La
llum no cabdella.
Hem
sucat la ploma i remenat els daus i bombejat monòlegs.
La
barcassa de versos tombada dins la mar,
la
mar que cou el poema, l’ amenaçat.
De
pressa, que la por sota els dies travessa la pell.
Li
claves, li entres l’ ombra i t’ hi podreixes.
No
m’ emprenyis amb que t’ han fitxat, tots som fitxes.
Fas
mirall, segueix fent això que escolto.
Que
t ’ escolto, Poesia, atentament, la vida en joc,
la
mort impacient serà un pop imperial.
I
jo també vinc. I jo també hi caic. Xiprers!
Sol
solet, coixins de cendra. Carícies de cuc.
Lluna,
lluneta, endreça’ m els ossos, dóna’ m paper,
immunitat,
hi trobaré la ferida del temps tallant-la
de
nou un gegant de sentiments resolent el silenci.
De
la teva boca i el meu xiscle que ara dorm a l’ herba.
Sortirem
per dessota les ungles, lentes les corbes
com
tenalles de tendrums fins retrobar-nos
les
carns en filera potents com cuixes de bou
sortiran
de les roques, carn negra, dels llots.
Partirem.
El marbre. L’ espectacle de sortir-ne
fora
d’ aquest món: astrals i extasiats, a
perles obertes.
Plovisqueja,
és estiu. Minut zero. Cabdella la llum.
Fem
tots els colors dins un arc.
La
prolongació fila el puny del conjur, filagarsa
del
gest que ens instal•la a totes les eternitats.
Explorem.
Un lila de carn encesa, nosaltres, l’ empresa.
L’
ofici que besa, vessa els poemes, mamelles
guerreres
i a proa el bec creix, sageta d’ amar.
“
Res no és mesquí”, Joan Salvat, tu ja en tornaves,
amic,
des del llit, l’ hora de pou i l’ instant més baldufa,
crani
abrusat, cor de roure, màgica insanitat del més dur dels udols,
màstil
i astròleg, mentó miracler, gràcies, rebel•lió de tots
els
paràmetres. Les normes pels qui les exigeixen.
Volem
a tres-mil peus d’ excitacions, a quatre mans, pitant el dos.
Sabem
passar per entremig de les mirades, les olors fregades,
l’
incendi del poema d’ olor de mandarina. Domestiqueu-nos ara!
Som
qui havíem estat sempre, som qui havíem d’ haver estat
sense
vosaltres: Poetes. El camí del excessos era estimar-nos
prohibit
per a nosaltres. Prohibit per vosaltres,
incapaços.
Sacrificadors sintètics, merda inacabable.
Si
mireu amunt veureu tots els morts com follem.
Som
la poesia. Regalimem, esquitxem. Si mireu amunt
obriu
bé els ulls: la pluja àcida, que sí, la som nosaltres. Qui
ho
havia de dir, no?, la veritat, que no calla, cavalca.
El
morts sempre serem més que vosaltres.
Poesia
follant-la. Poesia follada sobre els vostres
tristos
diners, damunt l’ or esplendent del miratge
on
us creieu alçar, miserables formacions calcàries,
eixuts
fins dins l’ aigua, rovellats en sec, disciplinats
fins
la guillotina, vanitat de rebost heretada, caducs
a
la gran figura. És buida. És buit, tot això que remeneu
és
gris com els vostres miralls, que sempre us conviden.
Aquesta
excelsitud que només estira el dolor,
aquest
dolor inútil com tots els dolors i vosaltres.
Pedrega.
Josep
Grifoll
