Seguidores

lunes, 4 de febrero de 2019

RODEO TOWN




Ja m’ heu cansat el cansament, ramat d’ autoritats. Amb quina autoritat li dieu a l’ altre qui ha de ser? Et sona allò del “ viu i deixa viure”? , doncs si no pots amb les dues, amb el “ deixa viure” fem. Que m’ heu cansat el cansament, que esteu com llums, però fosos fosos, foscos. I si estic mig corcat, ets un cuc. Però si vas mig cuc, jo sóc el llimac; i si vols competir jo ja m’ he n’ he anat.
Tites, tites, tites... Tu vius en una cançó que no vols cantar, tu no vius a fora per més que te’ n vagis, caus amb tu a dins i vas de volar. Les musaranyes no t’ estimen. Jódete! Que no m’ has perdut perquè no tinguis orientació, m’ has perdut perquè m’ he n’ he ‘nat a comprar tabac. I corre cada rata! I vola cada porc! Pum! Pum!
Que se’ t sortegin els miralls, que són tots teus, que la veritat no es trenca a cops de cap i els grills tornaran a grillar. Palanganes! Cacatues! Estafilococs!
Així se’ t clavin les molles del matalàs i no tinguis mai més cap orgasme, que ni d’ això en saps disfrutar. Jo sóc a comprar tabac, i potser també em pillo un encenedor. Apasiau!, te la fregui amb paper de llimar una màquina d’ esgarrapar.
( Recordo com el fill de l’ amo se’ m va follar infinitament quan jo era un tap. Recordo com juro que us vull oblidar. Després es va tallar les venes l’ altra, per acabar d’ esquitxar!)

P.D: Que tu siguis el meu assassí, a mi no em converteix en res teu, ni en la teva víctima, ja veus.

HE DECIDIT DANSAR.

Josep Grifoll.

sábado, 2 de febrero de 2019

QUAN S’ ACABI L’ APOCALIPSI




Quan s’ acabi l’ apocalipsi farem una festa sense final. Oblidarem la solitud que ens fa d’ aïllant, començarem amb mirar-nos, mirar-nos per a deixar-nos veure, sí, venint de l’ era del què diran i la competició. Quan s’ acabi l’ apocalipsi no només sabrem qui som ( pren un grapat de silenci i escolta), serem coherents com el pinsà i la baldufa, com l’ aigua i el foc i la terra i el vent i la sang.
Quan s’ acabi aquest apocalipsi dels verbs i les calumnies, de les màscares i les autoritats, dels camps verinosos i els estels agonitzant. Detectius molt foscos. Quan s’ acabi aquest apocalipsi de la mort assolellant-se a les cunetes, discs durs plens de noms de morts. Tatuatges d’ ecos. Masturbar-se amb garfis. Durs de glaç que tallen com miralls trencats aquesta guerra d’ orgull amb vanitats.
Quan s’ acabi aquest apocalipsi, quedi clos, ens banyarem amb èter, nedarem en boles, dominarem el vertigen, estendrem les ales, sortirem de les caixes de morts i ens clavarem els ossos de tant abraçar les abraçades reprimides. Si tu ets faquir jo seré agulla, si tu ets clau jo seré pany, si tu ets viatge rodaré.
Quan s’ acabi aquest apocalipsi li darem a la tendresa el valor de la tendresa, quan la veritat sigui dita i la mentida sembli mentida. Quan violar no ens entri al cap ni pel cony ni pel cul ni pel cor ni pel nas. Quan s’ acabi aquesta mala llet i tota sigui bona. Quan s’ acabi aquest apocalipsi d’ escorpins enfurismats ens parirem a nosaltres mateixos. Haurem après a estimar.

