Seguidores

sábado, 19 de mayo de 2018

UNA VIDA ( poema directe)






Ja m’ he enamorat, he travessat l’ oceà i follat en un confessionari.
Ja vaig pujar a l’ arbre més alt de tots els arbres de l’ univers abans de que el tallessin.
Ja m’ he begut bars i dansat nits i reculpat de tot.
Ja ho he tingut tot, ja ho he perdut tot. I no hi ha tanta diferència.
Ja m’ he fet el boig i ja n’ he estat.
Ja m’ he rendit, ja m’ he enganyat, m’ ho he cregut tot i descregut també.
I no hi ha tanta diferència.
Ja he cremat contenidors i bufat espelmes, i encès ciris.
Ja  he dormit a dintre teu i me n’ he mort de ganes.
Ja he volat i m’ he estrellat i he sigut llunàtic i marcià.
Ja he vist la Patti Smith i llegit al Bolaño.
Ja he begut oli i vomitat centpeus.
Ja m’ he venut, ja m’ he comprat, ja m’ he prostituït i anat de putes.
Ja m’ he culpat i penedit, ja he combregat i fet campana de totes les escoles.
Ja he cantat als homes i a les dones i a les besties i als arbres i a la lluna i udolat.
Ja he naufragat i relliscat, ja he arribat i me n’ he anat.
Ja he marxat i he tornat. Ja he perdut i m’ he elevat. Ja m’ he drogat
I m’ ha agradat. Ja he vist com se m’ obria el pit i en sortia llum blava.
Ja m’ ha donat milions de voltes el cap i bategat tant el cor que li diuen Ferrari.
Ja he fet l’ amor i desfet l’ odi.
Ja m’ he apunyalat i m’ he sargit les cicatrius.                 
Ja m’ he perdut per totes les ficcions i rehabilitat de totes les realitats.
Ja he trepitjat el jardí de les alegries i despullat al mig de totes les places.
Ja he contemplat l’ espectacle de les orenetes i la saviesa dels arbres.
Ja he baixat a l’ infern i tots som parents.
Ja he estat al cel i és aquí.
Ja he passat la nit a l’ estació i els trens no m’ han deixat dormir.
Ja he fet trampa, ja he demanat perdó i perdonat a tothom.
Ja he vist una autòpsia i un naixement. I el prota sembla patir més al segon.
Ja he jugat a cuca-amagar i m’ han pillat a la primera o no m’ han vist mai més.
Ja m’ he quedat sense llàgrimes i rebentat els ulls flotant de pòl·lens.
Ja m’ he perdut lo millor i trobat en un bassal, i hi he saltat.
Ja m’ he escapat dels miralls i mirat les veritats al paper que no se’ n calla cap.
Ja m’ he fet un forat al cap i trencat un peu.
Ja he robat als rics i donat als pobres.
Ja m’ he banyat amb tritons i dutxat amb xampany.
Ja he provat el sado, sigut masoquista i begut pixats.
Ja he fet el petó més preciós del món en un portal a mitjanit mentre plovia a la noia de la que més m’ he enamorat i he explotat de felicitat.
Ja he pintat parets i bústies i carrers en nom de l’ amor.
Ja sé que no sé res, i ho vull així.
Ja he sigut l’ home llop i m’ he enrotllat amb la mujer pantera.
Ja he trencat vidres, tirat ous i punxat rodes.
Ja m’ he forçat a ser més valent que el que valc.
Ja he tingut una vida, i l’ he viscut, tot el que ve a partir d’ ara és un regal afegit.


Josep Grifoll

miércoles, 2 de mayo de 2018

SENZILL





Senzill. Senzilla la llet i senzilla la cendra.
Senzillament deixant equivocar el del mirall, sense fòrceps;
sense que ningú sigui ningú, fins que tothom sigui tothom. El dol
i la festa. Senzilles les mans, senzills els pardals. Senzill
el color de les fulles, un llapis, un llit i una sola cullera.

Josep Grifoll

jueves, 26 de abril de 2018

CADA DIA




Cada dia estic més cansat. No prova seguir en aquest món amb el cor a les mans, potser per això durarem poc i serà trist com no para de ser-ho. No coneixerem mai cap justícia, no? Tot allò que ens van explicar quan érem xics era mentida, veritat?  Ja no sé ni a què veníem, només s’ escolten cops i passes d’ algú que s’ acosta sempre i no arriba mai. Algú desconegut que no saps si ve a matar-te o a abraçar-te.

