Seguidores

jueves, 29 de agosto de 2013

CÒDOLS






S’ obren forats en l’ aigua, ens hi endinsem
sense saber què hi trobarem, com sempre
el temps que ens gasta, només gasta: el temps
no fa valents.


griFOLL

sábado, 24 de agosto de 2013

SÓC L’ HOME Sol


He menjat amb delit els dàtils de Palmira,
les panses de Corint, el be rostit de Pasqua,
galls fets entre rajoles pels hindús,
l’oca de Tebes.
                           He begut moltes grapes,
schnaps i filtres, herbes de poc seny,
m’he embriagat amb vins de Falern o de Quios.
Però tot res, sols queda la fiblada
de la pua clavada
molt endins de la carn.
                                          Sóc home sol.
Joan Vinyoli





SÓC L’ HOME SOL


A  galledes plenes no m’ hi busquis;
no m’ hi adapto, no m’ adoptis. A mi em plau
la ingravidesa sense causa ni violència.
Aspiro a globus, menjo glans i dormo mort. I
mort l’ anhel, mort el verí. Pla, buit, ara per ara
no em busquis: no surto en cap mapa
ni gasto felicitats, certeses, promeses, enteses.
Sóc l’ home Sol.


griFOLL

viernes, 23 de agosto de 2013

ERA I SEC

“Magnífics a l’entorn els boscos callen
I fan costat al qui viu solitari.”
Georg Trakl





Tu que tens mil noms i cap, que
ets la recepta més humana mai posada.
Bellesa, xarop de campana escapçada,
jardí sempre en vol, sempre en marxa.
Ets de tan enllà... Has tingut un malson.
Jo només sóc d’ aquí, no em coneixes,
perdona’ m la gosadia, cercava un poema,
et cercava.
T’ he buscat durant tan temps, em vaig
confondre creient no ésser humà, algú,
alguna cosa capaç d’ arribar-te a dir el nom
d’ alguna altra, Tu que tens mil noms i cap,
que ho ets tot com un déu exacte;
vaig cometre l’ error del qui en vol,
i qui en vol, del que sia, cec queda.
“Jo només era un nen que venia a buscar”,
no va enlloc. “ Sóc no ho sé que mira”, millor.
Però el silenci se les emporta totes:
És escandalós com hi veu i s’ hi fixa i do’ n
mercès que fan l’ eco.
Que el bec metàl·lic de l’ au “vés” em foradi.
Em descalço les ales pesades, immenses, inútils, i sec.
Sec un moment a no desitjar, a no sentir. Sec i plou.


griFOLL
23.08.13

casserrespoblepoema

domingo, 18 de agosto de 2013

L’ INVENT

“I fem-ho, fem-ho ample!
Ballem al sóc de la tempesta,
mirem al centre que no atura,
que som parents, d’ aquesta fúria!”
Blanca Llum Vidal








Temíem buidar el somni, dessagnar l’ esdevenir.
Sagrats, l’ esdevenir que ens fou somiat, prò és vist que el fem avui
que bull el bull que ens falta i salva i no era; ancianes llums, rius d’ ulls d’ aigua
dels instants, forats a les roques del sostre, barres enfora, batudes als
camps de neurones.  I enterbolint-nos en gorgs de mels tarongeres, fèrtils
llisquem, oferim, parim selves enmig del desert reprenyades de feres amb nom
de fe dura i bec tou. Nounats damunt la terra tèbia tova que s’ enfilen sense formar fila;
Nosaltres, que ens naixem de totes les formes i en tots els instants i volem i ho fem
perquè volem, i podem perquè ens n’ ha convençut un vent que ets Tu + Jo
i som la llavor d’ un roure fent-se a la infantessa, a ser-hi benvinguts,
a començar la febre cel·lular i inacabable dels neguits i tots els més llanats;
Escollidors, remenetes fins la meta sagrada dels deus i les dees, que ragi l’ amor
que ens netegi la flama que ens espeteguin correfocs a l’ ànima,
que ens hi espetegui la Patum sencera, que ens hi empolvorem les ales i dansem
tota la bruixeria de les herbes amb missatges d’ experiència a despertar.
A despertar, hem vingut a despertar-nos: tu, a mi, jo ,a tu,( vés i versa 1) i
Ells són despertats per nosaltres (viceversa 2.) Temíem buidar el somni i era la
despertació total de tots els sentits  petant com flors d’ un instant,
pedregades de jugar-hi és d’ on vindrem, i encara
amb llamps, sense paraigües, costa, costa amunt, esgarrapada endins, i tall aquí,
clavada enllà fins l’ aire a cridar amb crits xiscles d’ eruga llaurada amb
nom de comprensió que ens travessa les pells, que ens replega amb tothom
fins que salta la papallona a rompre-hi contra el vidre del no-viure la crisàlide;
hem vingut a esporuguir la paüra ran d’ abisme i fins la sola de l’ arrel
que se’ ns hi clava  i dóna vernissos, xarops, llums subterrànies, delicioses
exaltacions allà on rau el misteri que ens tiba del nas per la llengua fins trobar-nos
mar amb mar, món amb món, sense nom. És l’ inventar-nos, saber que formem
part de l’ invent, acariciar el fibló bellíssim i mortal de l’ escorpí. Humilitat,
pa i llavis a parts iguals ben a prop, fins a dins, ben endins a ser de l’ univers, univers:
nounats plovent dins cada àtom, atòmics, tàntrics, tripats, galactics, folls;