Josep Grifoll

miércoles, 30 de enero de 2019

POEMA de les TAQUICÀRDIES




Taquicàrdia és quan vol parlar el cor i no li fem cas, el fem callar amb pastilles. A tapar. Des de xic que veig la gent amagant-se. Llavors les taquicàrdies eren de córrer o de a veure qui aguantava més sota l’ aigua. El molí de la riera ens descobria peixos impossibles d’ agafar, som dels mons subaquàtics, no?, fem brànquies? Si estem fets de portes que donen arreu... Dibuixos fantasma, i anem amb barca, d’ aquest paper en fem una barca i com salmons. I que digui el cor, i deixar de pensar. El viatge del cap al pit, l’ únic.
Taquicàrdies corren xiques pel bosc i s’ enfilen als arbres a collir pinyes per a vendre els pinyons a l’ àvia del Joan. Som xics, no te n’ oblidis. De quan érem, serem.
Fotogrames. I el fum del tabac del pare que balla a la llum del projector. 8mm.
Saps que abans de fer les coses ja les estem fent? Boletes d’ energia que ens abracen, fetes a base d’ hòsties, com les espases. Boletes d’ energia com les de mercuri quan trencàvem els termòmetres i allà dins hi havia el món cert, era cap per avall, era al revés i ens hi emmirallàvem. Mercuri, a prop del sol. De tanta llum que fèiem.
(...)
Aviat serem a casa, la nostra casa, la del món dins les boletes que corrien pel passadís d’ aquesta; encara no ho sabem però l’ estem construint, ens estem construint.
I aquestes lletres com plomes aterrant al teu pit, i aquestes paraules de cotó fluix embolicant-te, embolicant-nos. I cada punt. Cada punt és una passa de formiga que s’ enfila per la teva cama.
Hem begut massa realitat. La Terra es fa petita ( anem amunt) i els cors posen ulls de mussol. Ho podem veure tot. I els d’ Altamira es pensen que som extraterrestres i els de Baixamira, què t’ he de dir?, ja els coneixes.
Però el teu somriure, el teu somriure és transparent, i net, i cura, i parla, i estima, i és l’ arma. Llavors la taquicàrdia és el poema, un ram de cavalls estepa endins, la llibertat. La llibertat que no és horitzontal ni vertical, la llibertat que no té nom, que ha costat talls. L’ amor que hem disfressat de drac...
La taquicàrdia com un banc de peixos enllà, tal un sac d’ orenetes deslligat. Com una primavera-sorpresa. Amb dragonets i sargantanes i grills cada nit. Les taquicàrdies de quan peten els pòl·lens. I haver-hi estat. Amb les feres i les fulles i venint de l’ origen que és la cua del tornar a començar, i d’entrar-nos així, com rels, bassals i bassals fent un riu.
Com una cova que surt de dins d’ ella mateixa a proclamar-se.
Perquè sempre arribem. Perquè sempre partim. I no l’ anuncien la taquicàrdia, l’ estaquen, l’ enterren. Però amb nosaltres no poden. Ja saps. Ja ho recordo.
Les explosions de pols d’ ales de papallona i un arbre per cada semàfor. I salta, tots en verd. Com fa un milió d’ anys. Nosaltres fa un milió d’ anys. Som una reunió de lluernes. Tot és. És tot. I sopem bolets amb pa d’ aglà a la vora del foc, fets de fum amb petons.

