Ofèlia era una fotografia d’ un rostre femení dins l’ aigua amb els ulls clucs i flors podrides serigrafiades a sobre, tot plegat alterant el processos químics per acabar enganxant una segona corona de flors feta de miralls trencats al damunt. Ofèlia, jo tenia vintires panys, i era allà sense entendre res. Després, anys després, en una casa blava, el mateix mirall es va tornar a trencar, va ser com un déjà-vu llarguíssim o una mena d’ estat semblant a la hipnosi o induïda per psicotròpics. Vull dir que érem bojos. El problema és que tots els bojos som diferents. Tu jugaves a la mort i jo a la vida.
grifoll
08.01.2012.
casserrespoblepoema.
Twittear
No hay comentarios:
Publicar un comentario