Seguidores

martes, 27 de septiembre de 2016

PEL QUÈ DIRAN





PEL QUÈ DIRAN

Diu que hi ha gent que es força
a pensar allò que no sent.
Diu que hi ha gent que es força
tant que es queda sense força
a la memòria per recordar qui és.
Diu que hi ha gent que ja no són ells.
I jo dic que desfer-se d’ un mateix
és matar.


griFOLL

OBRIR



OBRIR

Obrir, després de fer-ho mai,
amb les mans des de dins, molt endins
de mi perquè hi havia algú que era jo
abrigant amb pell teva la meva
d’ apunt de morir-se o reviure’ s del tot,
quan jo, trobat, perdent la vida buscant-me
entre quatre parets que no hi eren, m’ enyorava
en tu i em mentia al mirall dient-me que ens érem.
Quan tu trucaves però jo m’ enganyava tan alt que fins
que no vaig caure i em vaig quedar coix dels cent peus
no vaig saber caminar fins la porta. I la porta
només calia obrir-la perquè no hi fos. I tu
no te n’ havies anat mai. I jo no sabia que tampoc.
Llavors, quan vas entrar va caure un llamp
que va trencar el mirall; i al llit hi plovia. I a fora,
tampoc. I vam fer l’ amor, i fum, i amb cent fils
de saliva vam inventar una manta per inaugurar
la tardor.


griFOLL

lunes, 26 de septiembre de 2016

VIDA ÉS UN BON NOM




VIDA ÉS UN BON NOM

Estimaré a les persones com són
o no serà estimar-les. I també m’ hi incloc.
Aniré despullat, no em vestiré d’ eriçó:
que si ens punxem sigui per desactivar
punxons i no escafandres o acollidores presons...;
d’ acollir, acolliré paisatges sense mapa, la vida
per endavant, tu volant, l’ humor per sobre de les raons,
les raons perdent contra la intuïció, un camí
de peus a la galleda de la imaginació arribant-me als genolls
de les cuixes del sexe del ventre del pit que va a dar-la als ulls
per arribar als cabells que raspallen els núvols quan ens despentinem
com heures a la pluja que ens fa l’ amor despertant
cargoles i cargols fins que perdem els del cap i quedem re-llimacs
relliscant-nos de llums, re-brillant com els ulls dels que hi veuen per dins,
on hi ha mons interiors (!), interiors exteriors amb vistes a l’ essència
que regalima interminable sense nom, xip xop, per tots els horitzons
on s’ hi couen ( bufen) pestanyes: aquí n’ hi diuen vida. Vida és un bon nom,
me la jugaré fins que hi juguem totes o no serà jugar.
Ens nodrirem boca a boca, niu a niu, nius fets de saliva
amb argila d’ amor, com els de les orenetes i els falcillots.
T’ adoraré sense ors, sense espai que ens limiti
ni presses que no ens facin córrer d’ orgasmes
ni rellotges si no hi ha cucut, aprenent-te a poc a poc
per aprendre’ t be, a tu, de tu, del tot. No seré valent
( seria massa fàcil i les facilitats no em són mestres ), seré fort,
forta perquè ja és hora de perdre’ m del tot fins a tu
i ser del món; del món perquè tu habites en ell
i sols des de tu veig els cors dels que em pensava
que no en tenien; i el teu, t’ escolto el pols, l’ orella al pit, feliç,
diu des de cada batec i amb oxigen de no acabar-se l’ alè
que tots en tenim un d’ igual, i, Amor, tu fas que els senti tots.
Puc sentir la cançó.