Josep Grifoll

lunes, 23 de abril de 2018

SER DE VERITAT




M’ he passat la nit pensant maneres de cagar-me en una gent que m’ està fent mal fins que me n’ he adonat que el que més mal em feia era pensar en aquesta gent que m’ està fent mal, així que m’ he posat a pensar en tu – ja em perdonaràs, è?, però és que no saps com m’ agrades...
És que tu ets amor de veritat, saps?, has entès que escollim construir o escollim destruir i has escollit construir malgrat saber  la incomprensió que per sempre més et perseguirà. Gràcies, persona, sé que et sents sola però no n’ estàs, m’ acabes de tibar cap a tu, ara som dos; no, no!: som més. Ens han apagat la llum, però  sé una cosa: som suficients. Suficients per arribar a tothom.
Vols que encenguem la llum junts?
Hi ha gent preciosa aquí: trapezistes i gitanes, gats i pardals i canalla, tímids, vergonyoses i humils, bojos i descarrilats, poetes, pallassos, músics, mags, bruixes, perduts i trobats, somnàmbuls i narcolèptics... De fet, hi ha de tot aquí, però tenen en comú una cosa. I no n’ importa cap més: són de veritat. No jutgen, no competeixen, somriuen del cert, no donen ordres, no van de res, corren sense carota i juguen per jugar. Son com nosaltres. No esperen entendre per a comprendre. S’ hi tiren de cor i no saben mentir.


Josep Grifoll

miércoles, 18 de abril de 2018

EL CAMINANT





He dormit al voltant del camí. Sovint un bassal. A vegades la llum que el bosc va gronxant . No espero res, no sé per on vaig, només sé que hi vaig. Allà dalt els misteris m’ hi xiulen cent vents fets amb joncs, colors tan amples com  l’ espatlla d’ un amic sense emmarcar. Parlo sol. Mai parlo del què parlo. Em fa mal tot, i bé també. He anat més endins, fins el pinyol que m’ oliva i begut oli; el fruit no madura, pren el control la podridura, després ressuscito. No perdo el temps que no existeix, res per a l’ enteniment. No vull entendre res. Camino sabent que sóc jo qui m’ hi posa rocs, em començo a conèixer, de res. I de mi depèn l’ espina i el clatell. I acaronar el silenci inexistent. Cada matí surto a espolsar-me els somnis del niu i són pol•len. Cada vespre és menys estrany que el següent. Cada vegada que passo pel costat d’ una font, abans de beure, miro salamandres. Després em desfaig de totes les meves idees i torno a ser el caminant.

Josep Grifoll

sábado, 7 de abril de 2018

TENIM LA LLUM A L’ OLLA




Al Mr. Tambourine del Bob Dylan


Obrim la llum i a dins hi ha una capsa amb tots els colors, que són tres, i després es barregen, fan orgies i ho entinten tot. Cada color riu amb la seva llengua i es despentina els nassos quan li va de cara. La llum és com un ou dur però tou, de gelatina, i la seguim obrint amb les mans il•luminades fins els colzes i els peus acolorits fins els genolls. Tenim la llum a l’ olla. L’ olla riu i se’ ns en va rials avall. La llum és densa, però la llum imanta: diu que l’ esverament ens faci dansa, nervi d’ alegria insubornable, canya de sucre, mapes farcits de pestanyes; i boques obertes a les fronteres inexistents d’amor pels descosits i pels per cosir petons de torniLlull, el boit. Salvatges a la llum, golafres vers la llum on l’ humor també hi juga. I la tendresa. I l’ abraçada arrauxada,  i totes les musaranyes del bosc que fan dentetes i mouen la cua i no es moren mai. I ja no, ja no  som de palla, ni de guix, no recordem esquerdes, som fosforescents, anem de pedra foguera a llamp que ens penetra, de ser penetrats fins l’ endins de totes les arrels que formen el sistema arreliós, l’ arre-arre, i arremolinats rodolem com llenyes empinyades vida amunt, on l’ herba mai deixa de créixer i ens devora les morals que no eren nostres, ens neteja de mentides, ens renta amb Lagarto totes les vergonyes; i ens fa pessigolles als conys i a les polles sense que ningú s’ escandalitzi, tot brilla. Quan una garsa deixa una branca, aquesta escup tot de gotetes. Quan les gotetes volen són mons petits cap per avall que es tiren a la lluna del bassal ( tirar de tirar) i és la mateixa lluna del Lorca. El Lorca va girar-nos el mirall perquè veiéssim la llum, el joc de la rateta. Seguim. Ja som llum, ja no volem entendre, se’ ns envolen perdius esverades per tots els cossos i volem amb elles i les làmines dels arbres ens obren camins cap al verd, i després una salamandra ens llepa el groc, i més endins un cel de blaus com els de quan érem xics ens convida a tornar ser feliços, i com que som la puta xuleria li diem que si. I flipa:  fem que passi. Que segons les lleis de l’ univers i no les seves, si quelcom fa que tal esdeveniment passi, l’ esdeveniment passa i punto. Ho diu el Punset des de Massachusetts i nou de cada deu dentistes ho juren sense fluor ni gluten ni res. I la Nasa també. I més penya titulada. I subtitulada també.