Josep Grifoll

domingo, 27 de enero de 2019

POEMA TRACA




Els dies que ens claven a terra. Les tasses penjades al pati, repicant amb la pluja. Un nen menjant taronges. Sóc jo, dins un bassal, ell-jo no em reconeix. Si és un somni, quin dels personatges sóc?, el temps escaldant. Ja la ràbia cau i puja la poesia, la que droga. Els dies ens pengen dels núvols. Les pluges penjades al pati, al món de les formes, cristalls sota la pluja repicant de llums – la que droga, irracional. Un gat, dos gats, tres, cinc gats amics que vénen a esmorzar són el present. Els dies ens claven a terra. La por té els meus ulls. Tothom suposa. Suposa, suposa, suposa... Ningú demana. Demana, demana, demana... Jo tinc els ulls de la por. Cada set anys, cada. Els dies ens claven la daga. Vertigen, que no l’ agafes ni amb alicates. Vas dir només “només...” i vas fer el món més gran. Més ample, vull dir més amable. I un ganivet tallant cebes, esberlant plors. Les muntanyes. El bosc. Tu saps on va cada peça?, cada pinya, cada cau. Cada vegada que no passa, per què?, la terra que ens clava. I la lava. La lava ara feta pedra amb nosaltres a dins, fets uns fòssils. No m’ agrada la terra si ens clava, ens enterra les ganes. Quantes vegades passa que de veritat alguna cosa passa? Arranca’ m la mascara, jo dansava per les teulades. Mossegava antenes. Fonia fanals. Escopia als municipals. Anem i venim com onades, ja no existeix un punt real des d’ on embarcar-se. Han passat tantes coses fent veure que no passaven. Han passat tantes coses que no ens esperàvem ni remotament que els cervells no són més que xiclets mossegats mil i una vegades per barra. Martells que baixen ens han clavat a terra. Som fràgils. Els meus ulls són la por. No vull que pari de ploure. Que repiquin aquestes paraules de vidre trencades. Els núvols d’ aquí, que són efervescents. Com ens hi enfilàvem?, tu te’ n recordes? Un nen menja taronges dins un bassal de suc de fruita. Encara es pensa que la vida és una macedònia. Amb moscatell i sucre. Però encara que no sàpiga qui sóc, hi ha els gats aquí, que esmorzen. I jo esmorzo amb ells i tu estàs sempre convidada. I em miren, i cada vegada plou més, i aquest fred que és així de bo perquè calma, congela, fa pausa...I no vull saber què significa res. Si ja ho sabem. Tot això ja ho hem viscut, només ho recordem. L’ univers és dins, tots els camins. És tu comunicant-te. Som nosaltres a punt de descobrir-nos. Les respostes ens xisclen. L’ aigua ens beneeix. Beneïm-ho tot, esquitxem, això té sentit. Els bojos són ells. Aquest és el sentit. Desbordar l’ ànima. Per això ens sembla que naufraguem. És un xàfec. Però esmorzem amb els gats, insisteixo. I riem.

Josep Grifoll

lunes, 21 de enero de 2019

LA REVOLTA




Véns a donar pa als ocells abans no es llevin?
encara tu - encara jo - encara sempre...
Saps que no calia tant?, ni espines al pit
ni esgarrapades al cervell...
Només anar a donar a menjar als alats
i fer amb i com ells cel endins
la revolta, la nostra, que ens torni a enroscar
a tots els vents. Veus?, ets on has de ser,
ens encertem. Jo porto la cantimplora
i tots dos la set. La mateixa set,
les mateixes ganes de cruspir-nos el món.
Després fumarem. I la por caurà morta.
I al vespre tornarem al niu rient,
i seguirem fent l’ amor, i descansarem,
i descansarem fins que no quedi rastre
de cansament als nostres polsos, que ja toca.
Que ja toca fa massa temps.

Josep Grifoll

viernes, 11 de enero de 2019

LA DENSITAT






Recordo com em perdo,
com em trobes, com et perdo,
dues solituds al despertar.
Recordo com ens despertem.
Recordo que no recordem
la terrible malenconia
de les pedres marines al somniar.
Fa ràbia, però això mai ho sabrem.
Tampoc sabrem que ens vam inventar.
Seran les mans roges d’ escriure
dolor, endins de les pells
cortines de tela d’ aranya, amb el temps.  
L’ amor és un dinosaure.

Josep Grifoll

domingo, 6 de enero de 2019

ET DEIXO





Et deixo la llum a la punta dels dits,
hi tens l’ univers – jo l’ he vist.
Et deixo amb tu, la millor persona del món,
perquè sentis la màgia,
perquè notis la força,
perquè perdis la por.
A tu et deixo, sabent que a vegades et mors,
no dubtant que sempre ressuscites, enrosant-te
els sentits – i no, ningú no t’ ha de comprendre:
aquest embruix al fons dels anys,
aquesta fúria d’ ara,
aquest perill que et fa fulla esmolada...
Ah,  també et deixo una carta al clot de la galta
i un vers drogat a la falda, és un
que escala estius i desmunta tenebres:
el vers més content que existeix, d’ herba,
verdíssima, que pel terra ve la vida a tota vida
a despentinar-te els peus – t’ ho dic:
tornes del desert i l’ has pogut,
has trencat amb el buit,
bufat a les serps, ensenyat
les dents a les hienes. Tot. Tu. Tota.
Et deixo, ja ets a la selva, ja ets a casa,
ja saps, tots els papers rossegats,
totes les pomes escrites. Ara ets al centre:
la flama i el fil, el dit i la llaga...
...
També et deixo fredolics i camagrocs
a sota el llit.