griFOLL

viernes, 23 de septiembre de 2016

IRRELLEVANT




IRRELLEVANT

Demano, i és donar. Dono, i com que no en sé, em quedo sense. Rebo, i ja he rebut. Em dic mentides, i no me les crec. Em dic veritats, i són mentida. Se me’ n va l’ olla, i torna. N’ aprenc, i me n’ oblido. Fa mal, i no m’ ho trec del cap. Fa bé, i ho perdo amb les claus. No puc obrir, i em tanco a fora. Plou, i em mullo. Callo, i ho dic tot. Ho dic tot, i ningú pilla res. Que hi ha possibilitats de caure? m’ aixeco que ni jo m’ atrapo. M’ empaito? no, però sóc perseguit per mi. Em sento sol, i no n’ estic. Estic sol, i no me’ n sento. T’ estimo, i no et conec. Et conec, i no t’ estimo. Dubto, i l’ encerto. L’ encerto, i la cago. A vegades la tristesa em conforta i l’ alegria m’ espanta. Em trenco, i em reconec. Em munto, i sóc abstracte. M’ emprenya estar emprenyat, i m’ emprenyo. Trobo la solució, i m’ he oblidat del problema. En trobo un de nou, i faig servir la solució al problema anterior. No encaixa? cops de martell i de cap. Que no es pot passar? ja sóc dins. Que em conviden a entrar? desapareixo. Dormo, i viatjo. Viatjo, i m’ adormo per tot arreu. Somio que somio i no somio. És real, i se’ m fa insomni. M’ adormo, i caic del llit. Què hi faig a sota? Sóc l’ home del sac o el del cas? si sóc l’ home del sac, em vinc a buscar. Mai sé on anem. Si sóc un cas, és irrellevant. Molta gent és irrellevant i no passa res. Per ser irrellevant encara no cal medicar-se ni tractar-se ni surt al DSM. Me la quedo, l’ etiqueta, d’ irrellevant. Me la quedo i me l’ autopatento. Jo sóc l’ irrellevant, tracteu-me d’ irrellevant, si us plau.


griFOLL

jueves, 22 de septiembre de 2016

LA VIDA DIU SOBRE LA MORT





LA VIDA DIU SOBRE LA MORT


Res nascut morirà mai; ni ningú.
La vida diu sobre la mort, la mort
no té poder, sota la vida és, i perd.
La vida és ampla: muta, vola, gira
incomprensible a la raó, mes
infinita sempre creix: viatja. Cada
volta més alta reneix, ens posa ales,
dansa, alleuja, sacia, brota darrera
un jardí que encara no veiem
la flor més pura, tota pau, tota pètals
d’ amor on sempre és primavera
i ningú ni res mai es marceix.
Ara venim.



griFOLL

martes, 20 de septiembre de 2016

MAMÍFERADA





MAMÍFERADA

T’ escric perquè t’ esquitxa de grat
la fulla abombollada de saiola
amb la quina t’ escrius pessigolles
de gallaret a sota la panxa. T’ és ploma.
T’ ho dic perquè jo també sóc apatxe,
per si vols volar i que ens en anem de l’ olla
a desplegar-nos junts enllà, mai més plegats
amb els malmesos que pensen fins que s’ ho desen.
No es moren de mort natural, se’ n moren de ganes.


griFOLL

domingo, 11 de septiembre de 2016

SUPERHEROIS





SUPERHEROIS

Riuen, existeixen, xisclen, ploren, són petits. Els sento des de casa. No es coneixen, no ho entenen, veuen que n’ hi ha molts de xics com ells, iguals, estranys. Els sento des de casa. Tenen por, vergonya, i una cadireta per a cadascun d’ ells. Els sento des de casa. El nom brodat a la bata, la bata plena de babes i plors, i de ratlles. Estripen papers, es barallen, es miren, s’ agraden, es veuen en l’ altre, s’ eixuguen els ulls, perden l’ alè, badallen, tenen el singlot, estan cansats, constipats, s’ adormen, no saben on són; hi ha un instant de silenci, molt breu, després xisclen tots. Els sento des de casa. Són el futur.