dos nens a l’ horitzó dels horitzons se’ n van rient. Jugant fan un camí.




griFOLL
18.19. agost. 2013

casserrespoblepoema

L’ ALÈ



“vius o esperes?”
grillart






Anem pel camí que no en segueix Cap
perquè en diu tot el Cor. Travessem llacs de paparres
i als ulls ens hi creixen xiprers: ja res ens fa perdre l’ herbeta,
la beta ens destapa les mirades: ara ho veiem per l’ altra banda:
finestra al món, sense vidres ( vertigínes o esperes?). Saltem:
som l’ amor, per això sentim por. Si no la sentíssim,
tampoc seríem valents, però hem decidit ser-ho i som.

L’amor: absolutament tot li és secundari.



griFOLL
18.08.2013

casserrespoblepoema

martes, 6 de agosto de 2013

PARAULA




                                                                                     foto: Eugene Smith



Lluna nova i sol nou.
La fe no mou muntanyes, les forada,
ens hi enfonsem: xof! Inventem la llum dient-la.

griFOLL
6-08-13

casserrespoblepoema

lunes, 5 de agosto de 2013

CENTRE





T’ hi trobes. Ets al centre.
Surts d’un pou que et fa bategar d’ ales.
Al darrera i als costats, mentides de ramat.
Un mur clavat a l’ horitzó i, a dalt, l’ altre tu,
el que més es veu i l’ amagat, fent-te senyals,
cridant que hi pugis a esberlar-te com un núvol,
que no et guardis aigües, que ja hi ets, a ser,
a punt. Només des d’ aquí dalt veuràs on ets,
que els nius que fem als pous, abandonats (cal),
ens obren tot allò que tanca,  però (sempre hi és)
no n’ hi ha prou amb volar. Depèn  
d’ allà on posem els ulls. Els de dins.



griFOLL
5.8.13

casserrespoblepoema

QUATRE COSES






Queixar-se engendra queixes, proposa enemics crònics i no és bo per a la salut.
Observar, provar, acostar-se al llop, al llamp...Hi ha molta feina i el temps peta.
...

L’ ésser fruiter que degota: La crida.
No esperis déus-terratrèmol, volcàniques veus...
...

( Dr. Jeckyll i Mr. Hyde.)
L’ home que no tenia desitjos era, de nit,
l’ home que tot ho volia.

...

Gira el camí
quan giren els peus.
M’ omplo de flames
i corro a ser fos
amb el vespre.



griFOLL
5.8.13
casserrespoblepoema

sábado, 3 de agosto de 2013

EXISTEIXO






de sobte sóc aquí tot braços cames toco coses
em perforen llums moc noms a dins la boca i sento
cordes i remoure’ s dins meu universos
de sobte penso m’ ho repenso hi torno i m’ hi capfico
m’ atabalo ideo rebobino és que em despisto
m’ esgarrinxo tibo passa un xot que s’ ho val tot
ens saludem arribo al riu sóc d’ aigua amb salamandres
d’ aigua folla que s’ inventa rius i planta peixos
a la planta dels peus que hi fan pessigolles de sobte
bec dic crec moc caic vinc esdevinc sóc aquí tot braços
cames ulls ronyons bassals esgarips al món de sobte
necessito desitjo ofereixo reneixo d’ un tall o d’ un cop
de sobte ho entenc me n’ oblido no ho era m’ inunda
m’ envola m’ embriaga hipnotitza llampega de sobte
sóc aquí fa riure mossega enlluerna acarona vol ploure
de sobte i s’ hi posa i tot brilla i fa olor de ser-hi de sobte



griFOLL
3.8.13.

