Seguidores

sábado, 11 de agosto de 2018

MOCOSAMENT




Lo més complicat és ser simple.
Lo més ximple és no estar-ne.
De no estar-ne segur se’ n diu pensar.
Pensar no és bo per a la salut.
La salut, en vida, no existeix.
Existir és comparable a fer un esternut.
Si un dia fas molts esternuts
m’ agradaria constipar-me amb tu.

Josep Grifoll

jueves, 9 de agosto de 2018

ESTRANY


   


S’ ha tornat tot estrany.
Ningú ens espera enlloc, i en necessites més,
i dones voltes com si marquessis les hores.
Però res ni ningú se’ns emporta.
I et sents marxant amb la llum
entre gots i bars morts. S’ ha
tornat tot estrany i pesa l’ aire
brut al damunt. Bruta la pell, brut el cervell.
I és trist ser ara aquí
i no a qualsevol altre lloc
perquè tot s’ ha tornat molt estrany,
i no ho volem, i fugim. Fugitius
de nosaltres mateixos
cercant el què hagués pogut ser
que senzillament no va ser.
No va ser i, ara, aquí, la llum és flaca
perquè s’ ha tornat tot estrany.
Sempre es torna tot estrany sense avisar.
S’ ha tornat tot estrany
i no és qüestió de posar-se a escriure plors,
o morts o errors..., és tot massa poètic
i no en sabríem.
S’ ha tornat tot estrany, i té un nom,
té una veu, però no és qüestió.
Que s’ ha tornat tot molt estrany
i ens morirem abans del cant del gall
i no en som conscients
que en siguem.
Tot s’ ha tornat estrany, estrany i prou.
Prou i trist. Curiosament trist,
però no és desficiosament, ja no.
tot s’ ha tornat terriblement preciós,
somiar i tornar,
morir amb els vius,
viure amb els morts.
I aquesta solitud després de la solitud.
Tot s’ ha tornat estrany: desaparèixer,
plegar, començar a omplir la boca de menta
i mastegar. Mastegar sense dents de llet.
Tot s’ ha tornat estrany:
arriben coses al cor que ja hi eren
en una altra dimensió.
És com travessar parets quan ets petit: molt fàcil.
I els ulls xisclaran en veure-ho, que
tot s’ ha tornat estrany.
Ningú és qui és. Ningú no sap qui és.
I nosaltres som com tothom i passem
com podem. Tot s’ ha tornat estrany,
no sé des de quan, no sé per què, no sé
si ho has notat.
No sé res més. Només sé que
tot s’ ha tornat estrany.
O potser ho ha sigut sempre, i per tothom.
A tothom se li ha tornat estrany?,
tot molt estrany?
Com una espasa al mig del cap.
Com una mentida que acaba explotant.
Com una bomba que acaba dient la veritat.
Tot s’ ha tornat estrany. I ha sigut tot
i no ha estat res, i moltes gràcies i salut.
Tot s’ ha tornat estrany. Com un infern
o un cel insuportables.
Com haver estat empaitant l’ inexistent
i, a l’ hora d’ adonar-se’ n, caure-hi.
Com un dibuix de peus
que ja no caminen a la paret.
Tot s’ ha tornat estrany
i la set encara ens desperta i oculta,
i combinem miratges amb trossets de memòria
amb les alicates de l’ avi, rovellades,
ell també ho feia, com el seu avi.
Tot s’ ha tornat estrany,
com descobrir que una llibreria
on sempre anaves
ara és la sucursal d’ un banc.
Tot s’ ha tornat estrany
perquè sempre es torna tot estrany
i així és possible tot, i així passen les coses.
Tot s’ ha tornat estrany
en un instant de mil anys.
No hi ha pastís, no hi ha gelat.
Entren veus per la finestra i mai són les mateixes,
passen les llunes. Ningú sap res. Es comença a fer fosc.
Demà serem uns nous desconeguts.
Tot s’ ha tornat estrany,
ara que hem vist que tot el que ens salva
és el mateix que ens acaba matant.
Tot s’ ha tornat molt estrany
pels petits supervivents de la nit,
tot de satèl·lits orbitant l’ ànima
del petit supervivent astral.
Tot s’ ha tornat molt estrany,
encara que abans ja ho fos,
se n’ ha tornat ara.

