Seguidores

martes, 16 de octubre de 2018

AWAKE




Has vingut a despertar-nos,
per això sents com pesa la mentida.
Només tu vius aquesta dansa, l’ èxtasi
que crema i dol, però és bell com la veritat.
Hi ha llum si excaves enllà de la nit,
endins de tu també, més endins dels estels
que se’ t claven tota l’ estona pels nervis
i no et deixen pensar, quan  llavors et col·lapses
i t’ aparten i abonyeguen o et tanquen i etcètera,
endins, si els estripes, si entres a les tripes
més fondes i fosques de tu, al fons, i esgarrapes,
te n’ adones que els estels només eren forats
de llum que eclipsaven la que hi havia dins
i fora teu, la teva, la que fas jugant-hi els ulls
per venir a despertar-nos. I nosaltres, inclements.
Cecs sabent que la nit és una bossa d’ escombraries
gegant i que nosaltres som dins i els estels foradets.
Però només tu veus això, ens veus a néixer,
com la veritat que et devem. Lluminosa.

Josep Grifoll

lunes, 15 de octubre de 2018

NO OBEEIXIS




Rescata que reies, sàpigues
que hi ets així com que no existeix repetició
en aquesta vida, descalça’ t d’ abismes i agafa’ t a tu.
De tu depens. No obeeixis. Intueix.
Tot balanç és una pèrdua de temps.
No saben que la vida que ens van vendre
no la vam comprar? Rescata’ t, et saps,
confia en tu, no importa si et perds, tu
sempre et trobes, ets aquí,  per saber-ho.
Rescata que reies, riu, que no t’ apaguin
amb malabarismes de rellotgeria o més futurismes
fantasma. Toques tu. Hi toques tu. No tens amo.
Les seves lleis són les seves. No paris de riure.
Ningú t’entendrà, ningú ha entès la vida...
Celebra’ t. Tu, sí. Són ells que necessiten públic,
són ells que necessiten likes. Tu et saps.
Són ells que estan plens de necessitats
que no necessiten i s’ han empassat.
Són ells que van descarrilats, t’ expliquen
com funciona la vida que ells no han tingut
i mentides així, farcides de culpa i dolor.
No és teva, no en beguis. No els curarà.
Segueix intuint, caminant.
Tu et saps. Riu.
Viu. Viu molt.
Sigues tu i ningú més...
( que per això vas néixer, saps? )


Josep Grifoll

domingo, 14 de octubre de 2018

disturbi


FET A CASA




Sents la llum que entra a escalfar-te?
Em diu que sóc a casa. Les mans
que juguen amb els dits a escriure
pessigolles al palmell de la vida de l’ altre
ens enrampa a la punta dels nervis l’ amor;
i tu dragonets als genolls, i jo  
granotetes espia a la panxa – saltem, volem,
fem boleta, estirem la carícia més llarga
de tota la història dins les cicatrius com-
partides, suar-les, que ens cura, la cura
de ser-nos les mans que juguen amb els dits
a escriure’ ns la vida al palmell de nosaltres
la màgia de línies que ens hi dibuixem
el futur més preciós de tots els temps:
té nom i es diu present.
Nosaltres ens el fem.

Josep Grifoll

martes, 9 de octubre de 2018

...I ELS GATS VERDS








Caient de mi he caigut de tu, això sóc,
sóc ara aquesta veu, aquí que se’ m llegeixes
a la falda i acaricies com un cap de lluna nova
rodolant-te per les cuixes quan ens busca tot
trobar-nos i la vida no es panseix encara.
Encara no, no mai encara mai perquè
tu ho has dit sempre – i tu em despertes;
tot té el seu propòsit: l’ aigua, la poesia, el 701,
la nena que tira nines per la finestra...
...
Mirallets, mirallets, 
mirallets...