griFOLL

jueves, 8 de septiembre de 2016

ETS AMOR





ETS AMOR


Duus música d’ aigua a les xemeneies dels ulls,
així com de cendres i arena fent fum.
L’ aire ha vingut tantes vegades a devorar-te,
t’ han calçat tants inferns de l’ altra banda
del mai més: silencis que xisclen,
gàbies nanes, llengua afaitada,
cosida de cap i de cor fins les ombres;
en blanc, fil de pescar molt gruixut,
de la mà de ningú, com una nena inscrita
al fons de la mort. I  no arriba, nena, mai,
que és infinit, ningú. S’ ha fet fosc; és el color
dels somnis, sents, has perdut.
Et veig en una habitació tancada, naufragant,
et tiren pedres, et maten. Ets morta. I tu,
morta mil cops, és quan et despertes:ets amor:
duus música d’ aigua a les xemeneies
dels ulls, plores per una escletxa, l’ escletxa
és ara o mai, no t’ hi entregues: crides a raig fet,
et fas, s’ esquerda tot, s’ esquerda tot i l’ escletxa,
arrossegues el teu cadàver a l’ altra banda del riu
i et ressuscites. Travesses les tecles en fuga de mort
i encens el piano, què de cua? de vida. Ferida
sota la pluja, enmig dels que fugen d’ ells mateixos
et desplegues i toques. Esquitxes. T’ uneixes
a la veu que vibra a les ales dels àngels i parles:
dius el poema, tu. 



griFOLL

domingo, 21 de agosto de 2016

PORTA



No me’ n vaig anar jo, si vaig marxar és perquè tu ja no hi eres.



griFOLL

TU ET PERTANYS




TU ET PERTANYS


Tu et pertanys.
Tu que amb mans de lira i veu que entela
surts de tu a repartir-te sent poesia sola, nua.
Tu que sents el dol però li somrius a l’ altre
perquè saps que també el sent.
Tu que hi tornes cada dia sense forces per tornar-hi.
Tu que encara jugues, que tremoles però t’ hi enfiles.
Tu que et mires per fora mentre per dins sempre millores.
Tu que dius el què et penses que no saps dir sense dir-ho.
Tu que sents pors incomunicables i t’ hi comuniques
perquè a tu no et tomben; vols, i sense ales les sobrevoles.
Tu, tu que et pertanys
i et dónes als demés per pertànyer-te més i donar més,
que ets com un cercle viciós de trèvols de quatre fulles
que regales: un penjoll d’ amor; has de saber que mai no falles.
Tu.Gràcies a persones com tu, una de cada mil tres-centes vint-i-quatre,
el món encara gira, la lluna encara és blava, el sol escalfa,
hi ha altre gent com tu a qui li encomanes
la meravella més desmeravellada: ser tu en una societat
de maniquins faltats de causa. No deixis de ser tu
la conseqüència, de fer filigranes, d’ apostar
pels qui no tenen cartes, perquè et pertanys
i t’ has escollit humana. Gràcies.


griFOLL

sábado, 20 de agosto de 2016

DILATES VELES




DILATES VELES

Les coses no han de ser ben fetes,
s’ han de fer amb amor, amor
com ara aquest que tu desplegues,
que dilates veles, venes i bategues
i t’ hi endinses amb la mateixa innocència
que tots els principis que defenses, sense fins
ni finors, per la vena, a l’ arteria, en directe.
Tothom té la seva droga: tu estimes.
Estimes, i per posar-te en perill les perennes,
no caduques; ho fas bé, com un seny quan es perd
o una timba ( que no sé què és) quan esculls
que begui tothom i es celebri la vida
sense cap altre motiu que estar vius
i poder compartir-la.