casserrespoblepoema

RODA









ja ho sé que no ho sé
si em desperto o m’ adormo
tot em deixa caure i tot m’ escau
i avui rodolo al vol i volo amb dol
que és aliment contra la mort
fent-ne us begut indegut directe
i sense embut mes m’ és forma
de prendre’ n i créixer -com cal pa
i ungles i observar i ser acollit-
i nit endins dir-ho entre els grills
deixar-ho així escrit en un paperet
amagat al jardí abandonat pels homes
florint-hi tot l’ any les pomes prohibides
prenyades de poemes nous i sucosos
-poemes que els homes confonen
amb serps d’ un altre arbre suspès
en llegenda la cara i la creu i del cel  
fins l’ hivern-  tant esperant
si em despertes o et vinc a somiar
que trobats rodolem rodar endins
fins que caps i móns i cops i mals i
temps i espais i panys i planys i dites i
desfetes i planetes i teories i raons i
mites i testes i trampes i trucs i demès
voltin tota la volta i que del revés de
tot tot al revés només en resti
una gota d’ aigua al mig del no-res


griFOLL
3.8.13

casserrespoblepoema

viernes, 2 de agosto de 2013

QUE







tou cos d’ aigua mulli l’ instant que ens abraci
ens atorgui un bassal de repòs on donar-nos
deixar-nos com lianes molt verdes en l’ aire
-dens l’ aire- amb cotó i fulles tèbies volant-hi
un moment de ser-hi que ens sigui
que l’ aigua s’ endugui escorpits sota pedra
s’ espanti la por al retrobar-se amb l’ aranya
nius nous pels sentits de sentir-se’ n capaços
fam seca perduda en la història dins llibres
set mil set santes fulles èbries sent l’ aire
dens d’ aigua que mulli l’ instant ens abraci  
ens atorgui un refugi per no fugir un amagatall
que li talli les dents al propi tallant un avui
per anar-hi a nedar amb tot de caragols
descargolant-se les closques al voltant del
poema


griFOLL
2.8.13

casserrespoblepoema

jueves, 1 de agosto de 2013

SENSE ARMILLES



Cansat. Estic cansat de la gent que juga a jocs recargolats, tan recargolats que no sé si juguen ja a enveges d’ última generació o a escalar edificis que jo no veig. Cansat, perquè em desorienta, m’ interroga, fa picor i no saps on t’ has de rascar. No és greu, ni molt menys, però és tèrbol, confon. Cansat, suposo, de no entendre.
Per sort, aquest cansament es converteix en energia més que màgica quan veus i sents i vius que hi ha gent tan preciosa que amb un sol somriure que et regalen, t’ eleven com un globus aero(in)estàtic i, travessats els primers núvols, ja està. Aquí ja no hi ha recargolaments. Ni els astres ni els ocells van disfressats ( les disfresses impedeixen volar, et lliguen d’ ales o de imaginació).
Parlo d’ aquests dos tipus de persones generalitzant, sí. Tampoc hauria de fumar i ho faig ( no cal dir que hi ha persones més perjudicials que el fum. O si?)
Res. Anant per feina (que encara em tancaran l’ estanc i la farmàcia), he començat parlant d’ un tipus de gent, o de les seves formes d’ actuar però no pas per dir res més d’ ells que el què ja he dit. A mi, dels que m’ agrada parlar, amb qui m’ agrada pensar, estar, de qui aprenc i creixo sense deixar el nen que duc a dins, és d’ aquests que et porten a volar. Tenen que són sincers, i per això, a vegades, sagnen més que els altres, perquè no volen causar mal, són bones persones, cosa que també fa que s’ hagin endut més pedregades, més hòsties, més ganivetades, però en comptes de posar-se una armilla antibales, aquests han fet tot el contrari: obrir-se. Obrir-se vers els altres i vers la vida, que entri. No se n’ escapen. Vingui com vingui, s’ hi agafen. Són valents, tot el contrari que “Rambos”.
Diuen que són minoria. Però al meu cor són majoria absoluta. Gràcies per ser-hi i perdoneu per haver començat parlant de gilipolles ( tots en coneixem, es veuen a venir, potser no calia...)
Una morrejada al mig de l’ ànima, gent sense armilles!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

griFOLL
1.8.2013.

casserrespoblepoema