Josep Grifoll

martes, 7 de agosto de 2018

EL NOSTRE VIATGE





Som gàngsters sense frens inventant fílies
per la carretera de la lluna blava que va a tot arreu,
però d’ aquí una estona ens canviarem l’ uniforme
i anirem sense. A pèl, que ens escapem. Costa de creure
 però conduïm un cubell descapotable amb rodes,
rodes que són peus, rodem, i si ens esperen al pont
saltarem al riu, no són aquestes les nostres sirenes.
Llavors el cubell serà un peix, sí, un peix, un peix
del teu color preferit, i el teu color preferit també
serà descapotable: un viatge. El nostre viatge.
El nostre gran viatge. Tu aniràs dins meu i jo dins teu.
Ens dedicarem a riure tota la vida. Riure descapotablement,
esclar, i donarem setanta set vegades set la volta als mons.
De nosaltres, vull dir. Els nostres mons. Ens coneixerem
com mai ningú s’ ha conegut... I passaran les pluges,
i coneixerem granotes i serpents precioses, i fantasmes, uuui,
i borinots, i lluços, i pardals, i llúdrigues... I després, d’ aquí mooolt,
un vespre arribarem al mar – jo no sé com és això,
però hi entrarem junts, vale?, voldràs entrar-hi amb mi
quan hi arribem?
( m’ agrada pensar-ho, i quan no estic trist, també.)

Josep Grifoll

ONES




De les tristeses,
les que més mal fan
són les més maques.



Josep Grifoll

domingo, 15 de julio de 2018

TRETS HUMANS




Cerquem plaers que ens miren acabats.
La nit se’ ns frega un instant a l’ espatlla
i glorifiquem el dolor.
Vestim la solitud amb persones
que podrien ser unes altres
i encara rodaria la mentida.
Ens han venut una pistola,
calenta, bellíssima, i concedit
un desig. Un de sol.
Jo he disparat al mirall
i demanat un iogurt.

Josep Grifoll

sábado, 14 de julio de 2018

LES MANS ESCRITES







Hem posat les mans
a les parets de la cova.
Hem vist darrera el temps qui som:
som les mateixes parets de la cova
que ara i de sempre ens toquem.
Tambors de pell, violins de bosc i pipes,
pipes de canya de fums..., sents?
Com quan érem xics,
molt xics..., recordes?
Fa segles, mil·lennis, segons...

