CARTA al Dr. POST PROZAC (P.P.) des de cal FOLL

¡Moloch el no amor!
Allen Ginsberg

CARTA al Dr. POST PROZAC (P.P.)

Humanament, el gos llepa els vidres que l’ emmirallen.
Pentina un nen l’ animal, no te feina a fer bambes, no cauen bombes i s’ avorreix,
el nen és d’ aquí. // Pregunta: Els mateixos que han escollit el roig intens pel somnífers
que m’ han receptat, són els mateixos que han fet el medicament?
Si és que sí, porteu-me, si us plau, cascalls de l’ hort d’ aquí al davant i
deu-me la pipa, la de la pau de veritat o munto la guerra:
Assassins pertorbats que engendreu malestar per oferir-ne fals benestar.
No són diners el què cobreu, són trossos de fetge, de cervell, de persones que n’ eren
i van demanar ajuda. I és més trist: Ho sabeu. Teniu llicencia per a matar,
per amfetaminitzar cada any un trenta per cent més d’ infants
que vull conèixer als quinze anys. On els tindreu?
Davant meu heu xutat antipsicòtics, hipnòtics, ansiolítics i neurolèptics,
( bon còctel) a una persona inconscient acabada de xutar pels de l’ ambulància
amb el mateix còctel. Són fets. Sense gel. ( “intoxicació per abús de fàrmacs”
heu gosat informar en l’ informe, per a qui? De què? Tan gilipolles ens veieu?)
Encara que ara, medicar-te una mica, amb lo de la crisi, vulguis o no... Crisi?
Moloch Moloch Moloch!!!
Quina crisi? La crisi de la que tan parleu ADSLment? O la de quanta coca pillem?
si mig sac o un moment que vaig al caixer, que anirem de putilles, no?
Qui agafa el carro? El més tunejat. Envia-li un vídeo ultraviolat al Mazinger Z
a veure si vol venir. La crisi és un invent per amagar-te la crisi,
per fer-te encara més egoista, perquè mentre veus com et foten la cartera
no te n’ adonis que també se t’ enduen el cor,
la vergonya que foten els carrers, els busos, els vasos, les voreres
plenes de cares més llargues que s’ encomanen com la pesta. La crisi és que
el vaticà és una gran polla d’ or que dóna pel cul als nens i roba als més pobres,
les ànimes es venen a dos rals, mataràs
per un dolar. -Conec pocs déus i menys els seus arbres mito-genea(i)lògics,
però un de molt usat per aquí, que no cola ni amb cola,
diuen ( jo no ho sé), que tenia un fill mig home que parlava d’ amor,
de donar-lo, de fer-lo, de proclamar-lo, de quedar-se sense res,
només amb l’ amor. El van matar, (trinxar, més aviat),
li van canviar tot el discurs i ara tothom el porta al pit, mort,
l’ amor. ( És que conec un boig, un gamberro collonut,
que ( i no sé com) m’ hi fa pensar. Es diu Jesús. Però a aquest no el pillen.)
Pregunta, segona?: Perquè les persones anul•len, tanquen, marginen o assassinen
a tots els que proposen l’ amor com a solució? Jo, al coll, hi duc una piga
gegant. És el símbol de l’ absurditisme. De com ens estem deixant prendre i
perdre la vida i aquest món, que diuen que és blau. Què feu?
Espereu l’ apocalipsi amb candeletes, veritat?. Doncs molt fàcil, eh? :
Comenceu per amputar-vos una cama. Sou al mig del desert.
No sentiu res. Era una mina. Res. Res. Ara sí: els voltors, els becs
als ulls. L’ apocalipsi és això: personal i intransferible i passa cada dia,
mori tothom o no, l’ agonia no és una peli (diria).


grifoll
7.01.2012
Planeta blau (?)


Twittear