Josep Grifoll

lunes, 26 de marzo de 2018

ESCRIC







Escric. M’ escric talls a la boca amb un tornavís, el boig de mi se’ m mira des de l’ altra banda de la fulla. M’ odia. Escric. És un tornado de lletres clavant-se’ m als dits. I tinc les ungles que salten i no tinc. Escric sense pensar perquè no puc pensar. El crani ple de pedres rodola carretera avall. Escric a glopades de sang, a galet. Escric i és com un vent que només ho sembla. Escric sense flotador ni rodetes ni piles ni res. Com una catapulta, un vòmit, una bomba. Escric, i és ara que no hi sóc, i és ara quan arribo. De través, a granel, sense mida. Escric empalat. Escric, escric i escric i tot es mou i veig ulls que s’ obren dins la fosca i mosseguen. Em culpo i escric. És  un nervi trenat a l’ espina dorsal. Escric i caic i em trenco i trencat escric i mort escric i després també. Escric i sóc escrit i qui m’ escriu també s’ escapa d’ aquest que escriu. Escric amb les pupil•les dilatades, és un crit. Escric crits. Escric crits i escric agulles i la bèstia és al rebost i no tinc rebost.  Escric en aquesta hora de mistos mullats, petjades de ningú, per terra, rodolant. Escric amb por, només amb por. Sense tinta, com un salt quan t’ enrampes, perquè m’ enrampo, perquè hi estic enganxat. Escric i em tatuo a la calavera frases que mai podré llegir. Escric. Escric amb la llengua atrapada entre dos blocs de marbre un escopit. Escric en ple atac de tot, deixant de menjar, tallant-me les ales. Escric i prou, i prou i res: una muntanya de rocs, que res ha servit. Una duna de nuques pelades al ras. Escric sense oxigen. M’ arrossego pel full raspós de les trampes que em paro, és un incendi. No es pot llegir un incendi escric. Escric, i és tard i és d’ hora i no ho sé ni m’ importa. Escric i acabo a l’ estufa i tot és igual perquè res és diferent des del crit. Escric perquè ja no me’ n recordo de plorar. Els ulls són ous durs que no hi caben escric. Escric desficis, triples mortals, mortals sense triple i a domicili. Un joc perdut a l’ avançada. De pànics en amunt, de pors de molt endintre, de xiscles oberts. Res important.

Josep Grifoll

sábado, 17 de marzo de 2018

PER A TU




Estar-se quieta :una virtut de les estàtues, només
de les estàtues. Elles saben on són,
per a tu hi ha una cançó girant, no ho vulguis saber.
No et despertis mai més sense tu. No t’ adormis mai més
pensant que no hi sóc. Cap far podrà veure la seva pròpia llum
en aquest món, però la de l’ altre sí: som la mateixa.                               

Josep Grifoll

jueves, 8 de marzo de 2018

LA VIDA









Sóc a mig fer, com l’ eruga que s’ esquerda dins aquest cos de capullo integral de tergal. Fa segles que sóc a mig fer, que no sé de mi aquell ni sé del que ve, però vinc, no sé com vinc ni si arribo sencer, sé, en canvi, que no sóc aquest que semblo ser ni tampoc l’ altre, sóc d’ abans d’ ahir, tot ha servit, és gran ser petit però molt millor ser petit i seguir. Per això m’ esforço, per això visc, per que sóc a mig fer i m’ escullo el got mig ple i prosseguir, continuo perquè si es comença no s’ acabi. Ja no. Quan el vas sigui ben ple veuràs com no m’ ofegaré, ja no m’ escau ofegar-me en cada got d’ aigua que ve per venir, fart de set m’ estimo més xafar bassals, fer-la petar amb els tritons i les salamandres i les granotes i enfilar rierols, recordar-me salmó, retornar-me salmó, pujar a tot drap – ja ets a dalt?  a que ens llegim les línies de les mans; saps que les línies de les mans són tots els rius que hem fet per arribar a l’ arribada d’ aquesta aquarel•la brutal que se surt dels colors? Començarem llavors. Després de nedar molt, d’ estimbar-se i ser estimbats per tots els cantons, costelles i racons, després d’ haver burlat els caimans i esquivat les piranyes, després d’ haver sobreviscut riuades, remolins, sequeres, talls de gel, urpades, hams, paranys i plàstics impossibles, després, just aquí arribarem al naixement. Arribarem al naixement i lo primer que farem serà néixer. I mirarem avall i riurem. I ens mirarem i riurem –ho pots veure?  I ens acostarem i abraçarem i sí, sobretot, també plorarem tot això que no hem pogut plorar perquè teníem feina a no deixar-nos matar quan pujàvem a viure i les llàgrimes ens curaran, bidons, galledes, dutxes, tsunamis  de plors vessarem,  fins que s’ esborri tot aquest dolor; llavors, plens de pau,  nets, amb gebre encesa a les pestanyes d’ haver-nos buidat tots els dols, descansats, persones,  ens despertarem més vives que mai al millor dels mons de totes les galàxies vistes i per veure ni somniant i sortirem a fer un cafè. O dos. I el vent serà preciós, i ens despentinarà, i després seurem en un banc vell del casc antic des d’ on es veu tot i més i menjarem xiclets i farem bombolles gegants de maduixa àcida que ens explotaran a la cara.