Josep Grifoll

viernes, 13 de julio de 2018

POESIA SOM ELS MORTS FOLLANT




La llum no cabdella.
Hem sucat la ploma i remenat els daus i bombejat monòlegs.
La barcassa de versos tombada dins la mar,
la mar que cou el poema, l’ amenaçat.
De pressa, que la por sota els dies travessa la pell.
Li claves, li entres l’ ombra i t’ hi podreixes.
No m’ emprenyis amb que t’ han fitxat, tots som fitxes.
Fas mirall, segueix fent això que escolto.
Que t ’ escolto, Poesia, atentament, la vida en joc,
la mort impacient serà un pop imperial.
I jo també vinc. I jo també hi caic. Xiprers!
Sol solet, coixins de cendra. Carícies de cuc.
Lluna, lluneta, endreça’ m els ossos, dóna’ m paper,
immunitat, hi trobaré la ferida del temps tallant-la
de nou un gegant de sentiments resolent el silenci.
De la teva boca i el meu xiscle que ara dorm a l’ herba.
Sortirem per dessota les ungles, lentes les corbes
com tenalles de tendrums fins retrobar-nos
les carns en filera potents com cuixes de bou
sortiran de les roques, carn negra, dels llots.
Partirem. El marbre. L’ espectacle de sortir-ne
fora d’ aquest món: astrals i  extasiats, a perles obertes.
Plovisqueja, és estiu. Minut zero. Cabdella la llum.
Fem tots els colors dins un arc. 
La prolongació fila el puny del conjur, filagarsa
del gest que ens instal•la a totes les eternitats.
Explorem. Un lila de carn encesa, nosaltres, l’ empresa.
L’ ofici que besa, vessa els poemes, mamelles
guerreres i a proa el bec creix, sageta d’ amar.
“ Res no és mesquí”, Joan Salvat, tu ja en tornaves,
amic, des del llit, l’ hora de pou i l’ instant més baldufa,
crani abrusat, cor de roure, màgica insanitat del més dur dels udols,
màstil i astròleg, mentó miracler, gràcies, rebel•lió de tots
els paràmetres. Les normes pels qui les exigeixen.
Volem a tres-mil peus d’ excitacions, a quatre mans, pitant el dos.
Sabem passar per entremig de les mirades, les olors fregades,
l’ incendi del poema d’ olor de mandarina. Domestiqueu-nos ara!
Som qui havíem estat sempre, som qui havíem d’ haver estat
sense vosaltres: Poetes. El camí del excessos era estimar-nos
prohibit per a nosaltres. Prohibit per vosaltres,
incapaços. Sacrificadors sintètics, merda inacabable.
Si mireu amunt veureu tots els morts com follem.
Som la poesia. Regalimem, esquitxem. Si mireu amunt
obriu bé els ulls: la pluja àcida, que sí, la som nosaltres. Qui
ho havia de dir, no?, la veritat, que no calla, cavalca.
El morts sempre serem més que vosaltres.
Poesia follant-la. Poesia follada sobre els vostres
tristos diners, damunt l’ or esplendent del miratge
on us creieu alçar, miserables formacions calcàries,
eixuts fins dins l’ aigua, rovellats en sec, disciplinats
fins la guillotina, vanitat de rebost heretada, caducs
a la gran figura. És buida. És buit, tot això que remeneu
és gris com els vostres miralls, que sempre us conviden.
Aquesta excelsitud que només estira el dolor,
aquest dolor inútil com tots els dolors i vosaltres.
Pedrega.

Josep Grifoll

LA CERIMÒNIA




Aquest poema és una casa.
Aquest poema és una causa.
Aquesta causa és casa nostra.
El rastre ens ha reunit a totes
les ovelles negres per a la cerimònia.
Comença que ens abraça anar-hi juntes.
Ja no competim entre nosaltres,
– érem joves, mira aquest amor
com ha crescut i ho és de veres.
Han sigut les primaveres. Tantes primaveres
que segueix que ens hem saltat l’ entendre’ ns
per a directament comprendre’ ns.
No són les mateixes les ferides?
Doncs llepem-les. No hi ha més preguntes?
No hi ha més respostes?
Les ovelles negres anem juntes.
Sempre hi hem anat. Pels segles dels segles.
No formem cap ramat, en traiem l’ erra.
No tenim pastor per més pastors
que s’ ho recreguin. Som poetes,
som veus noves cada volta més despertes,
encara som vius i això gira.        

Josep Grifoll

jueves, 12 de julio de 2018

CONJUR




Que no te’ n vagis mai de tu, de mi,
de creure en els gronxadors del jardí
dels Edens sense Zeus ni tallagespes
d’ aquests més moderns que la tallen igual.
Som aquí. Aquest serveix.
Apagarem el temps si ens hi gronxem.
Ho xiula el vent, – secret: sóc jo de nen xiulant
entre les canyes passerells, em sents?,
jo sóc el vent, tu l’ argument: demà farem ocells.
No pots no creure en un nen que xiula.
Tu també ho fas, encara que no t’ escoltis
jo si. No ens hem fet vells. No ens en farem
mentre ens gronxem. Ni ens morirem.
Només has de xiular. Res més.