Josep Grifoll

sábado, 22 de diciembre de 2018

ELECTRICAL TAPE




Ella deia ella i ella era avui i l’ amor era sempre,
s’ adormia amb gats de colors, mirallets, i jo l’ era,
l’ era sempre i també m’ hi he quedat, agafat, a l’ espatlla
del cor del cantó que batega, i no me n’ arrenca el bull
que em falta ni les condicions terrenals, reals o vostres
veritats, deixar de ser on vulgui quan vulgui per a ser
qui seré quan sigui més enllà de totes les coses
i aquestes paraules, aquestes i prou.
...
I ara que marxin els metges.
I ara que el temps no existeixi.
Que no tinguis fred.
És l’ amor.
I jo com un rèptil.


Josep Grifoll

martes, 18 de diciembre de 2018

MIRATGE






Tu, desconegut,
instruït  per un miratge. Tu,
entregat al naixement
que és divisió de l’ ésser.
Tu, desafinant a la frontera,
rodolant pels camps com una pilota de vida,
anat, per venir, direcció a tot arreu,
il·luminat per la follia
ardent de les lleis heretades, tu,
com un milió d’ espases verinoses
burxant-la. Tu, fa dècades de tu,
mandril dissecat de crani pelat,
dins el rellotge, arrugat,
clavat a la carn,
pulmons rossegats,
fet d’ ossets.
Tu, desapareixent dins la boira,
història d’ històries. Tu, poca veu,
al vapor, deambulant, menjant
petites molles de pedra astral;
desert i mort i guerres i oceans, explorador
escuat. Tu més enllà de tu, d’ aquí, d’ enlloc,
sense principi ni fi, d’ arreu. Tu, amor de fum,
un núvol i tots.

Josep Grifoll

jueves, 8 de noviembre de 2018

LA FLOR QUE MOSSEGA




La flor que mossega m’ agrada
la mà que t’ agafa
la nòria que diu
viu i roda i fa rampa,
que gronxa, que vola,
que arriba l’ amor
per quedar-se.

Josep Grifoll

jueves, 25 de octubre de 2018

CAPAÇOS




No parar de brotar
en temps de sega:
l’ amor és perfecte i difícil,
els bojos ho saben, véns
a ensenyar això que
dius no saber. Si és d’ amor
és veritat. L’ amor
comença a l’ infern
el dia menys pensat i en dejú.
Bo; no et miris a tu, mira els nous,
insubornables, perfectament impacients,
cap signe: documentals de núvols,
fulles molles, bicicletes sense frens...
Camps de batalla a l’ aurora,
coloms porpra, arribades de sirena
a les costes del pit, un dia més pels àngels
d’ ulls de boca i nassos d’ esponja
a les cantonades del vent, pels timons
d’ haver travessat fins aquí, fins on
berenem ossos al jardí, mortals,
tantes veus i capaços d’amor.

Josep Grifoll

martes, 23 de octubre de 2018

LLAVORETES





Veus les torres?, doncs
aquí som  l’ amor,
l’ escarabat a l’ espatlla
i a l’ àguila els horitzons;
sobre pedra infinits
som tu i jo, pels llavis jo i tu
– pels de la tardor
(és) que aprenem a estimar;
“com les heures”, pensem.
Veus la lluna?, doncs
me l’ has regalat,
som l’ amor dins un cràter
i a fora també. Fem
el pont, tu de roig, jo de boig,
i s’infla. Salten de les herbes
llavoretes platí que ens beneeixen.