Josep Grifoll

martes, 6 de marzo de 2018

ELLS ENS HAN PLANTAT






Quan les parets criden i les cases ploren i seguidament ens cau a sobre el sostre i se’ ns requisen les teulades i surten tancs de les clavegueres i rates armades i merda pels altres i nosaltres som els altres i som a sota sense paraigües ni barques i tot es torna fosc i fastigós i sembla impossible sortir-se’n, llavors passa: aprenem a estimar-nos tant que la fem: una pinya, una plaga d’ amor, una bactèria llibertaria, un virus de pau necessària com mai, una cosa imparable, una cosa encara sense nom perquè no ha passat mai i és mentida que la història es repeteixi. Per primera vegada serem la primera primavera tan densa de pol•len groc com el sol que ens escalfa que l’ al•lèrgia que els hi provocarem serà la seva, de mal, gran malària. Ells ens han plantat. Nosaltres florirem. 

Josep Grifoll

jueves, 1 de marzo de 2018

SOM LA POESIA






He anat al bosc i d’ una escorça bruixera m’ ha dit una veu que us digui que tot i que el tòtil trenqui el bròquil, les guineus i els trèvols  l’ escurçonaran, que confiem en la poesia que omple d’ ous els nius, que dins els caus, si hi caus ( tira-t’ hi!), descobriràs on tu i totes les altres feres fabriquem l’ amor, que tornaràs sense rebobinar-te a sentir com t’ abracen braços molt descalços amb dits molt enamorats, a cursilejar-te papallones a la panxa, que la panxa del bou és una platja pirata que tens a dins i l’ horitzó que no te l’ acabes, que té: mil matins menjant-te un crocant, un crispant, un cruixent, un croissant de xocolata  a l’ avió del Tibidabo que va a tot arreu, sí, a tot arreu!,  que ets bona com una Prometeua atrevida de la generositat total, i , que, a més a més, per més que el tòtil trenqui el bròquil, a tu no t’ agrada el bròquil ( a ningú, de sempre, mai), tu vols macarrons i un gelat de mistela amb pinyons de quan t’ enfilaves als pins a fer la pinyada amb els amics que no havien de créixer ni ho faran, tu et mereixes una borratxera preciosa sense ressaca d’ aquelles que sí que fan història, tu et mereixes cent orgasmes boreals per banda sense disfresses ni equipatge donant voltes per allà on surten les maletes, sí, tal un scalextric d’ aquells que treien més xispes que una turbina dopada amb belladona que ets, que ets cor, que tu et mereixes tota la tendresa que a ells els hi manca, ser lliure de veritat; més que unes ales, les ganes de volar, que siguin imperdibles. Som la poesia. Gràcies. La som. És i ens sabem. Un gran Sí amb signes d’ admiració, com personetes cap per avall saltant-li la contrària al gran contrariador.

Josep Grifoll

martes, 20 de febrero de 2018

Com llums



M’ estic fent una barca de riu amb closques de pipa de quan encara érem vius. Hi vindré, fins l’ altra banda de les coses. Aparcaré en doble fila sota l’ arbre on hi fas niu i engegarem l’ aurora boreal, que girin llums, que giri tot. No tens ganes de veure com giren els ulls dels mussols? No tens moltíssimes ganes de riure com mai? Farem cent ous i tombarem la truita. Ens vestirem amb manifestacions de cuques de llum contra els interruptors i apagarem el dol. No tens ganes de veure com batega un cor per primer cop? No tens moltíssimes ganes de que plogui com mai i de que el mal no sàpiga nedar?



Josep Grifoll

lunes, 19 de febrero de 2018

Quan sí




A vegades no es pot, però d’ altres sí.
Potser és que hem d’ aprofitar quan sí,
per quan no, recordar-nos que sí.



Josep Grifoll

jueves, 8 de febrero de 2018

Ni no ni tampoc



No visc ni sobrevisc,
tampoc em moro,
em sobremoro
i m’ hi desvisc.
És el meu ball. 


Josep Grifoll


miércoles, 10 de enero de 2018

FERES




Feres. Tot el dia pel món rient pels carrers,
fent l’ amor dins les papereres, udolant-li
als fanals, jugant a la vida, rebentant-ho tot.
Havíem pres el mal costum de l’ alegria, deien.
Seguidament vam créixer.
Ells van créixer pel què dirien.
Nosaltres, no ho sé.