Josep Grifoll

sábado, 30 de junio de 2018

VESPRE






Ara que sempre estem marxant
recordo allò que no va passar mai,
m’ assec a dins del vespre, a punt,
i ric.

Josep Grifoll.

I AM




Que mai em deixi indiferent
ni la crueltat humana
ni la passió humana.
Que sempre jo desperti
davant tot allò que tingui polsos, vida,
i que si és de veres que hi ha amor i odi,
esculli jo sempre l’ amor. Que discerneixi jo
entre el bé i el mal. I sabent que estic per sota,
faci el bé. Hi ha més: que, quan cada dia m’ equivoqui,
tingui en mi la força per a tornar a començar a ser
qui un dia vaig dir-me «seré». I construir-me de nou,
des de la innocència rescatada  mil i una vegades,
des de totes les tempestes, des de la primera.
Que l’ últim que es pari de mi sigui el cor.

Josep Grifoll

viernes, 29 de junio de 2018

SALUT MENTAL




Hiperactivitat: Vidilla.
Dèficit d’ atenció: Preferir mirar per la finestra a les noies de l’ Insti que a la pissarra. Saviesa.
Depressió: Normalitat.
Ansietat: Control policial o similar.
Trastorn obsessiu compulsiu: El cartero siempre llama dos veces i ningú el té com un trastornat.
Esquizofrènia: Capacitat sensorial per a canviar de dimensió en un plis plas. Imaginació creativa real en 4D. Il•luminació. Poders de superheroi.
Trastorn Bipolar: Vida total. Desconeixement de l’ avorriment. Pots pujar tantes vegades com vulguis a les atraccions sense pagar.
Paranoia: Lucidesa in extremis.
Trastorn de la personalitat: Això no existeix.

Josep Grifoll

APOCALYPSE NOW





Vull fer un poema que se t’ adormi a la falda.
Vull tenir inflamades les neurones.
Vull voltar per aquesta casa de fang cuit
al mig del teu cervell.
Vull que fem una foguera.
Vull que hi hagi lluna plena.
Vull que siguem joves.
Vull que anem borratxos.
Vull que fem l’ amor
penjats d’ un fil
enmig de l’ oceà.
Vull que no es faci de dia.
Vull quedar-me aquí,
menjant bolets dels esperits amb tu
mentre aquest món s’ acaba.

Josep Grifoll

lunes, 11 de junio de 2018

I SI TU EM TREUS DE LA MEVA MORT I JO ET TREC DE LA TEVA VIDA?




Vaig ser mort per una mentida
però quan hi toca la llum, la teva,
sincera d’ encesa, m’ encerca
i em troba i m’ hi enganxo i em ressuscita.
I m’ hi veig, i ho veig, la trobo quan trobo
que hi ha llana enganxada a les branques
dels marges d’ ovelles que passen
totes iguals, repetides, i que no n’ hi ha de teva.
M’ amputes els dols, a tu et feien por els barrancs
i a mi les alçades, i mira: volem.
Volem perquè volem volar.
I remira: un home li clava el bec a una monja
vestida de garsa, i un nen que fa mil anys que té
viu dins una banya de cabra salvatge, feliç.
I l’ àliga, l’ àliga d’ ulls sense barana
que ens porta crancs per a sopar
perquè ja no tornem enrere, ens recorda
que tu em treus de la meva mort
si jo et trec de la teva vida i viceversa. Que dansem-la,
que per la dansa puja el somni fet d’ amor.
I vols saber dues coses?
Una: que travessar la nit per l’ avinguda llibertat
amb tu sí que és ser lliure. I dues,
que no morir-nos mai perquè hi estem en contra
sí que és viure.

Josep Grifoll

jueves, 24 de mayo de 2018

SOM LLIURES!