Josep Grifoll

lunes, 8 de octubre de 2018

ESTRUÇOS




Addictes a matar – els uns,
milions de peus a córrer descalços
entre nacions d’ idiotes – els altres.
Obrersclaus massa cansats
per estimar als que s’ estimen si arriben
a casa o quan en tenen si s’ entenen
i se’ n tenen. Milions, sí, de tot
també. I el recompte de morts?, també,
també: addictes a callar...
milions...
addictes a la hipocresia,
addictes a la por.
Olles al vapor a punt d’ explotar.
«Però la velocitat és una escapatòria, no?»
Tu de què t’ escapes?
...
Doncs a saber:
Doctors d’ arreu del planeta
parlen de l’ eficàcia de la lobotomia.
I estruços i estruços xoquen pels carrers.

Josep Grifoll

Dins teu



M’ he deixat la veu dins teu,
la meva única veu:
cendrers trencats dins teu,
camins que ens han tallat
les mans lligades que t’ escriuen
de les cendres fins el fum
d’ haver mort junts
per haver viscut plegats
el darrer estiu del món.

Josep Grifoll

què esperàveu?


domingo, 7 de octubre de 2018

La nit encén una espelma de sal





La nit encén
una espelma de sal
a l’ alçada dels ulls dels amants,
ens escalfa agafar-nos,
riure’ ns dels àtoms,
sortir de polleguera,
anar a assaltar papereres...
La nit que sura la cera que cau
i s’ empassa l’ espelma del temps
que no ens resta.
La nit que ens és, que no ens morim més,
coincidim amb la lluna. La nit
llarga com una cuixa,
la nit que se’ n va per les rames
i tu encens una espelma de sal,
la nit que s’ ens fica als pulmons i
respira
respira
respira
lluny d’ aquí, d’ arreu,
sense tornada;
i la sal és de sucre
i la mel és de cel
i els estels ens cauen de la boca
quan ens llepem i és un tall
i l’ amor que mai darem per perdut
la troballa.

Josep Grifoll


a vegades




la vida
fa nosa
a vegades
...
frena l’ amor
a vegades

Josep Grifoll

jueves, 20 de septiembre de 2018

2+



SULPIRIDA




Bruts d’ higiene amunt i avall,
culpables tots de totes les culpes
que ens hem de netejar a gargalls
no sé quines sabates si anem a peu
de peus i prou a enverinar el silenci tot.
Boques venudes al primer psico-dentista
malabarista que rega amb lleixius paladars
d’ importació, gintònics que tu et beus
sens tònica ni son abans d’ ex-
haver-te cada nit a la fosca que fosques
fregant-te els fregalls de la humanitat
als entrecuixos del teu Narcís “ Toshiba”
com qui mata borinots a queixalades
( nyam nyam)
tancat a la fàbrica de plàstic
( ic ic )
rosa de l’ apocalipsi
( sí sí )
jugant a fer diners com qui fa crispetes,
dimoni de corda que tot ho lliga i escanya,
una massacre de vuit a cada dia més buit.
Treballar és perdre dits, sagal, carrers armats
a primera hora, canalla dins les papereres,
als rebostos, dormint a les portes
de les drogueries esperant els reis mags,
homes del sac a cavall del capital
dels capitans decapitats,
morts de salut, retots!
d’ atacs de salut inesperats:
així un infart d’ estar-ne farts,
mil cent miralls per banda o quatre gats
fora de joc escoltant futbols de gol a gol
des de l’ auricular sagrat
que diu mentides de veritat
amb una religiositat de l’ hòstia. Missa de tretze,
quàntica sodomia, pollastres submergibles
tot l’ ast. Ens enganyen: amaguen els cors
dins rams de flors mortes pels vius
i de plàstic pels morts. Fums que t’ ets,
focs que et fas. I cada dia drogues noves,
concursos caça-concursants, culpables tots
des de totes les culpes del poll per haver trencat l’ ou
i l’ hora del pati abolida.
Tots a vendre caps, a perdre nords,
els ulls farcits de pus, la nit arrugant-se
dins els mitjons, sucant-hi pa ( pa pam!)
Quina ruleta de morts, persona
subjecta a prescripció mèdica, facultativa,
clonazepant amunt i avall, fluoxetinitzada,
sulpiridamitzada..., – són el poder del circ
del poder. Mutants?, tothom emprenyat amb tothom,
multats multant amb multes d’ última generació
qualsevol realitat que ho pugui semblar.
Senyores i senyors, ens han robat no sabem qui
alguna cosa més necessària que el viure,
un gir perfecte com una trampa que funciona
ens ha enxampat. Ara ens coronaran amb vidalba i llorers
100% made homo sapiens. Antipsicòtics doncs,
així la presó va per dins.