Josep Grifoll

sábado, 30 de diciembre de 2017

SÓC



Sóc qui sóc,
no qui vull ser,
no qui vols que sigui,
no qui se suposa que he de ser. 
No, ja no lluitaré en contra de mi,
contra cap part de mi.
Ja no em seré infidel.
No negaré mai més la vida.
Em lliuro a ella.
M’ allibero.
Em comprometo a ser.
Seguim.

Josep Grifoll

viernes, 29 de diciembre de 2017

L' ORGULL ÉS INÚTIL



M’ he barallat amb la pau perquè em proclamaven la guerra. N’ era la trampa. M’ he escapat de la trampa perquè em barallava amb l’ error del trampós i no n’ érem culpables. M’ he endut la culpa a les muntanyes. Només entrar al bosc la culpa ha deixat d’ existir. Jo també. M’ he fet tu, m’ he fet l’ altre, m’ he fet tothom i només sento cors. Els cors sonen més alt que les bombes. L’ amor sona més alt que l’ odi. La por no és lo contrari de l’ amor, la por és un requisit per a la valentia. La valentia és humil. L’ orgull és inútil.

Josep Grifoll

domingo, 24 de diciembre de 2017

DESPERTA



T’ hi veus quan mires més enllà del que et dius des de tu dient-te què veus i t’ ho saltes, quan fas un forat a la llum i t’ encertes en cec els vertígens. Llavors no hi ha fons, no hi ha absència. Dóna a la vida. Hi és tot menys això que et penses que veus quan t’ ho mires com t’ han ensenyat a no veure-hi.



Josep Grifoll


martes, 5 de diciembre de 2017

POSTREVOLUCIÓ



Aquí m’ enfonso, dins la terra d’olor de mare a cantar la vostra follia per irrompre la història dels ulls arrencats i les boques cosides. Seguidament sortiré dessobre un tronc enllà i seré el pal quan camina, la bandera és invisible, com l’ amor i les idees i el futur: no hi ha impossible – ja no es tracta de girar la truita, hem confirmat que els ous eren podrits d’ entrada, no? doncs això és que la imaginació té nous menús. Exemple: podríem anar a collir magranes, belladona i mandarines i fer una macedònia al·lucinant, com una postrevolució mai vista ni sentida pels sentits, que en són milers. Seria un regal pels nous deixa’ ls -hi tot per estrenar. Que no ho veieu que ara ja neixen ensenyats, que són ells que ens en vénen a ensenyar a nosaltres i no viceversa? mira’ ls, osti, que no volen truita, volen un gelat de llibertat amb xocolata, setze boles de pistatxo i ser germans.



Josep Grifoll

sábado, 2 de diciembre de 2017

SABER SAGNAR






Omplim-nos de llavors els talls.
Vida és omplir-se de llavors els talls.
La primavera sempre torna.
Els morts no sagnen mai. 


Josep Grifoll

miércoles, 29 de noviembre de 2017

PARAULES A TU...

PARAULES A TU...

Tu viva.
Tu melic de marca humana. 
Tu cadires i no llogar-les: multiplicar-les.
Tu més bona persona que el pa dels infants amb xocolata per a berenar els estius de quan érem xics i per ser-ho encara.
Tu en dejú de somriures aguantant l’ esquerda sota una orella addicte als trons i udolar-te.
Tu que segons les meves lleis hauria d’ estar prohibit que pateixis –descarta les altres.
Tu olorant la terra a les mans un cel de caderneres d’ un viu que no es fon et mereixes.
Tu que t’ has mort tantes morts que els inferns ja te la suen i dels cels en fas zels. No és veritat: és que lluites.
Tu que ensenyes . Jo que aprenc. Tu que aprens. Jo que ensenyo. Estem al caure.                       

Josep Grifoll

viernes, 24 de noviembre de 2017

LA PART EXACTE DE LA HUMANITAT QUE ENS CORRESPON





Si sentíssim la part exacte de la humanitat que ens correspon, el dolor individual no ens faria ni pessigolles, no? doncs mira els petits:  diuen que ja sabem que som l’ una, que estem renaixent amb ells havent entès que la humanitat som una sola entitat. També diu que podem repetir curs anant tots junts a la mateixa classe i arreglar el món jugant com ho sabem fer a l’ hora del pati.  Ens has vist? jo he dit que sí directament, è? que es veu, flipa,  que ara no tindrem ni profe! ni dire! ni delegat! ni subdelegat!... veniu! sóc a fora cremant les porteries de futbol. També he punxat les pilotes. Totes. Sí. M’ estic quedant més descansat que l’ ostia.