Josep Grifoll

miércoles, 17 de octubre de 2018

CLIC, TENSA VERITATS I DESFÀ CABELLERES




És el poema tu, té, tou, diu màgia
a les nostres maneres, tensa veritats
i desfà cabelleres. Ve fins nosaltres
rodant-la com un bidó de paraules
que ens desfarem a les fosques
prô (!)  despullarem a primera alba
perquè enlluerni el planeta (sí, tot el planeta):
el poema és d’ amor – de poemes n’ hi ha molts
però d’ amor només un: l’ U... « tu
ja saps», fa el ratolí
amb mirallets al jugar-hi...
...
i
clic,
la llum
l’  encomana ...               


Josep Grifoll

martes, 16 de octubre de 2018

AWAKE




Has vingut a despertar-nos,
per això sents com pesa la mentida.
Només tu vius aquesta dansa, l’ èxtasi
que crema i dol, però és bell com la veritat.
Hi ha llum si excaves enllà de la nit,
endins de tu també, més endins dels estels
que se’ t claven tota l’ estona pels nervis
i no et deixen pensar, quan  llavors et col·lapses
i t’ aparten i abonyeguen o et tanquen i etcètera,
endins, si els estripes, si entres a les tripes
més fondes i fosques de tu, al fons, i esgarrapes,
te n’ adones que els estels només eren forats
de llum que eclipsaven la que hi havia dins
i fora teu, la teva, la que fas jugant-hi els ulls
per venir a despertar-nos. I nosaltres, inclements.
Cecs sabent que la nit és una bossa d’ escombraries
gegant i que nosaltres som dins i els estels foradets.
Però només tu veus això, ens veus a néixer,
com la veritat que et devem. Lluminosa.

Josep Grifoll

lunes, 15 de octubre de 2018

NO OBEEIXIS




Rescata que reies, sàpigues
que hi ets així com que no existeix repetició
en aquesta vida, descalça’ t d’ abismes i agafa’ t a tu.
De tu depens. No obeeixis. Intueix.
Tot balanç és una pèrdua de temps.
No saben que la vida que ens van vendre
no la vam comprar? Rescata’ t, et saps,
confia en tu, no importa si et perds, tu
sempre et trobes, ets aquí,  per saber-ho.
Rescata que reies, riu, que no t’ apaguin
amb malabarismes de rellotgeria o més futurismes
fantasma. Toques tu. Hi toques tu. No tens amo.
Les seves lleis són les seves. No paris de riure.
Ningú t’entendrà, ningú ha entès la vida...
Celebra’ t. Tu, sí. Són ells que necessiten públic,
són ells que necessiten likes. Tu et saps.
Són ells que estan plens de necessitats
que no necessiten i s’ han empassat.
Són ells que van descarrilats, t’ expliquen
com funciona la vida que ells no han tingut
i mentides així, farcides de culpa i dolor.
No és teva, no en beguis. No els curarà.
Segueix intuint, caminant.
Tu et saps. Riu.
Viu. Viu molt.
Sigues tu i ningú més...
( que per això vas néixer, saps? )


Josep Grifoll

martes, 9 de octubre de 2018

...I ELS GATS VERDS








Caient de mi he caigut de tu, això sóc,
sóc ara aquesta veu, aquí que se’ m llegeixes
a la falda i acaricies com un cap de lluna nova
rodolant-te per les cuixes quan ens busca tot
trobar-nos i la vida no es panseix encara.
Encara no, no mai encara mai perquè
tu ho has dit sempre – i tu em despertes;
tot té el seu propòsit: l’ aigua, la poesia, el 701,
la nena que tira nines per la finestra...
...
Mirallets, mirallets, 
mirallets...

Josep Grifoll

lunes, 8 de octubre de 2018

Dins teu



M’ he deixat la veu dins teu,
la meva única veu:
cendrers trencats dins teu,
camins que ens han tallat
les mans lligades que t’ escriuen
de les cendres fins el fum
d’ haver mort junts
per haver viscut plegats
el darrer estiu del món.