griFOLL

miércoles, 17 de agosto de 2016

LA CARTA






Tota la vida he provat de dir alguna cosa que servís, no que fos bona, sinó que per alguna estranyíssima casualitat arribés, no sé com, a les teves mans. Ja em serveix. Ara hi és. L’ ampolla del nàufrag ha arribat al millor port que mai s’ hagués imaginat. Gràcies per obrir-la i llegir-me. No t’ imagines el bé que em fas. Jo estic aquí, sol, fa segles, a l’ illa del tresor sense tresor. Tu també deus tenir la teva illa, la teva solitud, el teu tresor sense tresor ( et puc abraçar molt fort?); i baixes cada dia a la platja esperant que arribi un missatge, un senyal; i que no sigui un altre miratge. No deixis que els miratges, quan s’ esfumen, et facin creure que un dia no ho faran. Avui no ho han fet, no llegeixes mentides, llegeixes la meva única veritat, que ve a ser, més o menys, com la de tots, però jo no l’ amago, ja no. Com tu. És per això que ens comuniquem.
Sóc una persona, una insignificant personeta que habita per un brevíssim espai de temps en aquest planeta; una personeta entre milions de mons farcits de personetes amb tot de més de mons a dins que van a donar a l’ infinit. L’ infinit és allò que sentim a vegades, aquella sensació que és com una barreja de vertigen amb bellesa extrema i por de no poder-ho suportar. Hi ha gent que no el sent mai l’ infinit, jo sé que tu sí, que, a vegades, un raig de llum travessa una gota de pluja, olores la nit o et despertes somniant que la gravetat ha deixat de funcionar i el sents; el sents i no saps què sentir. Jo tampoc; a mi tampoc em cap enlloc. No sé per què ens van posar cadascun en una illa diferent. Sentir l’ infinit junts podria ser només allò que és bell; potser sí que és el com i no el què. I agafats. Sentir-lo molt agafats.
Si t’ ho mires des d’ un tros amunt, dues personetes insignificants o d’ una en una...la diferència; mira com s’ acosten, quan és miren, quan es veuen i es deixen veure de veritat. Mira quan s’ abracen, mira com ho fan.  Dues personetes entre milions de personetes cadascuna d’ ella sola a la seva illa que ara s’ estan trobant, es descobreixen, somriuen, flipen, es diria que han inventat la felicitat. I ho han fet, ho estem fent, perquè la felicitat és com una pilota de tenis, va i ve d’ una raqueta a l’ altre, han de ser dos com a mínim perquè existeixi. Hi ha qui hi juga sol amb una paret, sí, hi ha tantíssima gent que s’ enganya per por. És trist, la por acaba sent trista, acaba sent tristesa sense ni por: buidor.
Però és aquí. Aquí, quan ens trobem dos entre milions d’ anys i gents, quan comencem de veritat a viure, quan contradiem la solitud, quan compartim tot allò que hem experimentat i som, quan ens mostrem amb més ganes de veure-hi que d’ ésser vist, quan els egos es confonen i acaben per fondre’ s fins desaparèixer, quan sentim a dins els pits que existim i som existits, amb tot i cada conseqüència amb cura. Sents que és com estar a dins i a fora de nosaltres? Jo també. És la sensació més agradable del món i ningú s’ hi ha fixat. No rebutjar-nos, al contrari, celebrar-nos el miracle per haver-lo sabut veure i creure en ell, per no haver-nos rendit i tirar cada dia ampolles amb cartes i poemes al mar, per haver estat del cantó de la màgia, de les causalitats, de les serendipies, de les impossibilitats que mai ho són si no desistim.
Em pregunto per què hi ha tanta gent a la seva illa desconfiant dels nàufrags de les illes properes, per què s’ escapen amb trossos de mar de mentida de la seva essència, per què s’ escapen d’ ells mateixos amb un tros de terra que pretenen sempre fer més gran que els de la vora. Em pregunto per què no s’ estimen en comptes de competir. Què ens han fet i qui i per què? I per què alguns hem escollit no jugar a la mentida i els demés sí? Quina cosa fa que haguem cregut en nosaltres? «Nosaltres», somrius. Els valents som els més covards i els covards som els més valents. Tot és al revés de com ho vam aprendre; és que ja ho sabíem. Abans de néixer ja ho sabíem. Ho havíem oblidat perquè aquest món no té memòria. Els humans la van abolir per poder repetir els mateixos errors, errors que pels uns eren pitjor, més error: aprofitar-se dels demés, fer escales de valors, diferenciar en comptes d’ igualar...cercaven la felicitat també, mai més lluny d’ on s’ ha trobat. Encara ho fan. I és aquí, a les nostres mans, les nostres mans que podrien ser les de tots si es paressin a sentir i no a pensar pensaments que ni tan sols són d’ ells; han heretat fa totes les generacions l’ error primigeni, creure’ s al cregut, provar-lo d’ imitar. La seva ràbia també és por, tristesa finalment acumulada entre barrots de carn amb sentiments desorientats.
I diu que tots ens morirem. I més mentides per l’ estil. Si fossin aquí, si de veritat quan son amb l’ altre fossin ells i permetessin a l’ altre ser l’ altre, comprendrien la relació que té l’ amor amb el temps: cap. Aquest darrer no existeix. Fins i tot se’ ls hi ha demostrat científicament, però ells, emparrats. Del temps també n’ han fet un negoci perquè l’ illa els hi creixi. Per què no han volgut conèixer l’ amor si és arreu? Com pot un ésser viu témer l’ amor si és d’ on prové, on és i a on va? Com pot un ésser de vida témer la vida? Com pot algú tenir por d’ ell mateix? Tristesa.
Però nosaltres continuarem tirant ampolles amb el nostre missatge a dins, i arribaran, un dia arribaran. Provarem de dir tota la vida alguna cosa que serveixi, que arribi a les mans d’ algú. Com aquesta. Junts tirarem el doble d’ ampolles.


