Escudell i Escudella

Errar per prosseguir, tinc per necessitat.

jo

-Per ella no li’ n posis més de cent, és matinera però s’ estalona a migdia i cau, no te el do de la bossa escurada, va dir el comprador d’ enemics a cops d’ ala.  El venedor de paraules no va dir res, no en gastava. Va moure el cap assentint-li als poetes quan li van fer assegurar que no n’ hi havien de repes. Les van carregar a l’ esperit i van fer-se tres valls amb dos pics i cap pala.

Escudell i Escudella, poetes nascuts d’ un bolet de soca, llisos cop kafkes estirats fent un camí d’ erugues al pi, no es podien permetre comprar versos sencers o llogar rimaires. Escudella cobrava aigua als clotets quan plovia i Escudell, mig any segava espines i l’ altre curava llangardaixos.

-Per ell no li’ n posis més de cinquanta, és dolent com la tinta que eixuga, la bilis més fosca, no te el do de no perdre’ s, va dir l’ Escudella.

Escudella i Escudell, bolets nascuts del fred, alquimistes per naturalesa, farts de tractar amb figa-flors de gener, menjaven sacs d’ espinacs, del barato, que s’ aguanta dret i així no estreny. Fins als pebrots de ser mariners sense mar, peixos sense aigua, aigua que crida, que diu que ja baixa i mai plou a gust de tothom, que l’ aigua detura, l’ oli mesura i, per nadal, val més borni que cec, treballaven amb els mots a la nit i ara hi suquen mel de lladre per no tractar amb l’ abeller.

El seu cau era de pissarra i ells es feien les talles o els croquis matèrics existents com a barretes de guix. És agafar-li el truc i no tornar-li. -Lo millor és quan veiem volar les paraules d’ una paret a l’ altre, aquells fils que sembla que siguin de llum que desprenen. Això és la poesia? Quan les paraules o les coses es fonen entre elles per no se sap quina força?

Escudell i Escudella, descobridors fins les medul·les de colors, bruixa i mag folls, fan el vermut amb suc de tomàquet de l’ hort un dijous a la tarda. Estan contents. Fan ganyotes i riuen.   

  

grifoll

23.01.12

casserrespoblepoema

Twittear