Josep Grifoll

jueves, 13 de septiembre de 2018

DITES




Les coses que has de dir
només et seran dites
des del caos.

Josep Grifoll

FEM UN MÓN




Tot és
com et dius
si t’ ho creus.
Des de tu
fas les coses,
les coses que et fan
les fas tu.
I aquí sempre és d’ hora
per fer tard, i aquí sempre
és tard per fer d’ hora,
i així som a la llum
si ens mirem a les fosques,
que no hi ha ningú
però, a més, hi és tothom
i no hi falta de res.
Som un món.
El que fem.
El que fa que hi siguem.

Josep Grifoll

miércoles, 5 de septiembre de 2018

REVOLUCIÓ ÉS DONAR PAU





Revolució és somriure,
no caure a la trampa de l’ ira,
abraçar-se, mirar pels que vénen
que ens vegin la festa, de vida
malgrat mil malgrats, regalar-nos
l’ amor que és l’ exemple. No perdre
les ganes de fer la pallassa, lluitar
sense espasa. Fer-se petons als portals
mentre plouen bombes és fer-la.
Dibuixar un cor al banc de la plaça,
passar de l’ orgull a defensar l’ alegria.
Jugar a veure cares als núvols
és fer la revolució. Donar pau,
perquè si no donem pau
és que estem donant guerra.

Josep Grifoll

martes, 4 de septiembre de 2018

NO DEJÉIS DE ALZAR PUENTES






En un puente, dirán, fue aquí, y al alba,
se juntó el anarquismo con la anarquía
y salimos nosotros.
Nosotros, es decir, el amor,
y sin comas mejor,
porque decir nosotros
es decir el amor.

Josep Grifoll

viernes, 24 de agosto de 2018

MONES ELÈCTRIQUES




La vida és un nervi, m’ endolles?
una guitarra elèctrica en una pista de gel
que tu rasques, sense piles,
amb amor de pell de gallina salvatge
mentre trinxes rellotges com qui xafa raïm
fas vi de l’ esbarzer i ens entrompes
amb amor de cor de papallona insubornable.
I aquí no tenim prou gràcies per a dar-te
vida que et fiques dins les persones,
les més valentes, n’ hi ha poques i moltes,
creixen per dins i com que no creixen per fora
les tracten de folles, són persones-concert,
cicatrius en directe, petons absoluts, sense trucs
se la juguen ni respostes t’ abracen. Hi són,
i ho sé perquè hi ets, ji,  t’ has deixat enrampar per la vida,
l’ ets en nom de totes les llobes ferides i els reptes
indivisibles, fores capaç de fer-te’ n capaç
quan tot s’ esberlava i ara pujarem als ponts
a proclamar-ho, com un castell de focs natural
que serà l’ albada astral, inabastable, boreal,
i trobar-se així, sent humans que es fan. Farem.
Farem un traç a l’ eternitat, farem
un cingle giratori pels alats, plantarem nòries,
núvols, xurreries, poemes, i ens estimarem
com s’ estimaven les persones quan érem mones.
I no serà tornar, és que encara en quedem. Som
una mena de revolució secreta que ve amb metro
des d’ una altra dimensió, per això no es veu
si no t’ hi fixes amb ulls d’ infant que tot ho poden
i per això conservem.