griFOLL

EM DESCOBRES?




Patti Smith



“ People have the power”
Patti Smith

EM DESCOBRES?
( les faltes d’ ortografia són de propina)

Si diguéssim el què sentim
i no el què pensem que s’ ha de pensar
pel què poden pensar que sentim.
Si fóssim de veritat allò que som
i no això que se suposa que hem de ser
per semblar que som allò que ni existeix
i tots empaitem voler ser.
Si no ens enganyéssim amb idees prefabricades
i les fabriquéssim nosaltres fent caldo
de records amb conseqüències, d’ experiències
amb sorpresa, d’ intuïcions que mai la caguen.
Si ens deixéssim ser, tan sols, senzillament,
com tots els éssers es deixen; cap arbre
vol ser la pedra, cap foc, l’ aigua, l’ abella
és l’ abella i la mel ve d’ aquí: de ser-se.
Si deixéssim de cercar-nos i ens miréssim.
Si deixéssim de comparar-nos i ens defenséssim
els altres als uns i viceversa .
Què passaria si fóssim?
Si com les feres féssim l’ amor allà a on ens trobéssim
o ens queixaléssim?
Què passaria si com la rosa i el lliri ens mostréssim
amb la nostra màxima bellesa?
Què passaria si cridéssim quan l’ udol ens dol a dintre,
quan tot això que ens callem sortís? Qui seriem?
Si fóssim qui som, qui seriem de veres?
I que faríem? Com actuaríem? Ens assemblaríem
a aquesta farsa que ens tenen muntada a la closca
i que, amb tota l’ intenció de desfer-nos-en, ens empresona?
Sense indicis de memòria, instint i en sobra. Cop d’ ala i vola.
Si comprenguéssim que no hi ha res a resoldre
abans de que volent resoldre res ho espatlléssim tot,
si, com qui diu, comencéssim de nou, i no se’ ns acudís
el mateix acudit que ens ha dut fins aquesta poca gracia,
quin somni que no ho seria? l’ has somiat alguna vegada?
Si ens despulléssim les ànimes, allò que més dol,
allò més profund, secret a secret, falòrnia a falòrnia.
No hem fet res, som humans, ens hem equivocat,
tots hem comès errors de l’ alçada d’ un campanar,
però quan hi ha d’ un campanar a la lluna? no tenim
cap culpa, són tan ínfimes, ens fem més mal que tot
el que ens pensem que hem fet. I si la culpa ni existeix?
Si fóssim de veritat això que som sense amagar ni polir
sabríem que no existeix, l’ hem inventada.
Vull dir, i sí abans de morir visquéssim?
Si ens deixéssim envelar pel què sentim
d’ una puta vegada i per totes , sense pensar. Pensar?
Ens ho pensem que pensem, una altra mentida al cabàs.
No pensem. Som éssers d’ intuïció i sentiment; vius, lliures.
Si fóssim qui som no hi hauria contradicció, ni dicció potser;
si fóssim de veritat, sense que ens calguessin cures
per a cap malaltia, no emmalaltiríem, una altra mentida
que ens cobren pel davant i pel darrera.
Religions? Política? Futbol? Filosofia? Feina? Països?
Governs? Hamburgueses? Drogues sintètiques? Teràpies
alternatives ( a quina?) a mida, desastre i companyia,
deures, psiquiatries, policies, jutges, botigues, bombes,
aplicacions en tres dimensions, mascotes de peixera,
toros a la plaça, ovelles rere ovelles, pobres entre reixes,
rics fent la berbena, poetes sota els ponts, tetes amagades,
sexes disfressats, petons de Hollywood, crispetes
que fan soroll i no et deixen sentir la pel·lícula de la teva vida.
Si recordéssim el què sentim, si poguéssim arribar
aquí a on som, una mica de pell més endins, amb amor,
sense por, sense presses, ens en sortiríem. Recordaríem
qui som i del record d’ haver-nos’ en estat n’ aprendríem.
Faríem tot allò que no vam gosar fer quan no érem,
totes les bogeries que no ho eren, tots els petons
que no vam robar, totes les abraçades sens braços,
tots els “ t’ estimo” sense ganes, tota la fera a l’ aigüera;
i la nedaríem plegats i ens en fotríem, riuríem,
per primera vegada a la vida riuríem sent nosaltres,
sense carcasses ni mascares ni tapajuntes ni aquarel·les...
Nosaltres i prou. Cap prou inclou tant com aquest: nosaltres.
Si ens atrevíssim, si no els hi féssim més cas, podríem,
encara podem, encara podem fer que les nostres vides
no siguin vides copiades, correctes, a mida de res, diagnòstics,
currículums, biografies, calendaris, carnets, apologies,
contractes, costums, tradicions, personatges, adquisicions,
mecànica d’ estudi, matemàtiques, física i química,
reducte de totes les coses o invent de cal gargolista.
Encara hi som a temps. Hi som a temps perquè el temps
no existeix. I perquè volem, perquè per més papus i dimonis
som qui som per a ser-nos i estem vius per a viure i ser viscuts.
I és preciós, perquè ho estem aconseguint. Ser.