Josep Grifoll

lunes, 20 de noviembre de 2017

PENDONS I CAP DISCULPA: SOM LA VIDA




És, de primera, difícil que trenca. L’ estimar no és cosa de covards, mira les rels com esgarrapen, mira’ t a tu: igual. Entrecreuant interrogants s’ estima mai del cert. Donant-se com la ploma: agafar el vent, amb el desig per entremig i mil pecats clavats a la punta del mal. Saltar culpes. Crema d’ idees preconcebudes i de tercera posar la sincera i no parar. Però valentia no és duresa – la flor que travessa hiverns, que diu que ens ho diu.
I gorgs endins, flipa: andamis de venes lluitant per la vida. Fonts ballarines boca amunt plovent-la. Cabanyes dibuixades als cabells dels cavalls amb canalla a dintre dansant-la, l’ horitzó que ens ve, no de pas, no, ens ve de futur a mostrar-nos qui érem. Qui érem que és el que fa qui  serem – diu la vena que travessa carns.
Aquest material: l’ amor. Aquest invisible motor de fabricar papallones i orenetes. Aquesta  llum que no s’ apaga a les fosques ni a les més dures. Aquest material que, mira’ t: l’ ets. Tu. La flor que peta l’ asfalt i rebenta de pòl·lens en zel a la cara del que es quadra pels caps.
Al cap? un misto, que tu véns del cor, digna de cada batec. Castells de sofre amb carbó vegetal i nitrats de potassa t’ emplenin de pebre amb lluernes no artificials tots i cadascun dels teus cels. Ferma. Firmaments. Disfruta’ t. La vida és escollir qui serem havent no mort. Serem per sempre més la flor. Travessarem la carn, els ossos, les mentides.
Matrix, quàntica, internet. És el diluvi universal: informació deforme metrallant-nos constantment els cerebels fins les arrels: gabapentina o lyrica et receptaran pel mal de rels (passa de la lyrica). També és molt maco el velotap: zyprexa, i l’ etumina, que te l’ atonyina. Sort que ens curen els que ens maten. No ho oblidis mai: tu ets la flor: travessa diaris, travessa idees, travessa transistors, travessa virtualitzacions; travessa tota aquesta pastifejada i floreix. Repeteix sempre «florir», sí ; la primavera, te’ n recordes? te’ n recordes de tu?
Demana més vi, fem un peta, un petó , tres i lo que surja, fem rodar vinils, som vius com l’ agulla del tocadiscs del Bob Dylan ( saps com és l’ agulla del tocadiscs del Bob Dylan, no?, és infinita! però molt infinita, è?  que estem parlant de l’ agulla del tocadiscs del Bob Dylan – que només en té un, sí, sí, només un), som pentagrames sense pentagrama rebolcant-nos juntes pels aires dels aires amant. Sents? Sí que sents. Ho sents tot.
Ens han ferit perquè són bords, però es van marcint, i et diré un secret que no ho és: són quatre i el cabo. I l’ amor som un món: mira, mira’ t, mirem-nos.  Cada flor ensorra un totxo, un barrot, reblega una pipa, desvia un balot, fon set míssils nuclescleròtics, padoniformes, cuxurrupatètics, horrolicantròfics. Pendons i cap disculpa. Saltem la culpa, la corda, la tanca. Fem pòl·lens. Pels aires dels aires, amant-nos.
És sortir d’ una dissecació l’ estimar, deixar de ser fòssil, tirar-s’ hi de pit sense escut ni carotes, nus com les fulles de tota alzina que aglana, cagant-la, cagant-la i tornar-la a aglanar. De cada cent glans un nou arbre. Sé que ja pots veure des d’ aquí com s’ hi enfila i riu la canalla. Nosaltres demà quan érem petits com en aquest instant exacte on ens trobem. Hola. Dalt d’ aquesta alzina, immortals, invencibles. Nosaltres quan érem canalla fent una cabanya de canyes al capdamunt del brancat, al costat d’ un niu d’ ous blaus de gaig esperant que neixin, naixent. Només mirem l’ amor, el cova una au que mai surt a les banderes. Nosaltres mengem pipes de giralluna i fem fum fumant vidalba. I ens entra cada atac de tos que després no podem parar de riure, i és com l’ amor, riem tant que ens fan mal les panxes, però no parem, no volem, som aquesta canalla futura, la de sempre, l’ hem salvada. Sí. Tu. Nosaltres. Encara que ara no t’ ho sembli de cap de les banderes ni maneres, t’ ho dic: amb l’ amor l’ hem salvada.

Josep Grifoll
20/11/2017

casserrespoblepoema

sábado, 11 de noviembre de 2017

S’ ESTIMA FENT CUA



S’ estima i és un trau que travesses i sagna:
no tothom és capaç d’ enfollir.
S’ estima abrigant la paraula que abriga,
matant la paraula que mata, sense permís.
S’ estima com tu, que et saps tots els inferns de memòria
i aboies vaixells de paper amb poemes de mare infinita.               
S’ estima fent cua, cordó – s’ estima fent pinya,
enterrant els pinyons, dansant nous paisatges.
S’ estima seguint, seguint als que arriben,
que són els que tornen, que mai van marxar.
                                         

