DEL DIETARI QUE NO VAIG ESCRIURE A L’ ÉPOCA DELS LLOROS.

Has obert una mica la ma i ha tret el bec la vida.
Has rigut quan t’ ha pessigat, t’ ha pessigat
i has rigut. Que riguis sempre, no cal que ho facis
per fer-ho, ja ho fas. T’ has espantat? No, i t’ aixeques
i te’ n vas sense frens ni arribant a dos pams.


***

Fins als deu anys vaig viure sobre una botiga d’ animals,
El lloro sempre deia el mateix i ara no ho recordo però a mi no em feia riure,
em feia pena, era més gran que la gàbia. - Amb els de la parada de bus
per anar a cole no es patia. Podia estar tothom sense dir res i no es patia.
Però dins el bus era ple de lloros, i aquests em feien por.


***


El conductor de l’ autobús era un borratxo que sempre n’ anava, es portava l’ ampolla de conyac, el nas vermell i les bosses dels ulls. Tots els altres es queixaven de que ens trencava les flautes obligatòries per tocar el sol solet a classe, però jo, sol solet, me n’ alegrava. Encara no havia caigut a la beguda, però sabia que el sol solet t’ hi podia fer caure. Pobre home, avui no tindria rodes ni ales ni banyes ni carnet. Segur que no va morir del fetge.( Ironies: Versícle 33, capítol set set set.)


***


L’ època de lloros es va acabar a la desena temporada freda de ma vida en aquest planeta.
Va morir el meu avi, i jo i ma germana vam veure, per primera vegada a la vida, la tragèdia i la farsa que plorava en una cantonada com s’ hi posava llàgrimes artificials perquè ni bona actriu no era, com aquell nano que no vam saber de què anava.
Després, als pocs dies, tocava, per decret oficial, tornar a anar a classe.
Després de viure la meva primera mort, d’ entendre què és quan entra a casa la tragèdia, no pas desvalorant-la, tot al contrari, elevant-la a la grega, pensar llavors que s’ havia d’ anar a classe CADA DIA, ho vaig començar a viure igual, com una tragèdia.


***


Aquí hi quedaria bé una foto del lloro amb el conductor de l’ autobús.
Com la vida.


grifoll
11.01.2012
casserrespoblepoema



Twittear