Caient de mi he caigut de tu, això sóc,
sóc ara aquesta veu, aquí que se’ m llegeixes
a la falda i acaricies com un cap de lluna
nova
rodolant-te per les cuixes quan ens busca tot
trobar-nos i la vida no es panseix encara.
Encara no, no mai encara mai perquè
tu ho has dit sempre – i tu em despertes;
tot té el seu propòsit: l’ aigua, la poesia,
el 701,
la nena que tira nines per la finestra...
...
Mirallets, mirallets,
mirallets...
Josep Grifoll
No hay comentarios:
Publicar un comentario