Vés amb compte. No parlis amb desconeguts. Digues gràcies. No beguis. Porta’ t com déu mana. No fumis. Estudia. No corris. Treballa. No prenguis drogues. Pren precaucions. Si et pixes a la piscina l’ aigua es torna de colors. Propietat privada. No siguis mal educat. Prohibit el pas. Això no es diu. Què vols que diguin els veïns? Això no es toca. Què vols que pensi la gent? Confessa. Confessa’ t. Vols fer el favor!? De cara a la paret. Avui no surts. Viatja. Sents què diu el metge!? Ja no tens edat. Encara no tens edat. Empaita els teus somnis. Fes-me cas. Vacuna’ t. No et fiquis en política. Fes esport. Fes-li un petó a la tieta. Demana perdó. Tu ets tonto! Seu i calla. Menja i calla. Parla i calla. Surt de la teva zona de confort. Bufi aquí. Culpa teva per ser com ets. Així no es va per la vida. Te’ n penediràs. Fes cas al senyor. Què penses? No siguis ploramiques. Disculpa’ t. Si segueixes així acabaràs malament. No m’ ho esperava això de tu. Has canviat. Fas tard. T’ has de posicionar. No tens remei. Llegeixes massa. Penses massa. Cuida’ t. Ja t’ està bé! Si te la toques et quedaràs cec.

Josep Grifoll



sábado, 19 de mayo de 2018

UNA VIDA ( poema directe)






Ja m’ he enamorat, he travessat l’ oceà i follat en un confessionari.
Ja vaig pujar a l’ arbre més alt de tots els arbres de l’ univers abans de que el tallessin.
Ja m’ he begut bars i dansat nits i reculpat de tot.
Ja ho he tingut tot, ja ho he perdut tot. I no hi ha tanta diferència.
Ja m’ he fet el boig i ja n’ he estat.
Ja m’ he rendit, ja m’ he enganyat, m’ ho he cregut tot i descregut també.
I no hi ha tanta diferència.
Ja he cremat contenidors i bufat espelmes, i encès ciris.
Ja  he dormit a dintre teu i me n’ he mort de ganes.
Ja he volat i m’ he estrellat i he sigut llunàtic i marcià.
Ja he vist la Patti Smith i llegit al Bolaño.
Ja he begut oli i vomitat centpeus.
Ja m’ he venut, ja m’ he comprat, ja m’ he prostituït i anat de putes.
Ja m’ he culpat i penedit, ja he combregat i fet campana de totes les escoles.
Ja he cantat als homes i a les dones i a les besties i als arbres i a la lluna i udolat.
Ja he naufragat i relliscat, ja he arribat i me n’ he anat.
Ja he marxat i he tornat. Ja he perdut i m’ he elevat. Ja m’ he drogat
I m’ ha agradat. Ja he vist com se m’ obria el pit i en sortia llum blava.
Ja m’ ha donat milions de voltes el cap i bategat tant el cor que li diuen Ferrari.
Ja he fet l’ amor i desfet l’ odi.
Ja m’ he apunyalat i m’ he sargit les cicatrius.                 
Ja m’ he perdut per totes les ficcions i rehabilitat de totes les realitats.
Ja he trepitjat el jardí de les alegries i despullat al mig de totes les places.
Ja he contemplat l’ espectacle de les orenetes i la saviesa dels arbres.
Ja he baixat a l’ infern i tots som parents.
Ja he estat al cel i és aquí.
Ja he passat la nit a l’ estació i els trens no m’ han deixat dormir.
Ja he fet trampa, ja he demanat perdó i perdonat a tothom.
Ja he vist una autòpsia i un naixement. I el prota sembla patir més al segon.
Ja he jugat a cuca-amagar i m’ han pillat a la primera o no m’ han vist mai més.
Ja m’ he quedat sense llàgrimes i rebentat els ulls flotant de pòl·lens.
Ja m’ he perdut lo millor i trobat en un bassal, i hi he saltat.
Ja m’ he escapat dels miralls i mirat les veritats al paper que no se’ n calla cap.
Ja m’ he fet un forat al cap i trencat un peu.
Ja he robat als rics i donat als pobres.
Ja m’ he banyat amb tritons i dutxat amb xampany.
Ja he provat el sado, sigut masoquista i begut pixats.
Ja he fet el petó més preciós del món en un portal a mitjanit mentre plovia a la noia de la que més m’ he enamorat i he explotat de felicitat.
Ja he pintat parets i bústies i carrers en nom de l’ amor.
Ja sé que no sé res, i ho vull així.
Ja he sigut l’ home llop i m’ he enrotllat amb la mujer pantera.
Ja he trencat vidres, tirat ous i punxat rodes.
Ja m’ he forçat a ser més valent que el que valc.
Ja he tingut una vida, i l’ he viscut, tot el que ve a partir d’ ara és un regal afegit.