Josep Grifoll

domingo, 5 de noviembre de 2017

DESCOBRIRÀS EN TU



Descobriràs en tu, com fa el matí quan salten tots els lliris a les botes del caminant nocturn, que véns de nits feréstegues d’ estels inundada. Descobriràs que per això duus inclòs un cabaret de llum als turmells, que tu ja fa temps que has après a ballar-la. Descobriràs, i descobriràs que allò que cercaves en els altres eres tu quan els il·luminaves. Ah, però fins que no et descobreixis tu en tu, nosaltres, des del teu punt de mira, seguirem adormits. Aquesta, que serà la teva batalla, també serà la nostra, la de cadascun amb sí mateix, pujar a l’infern i cantar-se les llunes al mirall per després poder-les baixar i, totes elles, nosaltres, la lluna, fer-la nova de plena, que no hi hagi nen que no la tingui al seu cove. Com una mena de futur, imaginava un poema, un poema que fes que per una vegada guanyés l’ amor, tu, a gran escala, que mengem violetes.


Josep Grifoll

jueves, 19 de octubre de 2017

AMOR


plourà
i tu sempre et mullaràs
travessaràs l’ hivern
amb l’ àrtic a les espatlles
per dur-nos a la primavera
llavor de la flor del poeta
amor
tu vas parir la primera
i ens la regales
tu vius el dolor de la flor
jo vull saber com és florir



Josep Grifoll

miércoles, 18 de octubre de 2017

SÓC EL QUE COMENÇA ELS LLIBRES PEL FINAL PERQUÈ S’ ACABIN COMENÇANT


Sóc jo, que sagno i llepo el crit.
Sóc jo, que mai acabo de dir mai.
Sóc jo, carter sols de cartes d’ amor.
Sóc jo, cos de cossos que la terra em xucla.
Roca, branca, braç que aquí m’ allargues,
sense corregir, cançó que cantes a la llum
d’ una bombeta dissecada, tota la veritat
de la mentida, culpa que no tens.
Sóc jo, la nostra continuació, no res, on neix.
Sóc jo, febre de préssec de pell de persona.
Sóc jo quan deixo de ser jo. Sóc l’ udol. Sóc l’ alè.
Sóc la boira que acull l’ udol del núvol quan plores.
Sóc la llàgrima que fa vessar el got.
Sóc qui mata la set anant a explotar lluny de mi.
Sóc jo, jo la llibreta que penja de l’ arbre i no arribo a llegir.
Sóc jo que m’ hi enfilo, sóc tu, l’ atrevit.
Sóc jo aquesta pau que des de mi solet no puc ni vull tenir.                            
Sóc qui li dic cada dia a la vida que m’ usi.
Sóc l’ aranya teixint la cançó que em fa entendre la mosca.
Sóc l’ ull del ciclop tercer, la fragilitat del nacre xafat
que vinc amb la sorra a fer mar.
Sóc el poll que va trencar l’ ou sent-hi dins
sense saber què  hi ‘via fora i ara volo.
Sóc sabent-me que les teories són excuses
per no practicar-me les veritats més enllà dels miralls.
Sóc jo: els deures sense fer.
Sóc jo principi de mi per enèsima vegada.
Sóc jo l’ infinit dins una closca de vent.
Sóc l’ humor quan tu rius i l’ humor quan tu bilis (curar-te).
Sóc el cec que escull les subtitulades.
Sóc el que porta la contrària per obrir camins.
Sóc el que comença els llibres pel final perquè s’ acabin començant.
Sóc la resposta a la pregunta que no m’ atreveixo a preguntar-me.
Sóc el miratge d’ una llum cantant una cançoneta molt petita des de molt molt lluny.
Sóc la gamba que acabes pelant amb els dits al casament de santa forquilla.
Sóc vist caure dins la flor de més trobar-te.
Sóc mil anys de malentesos.
Sóc. Entro. Porta’ m clavells sense sang.
Sóc un pessic prehistòric.
La meva llengua a la teva cama.
El teu tall a la meva ferida.