Josep Grifoll

martes, 21 de agosto de 2018

ENS HAN DIT





Un instant ha dit
que ens ha dit una vida
per a ser-la, de fer-nos.
I ens ho ha dit a nosaltres,
i llavors ens ha dut fins aquí
pels camins de mil llunes – ja saps,
a descobrir-nos. I una volta descoberts
de tot el que ens han cobert, ser lliures,
lliures de ser-hi, lliures de ser-nos
en aquesta vida que ens ha dit
i no para de fer-ho, de fer-nos
que, per què no la vivim?,
que, què ens ha fet ella                               
si se’ ns ha donat tota ella
que no pot ser més?
I la som. I ja saps. I ja sé.
I ens donem.

Josep Grifoll.

sábado, 18 de agosto de 2018

Tu i jo






Tu i jo.
Cap altra combinació
d’ éssers humans
suma nosaltres.

Josep Grifoll

SENSE PROCESSAR





Com qui no és però sent es fixa en l’ altre
perquè l’ altre li agrada i ell ja es té vist:           
aquests serem nosaltres. I també perquè,
sent qui som, vols dir que cal res més?
Si sent qui som és quan som més. I allò que diuen
d’ “això se sap” quan volen dir que “això se sent”,
doncs sí, sabran que ho sentim, perquè la vida és imprevisible
i nosaltres som vius. Cada vegada més, curiós,
com si d’ alguna forma l’ haguéssim entès,
no des de l’ enteniment, gens, ha estat des d’ aquí,
des d’ aquest mateix sentiment que ara sentim,
dins nostre, sense processar, en aquest precís moment.


Josep Grifoll

sábado, 11 de agosto de 2018

MOCOSAMENT




Lo més complicat és ser simple.
Lo més ximple és no estar-ne.
De no estar-ne segur se’ n diu pensar.
Pensar no és bo per a la salut.
La salut, en vida, no existeix.
Existir és comparable a fer un esternut.
Si un dia fas molts esternuts
m’ agradaria constipar-me amb tu.

Josep Grifoll

jueves, 9 de agosto de 2018

ESTRANY


   