griFOLL




domingo, 14 de agosto de 2016

ENCOVAR-TE



ENCOVAR-TE

Jeus allargada com un raig de llum
que vessa l’ horitzó ( me’ l menjo jo).
Jo, que camino pel bosc amb el bosc
a les aixelles, fent molsa, que vinc
de la nit a encovar-te la lluna, la lluna
que és un dragó blau i nu
que es fica dins el cos
i creix sentits endins a estimar-te
salvatge per sempre, rodada,
a no perdre mai més el temps
cada nit i brillar-la.


griFOLL

jueves, 11 de agosto de 2016

Papers i desem















VIDA




VIDA

La vida és difícil i estranya i dubtosa i en directe i s' improvisa o t' estanca, fot d' hòsties, punxa i t' acaba matant quasi que de segur, però la mateixa vida difícil i estranya és la de sempre, la fàcil, escollir-la no com ve sinó com la fem venir i es veu que ve i, ella, va; la mateixa que de les hòsties en fa pa i de les punxes ganivets per tallar-lo i repartir-lo a parts iguals i que al final del viure és quan més ple de vida estàs. Pots triar, triar i remenar.


griFOLL 

TELÓ




TELÓ

T’ obriria el teló, però et respecto,
de fet, et respecto tant que foto el camp.
I no és per tu, és per mi, que allà fora
hi tinc una vida que no em penso perdre.


griFOLL

miércoles, 10 de agosto de 2016

LA CERIMÒNIA MÉS BELLA DEL MÓN




LA CERIMÒNIA MÉS BELLA DEL MÓN

Hem estat la cerimònia més bella del món: ens hem comunicat.
Ens hem estimat, bé i malament, és igual, ho hem provat,
ho hem volgut, hem estat. Hem estat i ja serem per sempre més
intocables, aquí on sempre som...
I ara tornem una mica més preciosos i cansats a la vida,
la que no entendrem mai, però hem estat, no sempre sabent estar,
no ens n’ hem sabut estar, com unes gràcies o un pecat; gràcies:
hem estat el què hem après l’ un de l’ altre, la cerimònia
més bella del món.


griFOLL

viernes, 29 de julio de 2016

CONYS i POLLES




Heu confós l' amor amb conys i polles, 
que estan molt bé, però a mi no me la foteu, 
l' amor no delimita.
griFOLL