Josep Grifoll

miércoles, 4 de octubre de 2017

tretze poemes i un matalàs




BON DIA


Bon dia Terra.
Bon dia persones del món.
Bon dia animals, arbres, núvols
i rocs. Bon dia ciutats i carrers,
cantonades. Bon dia racons.
Bon dia alegria, humor, esperança.
Bon dia records. Bon dia il·lusions.
Bon dia senzillesa de les coses.
Bon dia gràcies, bon dia perdó.
Bon dia fulla que caus, paraula
que enfiles i dius, paraula
que calles per dir-ho amb amor.
Bon dia cos, ungles, dents, ulls
i espina dorsal. Bon dia imprevisible.
Bon dia a improvisar. Bon dia mortals
per ser vius, per haver-ho estat i seguim.
Bon dia tot allò que hem estat i ja som.
Bon dia música, foc, aigua, pa, llibertat
d’ ésser hom. Bon dia utopies d’ amor
que encara la brillen. Bon dia sigues
qui ets: vas a ser-te qui vols.
Bon dia ingenuïtat, humilitat, camins
per davant a inventar-se i pels altres,
per un i per si de cas. Bon dia errors
com espases, poetes en boles,
valents fugitius, marginats, criatures
amables, serveis no oficials, ocurrents
per bondat, jugadors d’ ells mateixos,
pressentiments, angoixa de ser per ser hom,
faltes, intuïcions, no porto els papers.
Bon dia equilibristes, espontanis, tiramilles,
saltimbanquis, petites cuques de llum
dins l’ abisme, màgics entre tanta ràbia,
buscadors de la veritat que ens ha de trobar
buscant-la o no ens atendrà. Bon dia
lluitadors sense espasa, lo just, lo necessari,
bon dia i res més dia d’ ara, avui, bon dia
per ara i no tornar-hi a clavar mossegada,
que és petó lo que avança. Bon dia
herois anònims, solitaris, dubtadors.
Bon dia no sé per què ens hem sentit
inferiors. Bon dia igualtat, desavinença
amb igualtat. Bon dia atzar, curiositat,
taquicàrdies de noria amb finestres
obertes al pit per no anar-hi de plàstic.
Bon dia i tornar-se a escaldar. Ens en riurem
cap al tard, ja amb els cors més inflats,
que hem estat globus i ara ens podem enlairar,
i ja haurà passat un altre bon dia. Dormirem
fets de pau, ben tapats, a casa, calents, tips,
com quan érem petits. Petits voladors
purs com dents de llet a l’ ànima
que mai ens cauran. Bon dia a la vida d’ avui
et desitjo, per no haver estat fàcil
anar-hi per sota dels altres i haver-hi arribat,
molt bon dia que duri tot el dia cada instant
que siguis tu fent allò que ets, només sabent
ser de veritat, sense una identitat programada,
tal i com raja, bon dia. I bon dia també
als renascuts cada dia i als demà serà un altre dia.
Bon dia mira si et mous i fes-te servir, que serveixes
i ho saps, i saps què és estimar i que estimar
és la resposta a tot això que passa
i no ens han proposat.


griFOLL

Nov.2015



DEMÀ


Demà miraràs enrere i estaràs contenta.
Ho has fet tot,
hi ha moltes maneres de fer-ho...
demà, quan et giris
sabràs que el què donaves per perdut
ho vas trobar i no ho havies conegut
perquè ho havies millorat. 


griFOLL


A TODOS


A los que pueden porque quieren,
que no dan por hecho y hacen,
a los culpables de inocencia,
a los humildes que no se dejan humillar.
A los sencillos que no se esconden,
a los que crecen sin adulterar,
a los que siguen porque intuyen,
a los que intuyen porque se escuchan
y usan el dolor para comprender
que a todos nos duele
y de eso aprenden a amar y de amar
siguen aprendiendo que todos
somos el mismo, que andamos juntos
porque llegamos a los mismos sitios
porque venimos del mismo lugar.

griFOLL

19.10.15

CONTENIR D’ HORA

Contens, saps que més; sents
tot com se’ t clava, en tu reposa.
Vas pel món encomanant “Vida”.

griFOLL
12.10.13

SET DE LLUNES

Dóna allò que et manqui.
Si és sincer, bo, si és d’ amor
te’ n creixeran selves a dins:
que arrelin, que alt hi creixin,
i que hi baixin valls amb rius
d’ aigües profundes fins a mar,
sens fi. Que cada nit hi beguis lluna.


griFOLL

LO DOLOR

i vingué lo dolor
i no el vaig negar
li vaig saltar dins
i no em va trobar

grifoll '12


CAMÍ

Hi havia dos camins.
(...)
Ara n’ hi ha tres.

grifoll
25.01.12


SI VAS

Si vas de perdedor, si vas de guanyador, tu
competeixes: el teu regne no és del meu món.

grifoll
25.12.12


FÍSICA i QUÍMICA

Véns de l' aigua.
Vinc del foc.
Fem fum?

grifoll
20.12.11


QUAN TINGUI MIL ANYS

Un dia tindré mil anys i aquesta carn ja no em guarnirà.
Llavors, sense avisar,
m’ instal·laré disfressat de núvol
a tot firmament i faré dibuixos
pels boigs i pels nens.


grifoll
15.12.11

AGREGAR TÍTOL

La petita mort s’ ha fet gran.
La petita vida salta en contra de la mort gran.
Al final, guanya l’ amor.


grifoll
27.11.11


ESTACIONS

Tot l’ hivern durem els peus molls:
Ningú sap l’ interruptor de l’ ànima, aquí.
( Es fan dir déus, però són uns gàngsters).
Les coses s’ han posat d’ esquena.
...I cinc: Tornarà la primavera.

grifoll
25.11.11


NOTES

Tothom té un buit, diu la mestra.


 grifoll

17.11.11