T’ estimo tant que no fa falta que m’ estimis tu; en tinc per a tots dos i arribaria
arreu a bategades si el guió se m’ escaigués i m’ ho prohibís, t’ estimaria igual
ni que no hi fossis; ja amb flors, ja a bales, tant; si tot em surt vermell,
sagnant, bassals d’ aquest afusellat d’ amor en plena plaça Cursi on folls hi suquen
els pinzells i tracen cors, tothom que ja no carda o carda per cardar els
dijous que de mi se n’ encarda tristos són, eruditament tristos els quins mai
comprendran que no deixar sentir que per amor la vida es dóna se la perden triomfant,
fent temps, acumulant. Jo sóc senzill (per mi mateix, de naixement ), estimo i
prou. De tot lo altre no en vull saber res. Tinc feina a fer l’ amor amb tots
per a tants que no l’ han sabut veure ni sentir, n’ hi ha una tristada que n’espanta
carrerams sencers. I jo els abraço. I ells em piquen. I ells em piquen, i jo
els abraço. Però ells es cansaran abans. L’ odi és un terratrèmol, un volcà, l’
home del temps amb flotador dient que no plourà. L’ amor, una gotera.
griFOLL
7.1.2015
casserrespoblepoema
No hay comentarios:
Publicar un comentario