ALGÚ COM TU



ALGÚ COM TU

Hi ha tanta manca d’ amor, tanta confusió, tanta solitud. És por. Hi ha tant odi que sembla que n’ hi hagi, però no, també és por. Ens estem quedant sense vida a la vida, tota és enlloc o més enllà o ja ha passat. Invasió de certeses i falòrnies. És por. Tot és por. Tothom es vol alçar quan ja vola, tothom vol ser acceptat per una societat que el tortura, ningú vol ser lliure. És por. Bàndols de gàbies. Cadascuna amb la mateixa cara humana, barrada. El sexe és violència, governa l’ hòstia, l’ insult, l’ interès, la puta violació de tots els drets, ja no hi ha papallones a la panxa, hi hem posat policies, jutges, culpables i culpes, traumes, diagnòstics, cadenes. És por.
Però vols saber una cosa? De tant en tant, algú com tu diu prou, i salta la tanca de totes les tanques, i a l’ altra cantó hi troba persones que de la por n’ han fet l’ us més bo, que havent-la viscut als inferns, dins dels somnis, al món, l’ una rere l’ altra com si fossin moltes, finalment se n’ han adonat: aquesta, no els hi pertany. Aquesta por pertany als més porucs, incapaços que l’ usen contra els demés perquè no poden suportar la seva. Encara no n’ han après. No n’ han après ells i per això sents dolor tu, nosaltres. Serà salvatge – mai millor dit –, però els hem d’ ensenyar a estimar. Sí. Aquesta és la feina. No fer-ho és continuar fent mal amb la seva pròpia arma. Actuar com ho fan ells.


griFOLL

jueves, 28 de julio de 2016

A TU




A TU

Treu-me de polleguera.
Pren-me la mà.
Torna’ m a casa.
Dóna’ m la pau.
Agafa’ m pel cor.
Impregna’ m de tu.
No em resolguis.
No et salvis.
Et puc fer un petó?


griFOLL

miércoles, 27 de julio de 2016

POR



No tinguis por de ser tu, tingues por de no ser-ho.
No tinguis vergonya de ser tu, aquesta no et pertany.


griFOLL

EL LLOC



Hi ha un lloc on anar a deixar les pors.
Sí. I no tornen. No surt als mapes,
és anar-hi junts.


griFOLL

CANSAMENT



Cansat de veure vius que es moren.
Cansat de veure morts que viuen.


griFOLL

martes, 26 de julio de 2016

ETS LLIURE



ETS LLIURE

Es tracta de viure en alçada i no en allargada, d’ estriar-te  i fer veure que no te n’ empanes mentre t’ enduus el porró pel boc gros com qui fa que pel xic no en sabrà , de prosseguir amb la batalla que et cou a l’ alçada del dol, d’ ajuntar-te amb els que la canten, d’ agafar-s’ hi fort i no caure a la trampa de creure que algú et domina, sap, diagnostica, remena –ja m’ entens– o mana. Ets lliure, es tracta de que lluitis per la teva llibertat –que és la de tots–, que hi posis ales, que les moguis, que t’ envelis cap als núvols a devorar-los, a fer de la lluna una cara d’ amor pels que s’ hi perden mirant a on trobar-se. Es tracta d’ estimar-te com s’ ha d’ estimar a una persona com tu: donant-li pau, sentit, vacances, impulsos, errors, enrampades, urpades al ventre de l’ ànima fins que sentis tant que t’ hi reconeguis. Sisplau sent, escull sentir, només sentir. Els pensaments podreixen.


griFOLL

lunes, 25 de julio de 2016

EL TEU SOMRIURE





EL TEU SOMRIURE

Perquè quan rius les parpelles de sota s’ enfilen a fer-te horitzons a sobre les galtes, i perquè, dels llavis enlaire, ho fas fins les genives que pinten a síndries i t’ hi surt el color del teu cor que és com cap altre cor. I perquè batega que el sento i no hi ha música més càlida quan tanco els ulls per veure’ t i somrius, i somrius mentre m’ adormo. Hauries de saber que tu fas que somií feliç. Hauries de saber que és perquè somrius així que cada dia me n’ aixeco més, que ja estic despert, que t’ ho dec.



griFOLL