Josep Grifoll

domingo, 7 de octubre de 2018

La nit encén una espelma de sal





La nit encén
una espelma de sal
a l’ alçada dels ulls dels amants,
ens escalfa agafar-nos,
riure’ ns dels àtoms,
sortir de polleguera,
anar a assaltar papereres...
La nit que sura la cera que cau
i s’ empassa l’ espelma del temps
que no ens resta.
La nit que ens és, que no ens morim més,
coincidim amb la lluna. La nit
llarga com una cuixa,
la nit que se’ n va per les rames
i tu encens una espelma de sal,
la nit que s’ ens fica als pulmons i
respira
respira
respira
lluny d’ aquí, d’ arreu,
sense tornada;
i la sal és de sucre
i la mel és de cel
i els estels ens cauen de la boca
quan ens llepem i és un tall
i l’ amor que mai darem per perdut
la troballa.

Josep Grifoll


a vegades




la vida
fa nosa
a vegades
...
frena l’ amor
a vegades

Josep Grifoll

jueves, 20 de septiembre de 2018

2+



SULPIRIDA




Bruts d’ higiene amunt i avall,
culpables tots de totes les culpes
que ens hem de netejar a gargalls
no sé quines sabates si anem a peu
de peus i prou a enverinar el silenci tot.
Boques venudes al primer psico-dentista
malabarista que rega amb lleixius paladars
d’ importació, gintònics que tu et beus
sens tònica ni son abans d’ ex-
haver-te cada nit a la fosca que fosques
fregant-te els fregalls de la humanitat
als entrecuixos del teu Narcís “ Toshiba”
com qui mata borinots a queixalades
( nyam nyam)
tancat a la fàbrica de plàstic
( ic ic )
rosa de l’ apocalipsi
( sí sí )
jugant a fer diners com qui fa crispetes,
dimoni de corda que tot ho lliga i escanya,
una massacre de vuit a cada dia més buit.
Treballar és perdre dits, sagal, carrers armats
a primera hora, canalla dins les papereres,
als rebostos, dormint a les portes
de les drogueries esperant els reis mags,
homes del sac a cavall del capital
dels capitans decapitats,
morts de salut, retots!
d’ atacs de salut inesperats:
així un infart d’ estar-ne farts,
mil cent miralls per banda o quatre gats
fora de joc escoltant futbols de gol a gol
des de l’ auricular sagrat
que diu mentides de veritat
amb una religiositat de l’ hòstia. Missa de tretze,
quàntica sodomia, pollastres submergibles
tot l’ ast. Ens enganyen: amaguen els cors
dins rams de flors mortes pels vius
i de plàstic pels morts. Fums que t’ ets,
focs que et fas. I cada dia drogues noves,
concursos caça-concursants, culpables tots
des de totes les culpes del poll per haver trencat l’ ou
i l’ hora del pati abolida.
Tots a vendre caps, a perdre nords,
els ulls farcits de pus, la nit arrugant-se
dins els mitjons, sucant-hi pa ( pa pam!)
Quina ruleta de morts, persona
subjecta a prescripció mèdica, facultativa,
clonazepant amunt i avall, fluoxetinitzada,
sulpiridamitzada..., – són el poder del circ
del poder. Mutants?, tothom emprenyat amb tothom,
multats multant amb multes d’ última generació
qualsevol realitat que ho pugui semblar.
Senyores i senyors, ens han robat no sabem qui
alguna cosa més necessària que el viure,
un gir perfecte com una trampa que funciona
ens ha enxampat. Ara ens coronaran amb vidalba i llorers
100% made homo sapiens. Antipsicòtics doncs,
així la presó va per dins.

Josep Grifoll

jueves, 13 de septiembre de 2018

DITES




Les coses que has de dir
només et seran dites
des del caos.

Josep Grifoll

FEM UN MÓN




Tot és
com et dius
si t’ ho creus.
Des de tu
fas les coses,
les coses que et fan
les fas tu.
I aquí sempre és d’ hora
per fer tard, i aquí sempre
és tard per fer d’ hora,
i així som a la llum
si ens mirem a les fosques,
que no hi ha ningú
però, a més, hi és tothom
i no hi falta de res.
Som un món.
El que fem.
El que fa que hi siguem.

