La nit encén
una espelma de sal
a l’ alçada dels ulls dels amants,
ens escalfa agafar-nos,
riure’ ns dels àtoms,
sortir de polleguera,
anar a assaltar papereres...
La nit que sura la cera que cau
i s’ empassa l’ espelma del temps
que no ens resta.
La nit que ens és, que no ens morim més,
coincidim amb la lluna. La nit
llarga com una cuixa,
la nit que se’ n va per les rames
i tu encens una espelma de sal,
la nit que s’ ens fica als pulmons i
respira
respira
respira
lluny d’ aquí, d’ arreu,
sense tornada;
i la sal és de sucre
i la mel és de cel
i els estels ens cauen de la boca
quan ens llepem i és un tall
i l’ amor que mai darem per perdut
la troballa.
Josep Grifoll
No hay comentarios:
Publicar un comentario