Josep Grifoll

jueves, 26 de abril de 2018

CADA DIA




Cada dia estic més cansat. No prova seguir en aquest món amb el cor a les mans, potser per això durarem poc i serà trist com no para de ser-ho. No coneixerem mai cap justícia, no? Tot allò que ens van explicar quan érem xics era mentida, veritat?  Ja no sé ni a què veníem, només s’ escolten cops i passes d’ algú que s’ acosta sempre i no arriba mai. Algú desconegut que no saps si ve a matar-te o a abraçar-te.

Josep Grifoll

lunes, 23 de abril de 2018

SER DE VERITAT




M’ he passat la nit pensant maneres de cagar-me en una gent que m’ està fent mal fins que me n’ he adonat que el que més mal em feia era pensar en aquesta gent que m’ està fent mal, així que m’ he posat a pensar en tu – ja em perdonaràs, è?, però és que no saps com m’ agrades...
És que tu ets amor de veritat, saps?, has entès que escollim construir o escollim destruir i has escollit construir malgrat saber  la incomprensió que per sempre més et perseguirà. Gràcies, persona, sé que et sents sola però no n’ estàs, m’ acabes de tibar cap a tu, ara som dos; no, no!: som més. Ens han apagat la llum, però  sé una cosa: som suficients. Suficients per arribar a tothom.
Vols que encenguem la llum junts?
Hi ha gent preciosa aquí: trapezistes i gitanes, gats i pardals i canalla, tímids, vergonyoses i humils, bojos i descarrilats, poetes, pallassos, músics, mags, bruixes, perduts i trobats, somnàmbuls i narcolèptics... De fet, hi ha de tot aquí, però tenen en comú una cosa. I no n’ importa cap més: són de veritat. No jutgen, no competeixen, somriuen del cert, no donen ordres, no van de res, corren sense carota i juguen per jugar. Son com nosaltres. No esperen entendre per a comprendre. S’ hi tiren de cor i no saben mentir.


Josep Grifoll

lunes, 26 de marzo de 2018

ESCRIC







Escric. M’ escric talls a la boca amb un tornavís, el boig de mi se’ m mira des de l’ altra banda de la fulla. M’ odia. Escric. És un tornado de lletres clavant-se’ m als dits. I tinc les ungles que salten i no tinc. Escric sense pensar perquè no puc pensar. El crani ple de pedres rodola carretera avall. Escric a glopades de sang, a galet. Escric i és com un vent que només ho sembla. Escric sense flotador ni rodetes ni piles ni res. Com una catapulta, un vòmit, una bomba. Escric, i és ara que no hi sóc, i és ara quan arribo. De través, a granel, sense mida. Escric empalat. Escric, escric i escric i tot es mou i veig ulls que s’ obren dins la fosca i mosseguen. Em culpo i escric. És  un nervi trenat a l’ espina dorsal. Escric i caic i em trenco i trencat escric i mort escric i després també. Escric i sóc escrit i qui m’ escriu també s’ escapa d’ aquest que escriu. Escric amb les pupil•les dilatades, és un crit. Escric crits. Escric crits i escric agulles i la bèstia és al rebost i no tinc rebost.  Escric en aquesta hora de mistos mullats, petjades de ningú, per terra, rodolant. Escric amb por, només amb por. Sense tinta, com un salt quan t’ enrampes, perquè m’ enrampo, perquè hi estic enganxat. Escric i em tatuo a la calavera frases que mai podré llegir. Escric. Escric amb la llengua atrapada entre dos blocs de marbre un escopit. Escric en ple atac de tot, deixant de menjar, tallant-me les ales. Escric i prou, i prou i res: una muntanya de rocs, que res ha servit. Una duna de nuques pelades al ras. Escric sense oxigen. M’ arrossego pel full raspós de les trampes que em paro, és un incendi. No es pot llegir un incendi escric. Escric, i és tard i és d’ hora i no ho sé ni m’ importa. Escric i acabo a l’ estufa i tot és igual perquè res és diferent des del crit. Escric perquè ja no me’ n recordo de plorar. Els ulls són ous durs que no hi caben escric. Escric desficis, triples mortals, mortals sense triple i a domicili. Un joc perdut a l’ avançada. De pànics en amunt, de pors de molt endintre, de xiscles oberts. Res important.