Josep Grifoll

miércoles, 5 de septiembre de 2018

REVOLUCIÓ ÉS DONAR PAU





Revolució és somriure,
no caure a la trampa de l’ ira,
abraçar-se, mirar pels que vénen
que ens vegin la festa, de vida
malgrat mil malgrats, regalar-nos
l’ amor que és l’ exemple. No perdre
les ganes de fer la pallassa, lluitar
sense espasa. Fer-se petons als portals
mentre plouen bombes és fer-la.
Dibuixar un cor al banc de la plaça,
passar de l’ orgull a defensar l’ alegria.
Jugar a veure cares als núvols
és fer la revolució. Donar pau,
perquè si no donem pau
és que estem donant guerra.

Josep Grifoll

viernes, 24 de agosto de 2018

MONES ELÈCTRIQUES




La vida és un nervi, m’ endolles?
una guitarra elèctrica en una pista de gel
que tu rasques, sense piles,
amb amor de pell de gallina salvatge
mentre trinxes rellotges com qui xafa raïm
fas vi de l’ esbarzer i ens entrompes
amb amor de cor de papallona insubornable.
I aquí no tenim prou gràcies per a dar-te
vida que et fiques dins les persones,
les més valentes, n’ hi ha poques i moltes,
creixen per dins i com que no creixen per fora
les tracten de folles, són persones-concert,
cicatrius en directe, petons absoluts, sense trucs
se la juguen ni respostes t’ abracen. Hi són,
i ho sé perquè hi ets, ji,  t’ has deixat enrampar per la vida,
l’ ets en nom de totes les llobes ferides i els reptes
indivisibles, fores capaç de fer-te’ n capaç
quan tot s’ esberlava i ara pujarem als ponts
a proclamar-ho, com un castell de focs natural
que serà l’ albada astral, inabastable, boreal,
i trobar-se així, sent humans que es fan. Farem.
Farem un traç a l’ eternitat, farem
un cingle giratori pels alats, plantarem nòries,
núvols, xurreries, poemes, i ens estimarem
com s’ estimaven les persones quan érem mones.
I no serà tornar, és que encara en quedem. Som
una mena de revolució secreta que ve amb metro
des d’ una altra dimensió, per això no es veu
si no t’ hi fixes amb ulls d’ infant que tot ho poden
i per això conservem.


Josep Grifoll

martes, 21 de agosto de 2018

ENS HAN DIT





Un instant ha dit
que ens ha dit una vida
per a ser-la, de fer-nos.
I ens ho ha dit a nosaltres,
i llavors ens ha dut fins aquí
pels camins de mil llunes – ja saps,
a descobrir-nos. I una volta descoberts
de tot el que ens han cobert, ser lliures,
lliures de ser-hi, lliures de ser-nos
en aquesta vida que ens ha dit
i no para de fer-ho, de fer-nos
que, per què no la vivim?,
que, què ens ha fet ella                               
si se’ ns ha donat tota ella
que no pot ser més?
I la som. I ja saps. I ja sé.
I ens donem.

Josep Grifoll.

sábado, 18 de agosto de 2018

Tu i jo






Tu i jo.
Cap altra combinació
d’ éssers humans
suma nosaltres.

Josep Grifoll

SENSE PROCESSAR





Com qui no és però sent es fixa en l’ altre
perquè l’ altre li agrada i ell ja es té vist:           
aquests serem nosaltres. I també perquè,
sent qui som, vols dir que cal res més?
Si sent qui som és quan som més. I allò que diuen
d’ “això se sap” quan volen dir que “això se sent”,
doncs sí, sabran que ho sentim, perquè la vida és imprevisible
i nosaltres som vius. Cada vegada més, curiós,
com si d’ alguna forma l’ haguéssim entès,
no des de l’ enteniment, gens, ha estat des d’ aquí,
des d’ aquest mateix sentiment que ara sentim,
dins nostre, sense processar, en aquest precís moment.


Josep Grifoll

sábado, 11 de agosto de 2018

MOCOSAMENT




Lo més complicat és ser simple.
Lo més ximple és no estar-ne.
De no estar-ne segur se’ n diu pensar.
Pensar no és bo per a la salut.
La salut, en vida, no existeix.
Existir és comparable a fer un esternut.
Si un dia fas molts esternuts
m’ agradaria constipar-me amb tu.