S’ ha tornat tot estrany.
Ningú ens espera enlloc, i en necessites més,
i dones voltes com si marquessis les hores.
Però res ni ningú se’ns emporta.
I et sents marxant amb la llum
entre gots i bars morts. S’ ha
tornat tot estrany i pesa l’ aire
brut al damunt. Bruta la pell, brut el cervell.
I és trist ser ara aquí
i no a qualsevol altre lloc
perquè tot s’ ha tornat molt estrany,
i no ho volem, i fugim. Fugitius
de nosaltres mateixos
cercant el què hagués pogut ser
que senzillament no va ser.
No va ser i, ara, aquí, la llum és flaca
perquè s’ ha tornat tot estrany.
Sempre es torna tot estrany sense avisar.
S’ ha tornat tot estrany
i no és qüestió de posar-se a escriure plors,
o morts o errors..., és tot massa poètic
i no en sabríem.
S’ ha tornat tot estrany, i té un nom,
té una veu, però no és qüestió.
Que s’ ha tornat tot molt estrany
i ens morirem abans del cant del gall
i no en som conscients
que en siguem.
Tot s’ ha tornat estrany, estrany i prou.
Prou i trist. Curiosament trist,
però no és desficiosament, ja no.
tot s’ ha tornat terriblement preciós,
somiar i tornar,
morir amb els vius,
viure amb els morts.
I aquesta solitud després de la solitud.
Tot s’ ha tornat estrany: desaparèixer,
plegar, començar a omplir la boca de menta
i mastegar. Mastegar sense dents de llet.
Tot s’ ha tornat estrany:
arriben coses al cor que ja hi eren
en una altra dimensió.
És com travessar parets quan ets petit: molt fàcil.
I els ulls xisclaran en veure-ho, que
tot s’ ha tornat estrany.
Ningú és qui és. Ningú no sap qui és.
I nosaltres som com tothom i passem
com podem. Tot s’ ha tornat estrany,
no sé des de quan, no sé per què, no sé
si ho has notat.
No sé res més. Només sé que
tot s’ ha tornat estrany.
O potser ho ha sigut sempre, i per tothom.
A tothom se li ha tornat estrany?,
tot molt estrany?
Com una espasa al mig del cap.
Com una mentida que acaba explotant.
Com una bomba que acaba dient la veritat.
Tot s’ ha tornat estrany. I ha sigut tot
i no ha estat res, i moltes gràcies i salut.
Tot s’ ha tornat estrany. Com un infern
o un cel insuportables.
Com haver estat empaitant l’ inexistent
i, a l’ hora d’ adonar-se’ n, caure-hi.
Com un dibuix de peus
que ja no caminen a la paret.
Tot s’ ha tornat estrany
i la set encara ens desperta i oculta,
i combinem miratges amb trossets de memòria
amb les alicates de l’ avi, rovellades,
ell també ho feia, com el seu avi.
Tot s’ ha tornat estrany,
com descobrir que una llibreria
on sempre anaves
ara és la sucursal d’ un banc.
Tot s’ ha tornat estrany
perquè sempre es torna tot estrany
i així és possible tot, i així passen les coses.
Tot s’ ha tornat estrany
en un instant de mil anys.
No hi ha pastís, no hi ha gelat.
Entren veus per la finestra i mai són les mateixes,
passen les llunes. Ningú sap res. Es comença a fer fosc.
Demà serem uns nous desconeguts.
Tot s’ ha tornat estrany,
ara que hem vist que tot el que ens salva
és el mateix que ens acaba matant.
Tot s’ ha tornat molt estrany
pels petits supervivents de la nit,
tot de satèl·lits orbitant l’ ànima
del petit supervivent astral.
Tot s’ ha tornat molt estrany,
encara que abans ja ho fos,
se n’ ha tornat ara.

Josep Grifoll

martes, 7 de agosto de 2018

EL NOSTRE VIATGE





Som gàngsters sense frens inventant fílies
per la carretera de la lluna blava que va a tot arreu,
però d’ aquí una estona ens canviarem l’ uniforme
i anirem sense. A pèl, que ens escapem. Costa de creure
 però conduïm un cubell descapotable amb rodes,
rodes que són peus, rodem, i si ens esperen al pont
saltarem al riu, no són aquestes les nostres sirenes.
Llavors el cubell serà un peix, sí, un peix, un peix
del teu color preferit, i el teu color preferit també
serà descapotable: un viatge. El nostre viatge.
El nostre gran viatge. Tu aniràs dins meu i jo dins teu.
Ens dedicarem a riure tota la vida. Riure descapotablement,
esclar, i donarem setanta set vegades set la volta als mons.
De nosaltres, vull dir. Els nostres mons. Ens coneixerem
com mai ningú s’ ha conegut... I passaran les pluges,
i coneixerem granotes i serpents precioses, i fantasmes, uuui,
i borinots, i lluços, i pardals, i llúdrigues... I després, d’ aquí mooolt,
un vespre arribarem al mar – jo no sé com és això,
però hi entrarem junts, vale?, voldràs entrar-hi amb mi
quan hi arribem?
( m’ agrada pensar-ho, i quan no estic trist, també.)

Josep Grifoll

ONES




De les tristeses,
les que més mal fan
són les més maques.



Josep Grifoll

domingo, 15 de julio de 2018

TRETS HUMANS




Cerquem plaers que ens miren acabats.
La nit se’ ns frega un instant a l’ espatlla
i glorifiquem el dolor.
Vestim la solitud amb persones
que podrien ser unes altres
i encara rodaria la mentida.
Ens han venut una pistola,
calenta, bellíssima, i concedit
un desig. Un de sol.
Jo he disparat al mirall
i demanat un iogurt.