Josep Grifoll

sábado, 17 de marzo de 2018

PER A TU




Estar-se quieta :una virtut de les estàtues, només
de les estàtues. Elles saben on són,
per a tu hi ha una cançó girant, no ho vulguis saber.
No et despertis mai més sense tu. No t’ adormis mai més
pensant que no hi sóc. Cap far podrà veure la seva pròpia llum
en aquest món, però la de l’ altre sí: som la mateixa.                               

Josep Grifoll

jueves, 8 de marzo de 2018

LA VIDA









Sóc a mig fer, com l’ eruga que s’ esquerda dins aquest cos de capullo integral de tergal. Fa segles que sóc a mig fer, que no sé de mi aquell ni sé del que ve, però vinc, no sé com vinc ni si arribo sencer, sé, en canvi, que no sóc aquest que semblo ser ni tampoc l’ altre, sóc d’ abans d’ ahir, tot ha servit, és gran ser petit però molt millor ser petit i seguir. Per això m’ esforço, per això visc, per que sóc a mig fer i m’ escullo el got mig ple i prosseguir, continuo perquè si es comença no s’ acabi. Ja no. Quan el vas sigui ben ple veuràs com no m’ ofegaré, ja no m’ escau ofegar-me en cada got d’ aigua que ve per venir, fart de set m’ estimo més xafar bassals, fer-la petar amb els tritons i les salamandres i les granotes i enfilar rierols, recordar-me salmó, retornar-me salmó, pujar a tot drap – ja ets a dalt?  a que ens llegim les línies de les mans; saps que les línies de les mans són tots els rius que hem fet per arribar a l’ arribada d’ aquesta aquarel•la brutal que se surt dels colors? Començarem llavors. Després de nedar molt, d’ estimbar-se i ser estimbats per tots els cantons, costelles i racons, després d’ haver burlat els caimans i esquivat les piranyes, després d’ haver sobreviscut riuades, remolins, sequeres, talls de gel, urpades, hams, paranys i plàstics impossibles, després, just aquí arribarem al naixement. Arribarem al naixement i lo primer que farem serà néixer. I mirarem avall i riurem. I ens mirarem i riurem –ho pots veure?  I ens acostarem i abraçarem i sí, sobretot, també plorarem tot això que no hem pogut plorar perquè teníem feina a no deixar-nos matar quan pujàvem a viure i les llàgrimes ens curaran, bidons, galledes, dutxes, tsunamis  de plors vessarem,  fins que s’ esborri tot aquest dolor; llavors, plens de pau,  nets, amb gebre encesa a les pestanyes d’ haver-nos buidat tots els dols, descansats, persones,  ens despertarem més vives que mai al millor dels mons de totes les galàxies vistes i per veure ni somniant i sortirem a fer un cafè. O dos. I el vent serà preciós, i ens despentinarà, i després seurem en un banc vell del casc antic des d’ on es veu tot i més i menjarem xiclets i farem bombolles gegants de maduixa àcida que ens explotaran a la cara.

Josep Grifoll