Josep Grifoll

jueves, 9 de agosto de 2018

ESTRANY


   


S’ ha tornat tot estrany.
Ningú ens espera enlloc, i en necessites més,
i dones voltes com si marquessis les hores.
Però res ni ningú se’ns emporta.
I et sents marxant amb la llum
entre gots i bars morts. S’ ha
tornat tot estrany i pesa l’ aire
brut al damunt. Bruta la pell, brut el cervell.
I és trist ser ara aquí
i no a qualsevol altre lloc
perquè tot s’ ha tornat molt estrany,
i no ho volem, i fugim. Fugitius
de nosaltres mateixos
cercant el què hagués pogut ser
que senzillament no va ser.
No va ser i, ara, aquí, la llum és flaca
perquè s’ ha tornat tot estrany.
Sempre es torna tot estrany sense avisar.
S’ ha tornat tot estrany
i no és qüestió de posar-se a escriure plors,
o morts o errors..., és tot massa poètic
i no en sabríem.
S’ ha tornat tot estrany, i té un nom,
té una veu, però no és qüestió.
Que s’ ha tornat tot molt estrany
i ens morirem abans del cant del gall
i no en som conscients
que en siguem.
Tot s’ ha tornat estrany, estrany i prou.
Prou i trist. Curiosament trist,
però no és desficiosament, ja no.
tot s’ ha tornat terriblement preciós,
somiar i tornar,
morir amb els vius,
viure amb els morts.
I aquesta solitud després de la solitud.
Tot s’ ha tornat estrany: desaparèixer,
plegar, començar a omplir la boca de menta
i mastegar. Mastegar sense dents de llet.
Tot s’ ha tornat estrany:
arriben coses al cor que ja hi eren
en una altra dimensió.
És com travessar parets quan ets petit: molt fàcil.
I els ulls xisclaran en veure-ho, que
tot s’ ha tornat estrany.
Ningú és qui és. Ningú no sap qui és.
I nosaltres som com tothom i passem
com podem. Tot s’ ha tornat estrany,
no sé des de quan, no sé per què, no sé
si ho has notat.
No sé res més. Només sé que
tot s’ ha tornat estrany.
O potser ho ha sigut sempre, i per tothom.
A tothom se li ha tornat estrany?,
tot molt estrany?
Com una espasa al mig del cap.
Com una mentida que acaba explotant.
Com una bomba que acaba dient la veritat.
Tot s’ ha tornat estrany. I ha sigut tot
i no ha estat res, i moltes gràcies i salut.
Tot s’ ha tornat estrany. Com un infern
o un cel insuportables.
Com haver estat empaitant l’ inexistent
i, a l’ hora d’ adonar-se’ n, caure-hi.
Com un dibuix de peus
que ja no caminen a la paret.
Tot s’ ha tornat estrany
i la set encara ens desperta i oculta,
i combinem miratges amb trossets de memòria
amb les alicates de l’ avi, rovellades,
ell també ho feia, com el seu avi.
Tot s’ ha tornat estrany,
com descobrir que una llibreria
on sempre anaves
ara és la sucursal d’ un banc.
Tot s’ ha tornat estrany
perquè sempre es torna tot estrany
i així és possible tot, i així passen les coses.
Tot s’ ha tornat estrany
en un instant de mil anys.
No hi ha pastís, no hi ha gelat.
Entren veus per la finestra i mai són les mateixes,
passen les llunes. Ningú sap res. Es comença a fer fosc.
Demà serem uns nous desconeguts.
Tot s’ ha tornat estrany,
ara que hem vist que tot el que ens salva
és el mateix que ens acaba matant.
Tot s’ ha tornat molt estrany
pels petits supervivents de la nit,
tot de satèl·lits orbitant l’ ànima
del petit supervivent astral.
Tot s’ ha tornat molt estrany,
encara que abans ja ho fos,
se n’ ha tornat ara.

Josep Grifoll