Josep Grifoll

sábado, 14 de julio de 2018

LES MANS ESCRITES







Hem posat les mans
a les parets de la cova.
Hem vist darrera el temps qui som:
som les mateixes parets de la cova
que ara i de sempre ens toquem.
Tambors de pell, violins de bosc i pipes,
pipes de canya de fums..., sents?
Com quan érem xics,
molt xics..., recordes?
Fa segles, mil·lennis, segons...

Josep Grifoll

viernes, 13 de julio de 2018

POESIA SOM ELS MORTS FOLLANT




La llum no cabdella.
Hem sucat la ploma i remenat els daus i bombejat monòlegs.
La barcassa de versos tombada dins la mar,
la mar que cou el poema, l’ amenaçat.
De pressa, que la por sota els dies travessa la pell.
Li claves, li entres l’ ombra i t’ hi podreixes.
No m’ emprenyis amb que t’ han fitxat, tots som fitxes.
Fas mirall, segueix fent això que escolto.
Que t ’ escolto, Poesia, atentament, la vida en joc,
la mort impacient serà un pop imperial.
I jo també vinc. I jo també hi caic. Xiprers!
Sol solet, coixins de cendra. Carícies de cuc.
Lluna, lluneta, endreça’ m els ossos, dóna’ m paper,
immunitat, hi trobaré la ferida del temps tallant-la
de nou un gegant de sentiments resolent el silenci.
De la teva boca i el meu xiscle que ara dorm a l’ herba.
Sortirem per dessota les ungles, lentes les corbes
com tenalles de tendrums fins retrobar-nos
les carns en filera potents com cuixes de bou
sortiran de les roques, carn negra, dels llots.
Partirem. El marbre. L’ espectacle de sortir-ne
fora d’ aquest món: astrals i  extasiats, a perles obertes.
Plovisqueja, és estiu. Minut zero. Cabdella la llum.
Fem tots els colors dins un arc. 
La prolongació fila el puny del conjur, filagarsa
del gest que ens instal•la a totes les eternitats.
Explorem. Un lila de carn encesa, nosaltres, l’ empresa.
L’ ofici que besa, vessa els poemes, mamelles
guerreres i a proa el bec creix, sageta d’ amar.
“ Res no és mesquí”, Joan Salvat, tu ja en tornaves,
amic, des del llit, l’ hora de pou i l’ instant més baldufa,
crani abrusat, cor de roure, màgica insanitat del més dur dels udols,
màstil i astròleg, mentó miracler, gràcies, rebel•lió de tots
els paràmetres. Les normes pels qui les exigeixen.
Volem a tres-mil peus d’ excitacions, a quatre mans, pitant el dos.
Sabem passar per entremig de les mirades, les olors fregades,
l’ incendi del poema d’ olor de mandarina. Domestiqueu-nos ara!
Som qui havíem estat sempre, som qui havíem d’ haver estat
sense vosaltres: Poetes. El camí del excessos era estimar-nos
prohibit per a nosaltres. Prohibit per vosaltres,
incapaços. Sacrificadors sintètics, merda inacabable.
Si mireu amunt veureu tots els morts com follem.
Som la poesia. Regalimem, esquitxem. Si mireu amunt
obriu bé els ulls: la pluja àcida, que sí, la som nosaltres. Qui
ho havia de dir, no?, la veritat, que no calla, cavalca.
El morts sempre serem més que vosaltres.
Poesia follant-la. Poesia follada sobre els vostres
tristos diners, damunt l’ or esplendent del miratge
on us creieu alçar, miserables formacions calcàries,
eixuts fins dins l’ aigua, rovellats en sec, disciplinats
fins la guillotina, vanitat de rebost heretada, caducs
a la gran figura. És buida. És buit, tot això que remeneu
és gris com els vostres miralls, que sempre us conviden.
Aquesta excelsitud que només estira el dolor,
aquest dolor inútil com tots els dolors i vosaltres.
Pedrega.

Josep Grifoll