espina dorsal de la medul·la pineal que tot ho veu i sap... ; i tot això, tot això  és perquè tu tornis a saber-te màgia, capitana del teu vaixell de pirata pirada salvatge salada jugant a girar sense rumb el timó, timó que també és farigola però roda, no paris de rodar-la, roda la pel·lícula de la teva vida quan et descobreixis de sobte feliç com una canalla cent marges de valls de neu sense trineus vinga avalls, valls i valls a tota lleterada que va a donar a dalt i amunt fa la vida, descalçant-te, rescatant-te, descobrint-te més valenta que mai. Fes-te cim. No és estrany que llavors riguis no només perquè l’ herba et fa pessigolles a la sola de l’ ànima dels peücs de pell de préssec sense pressa que t’ han portat fins a tu, és que també ets núvol que es frega amb els altres, tota tu primavera de fruites i besties i prunes súper explosives i llunes creixent i rieres baixant prenyades de salamandres i tritons de tots colors, de l’ ultraviolat fins l’ infraroig, de l’ infraviolat fins l’ ultraroig i mort el violador, penjat dels collons, collons! tots ara fent-te l’ arc irisat perquè t’ enfilis a veure que tot ha passat, som...rius, i et tronxes, i l’ eco es tronxa amb tu, i ja hi ets, ets tu, tu! tururut! Hauries d’ estar flipant mandonguilles. Passa tan sovint que ens cau l’ armadura i sortim volant de lo poc que pesem, és que no és gens estrany que de sobte tot es torni lleuger, fàcil, suau, tendre, farinós, amic, amant, amat... gens gens  estrany. De fet, vés mirant: això és lo normal. Ara puja, ara baixa, ara espanta, ara acarona, aquí et fa una palla i allà et fot un bolet. Tot és natural: la pinya que cau i el pinyó que s’ enfila i fa un arbre, i que, si el deixem, molt gran. Jo proposo que ens hi fem una cabanya on hi càpiga tothom i que tots ens estimem com més en sapiguem, que quan faci mal ens consolem, i que quan brilli tot, espurnegem.


griFOLL

No hay comentarios: