Seguidores

domingo, 30 de julio de 2017

EXIGEIXO QUE T’ ESTIMIS



Vull mirar-te sabent que l’ amor és dins teu encara que no l’ exerceixis; vull dir-te, malgrat  t’ emprenyis com un mandril, que més tard o més d’ hora el seràs , sortirà; no veus que  de l’ amor no se n’ escapa ningú, com pretenies fer-ho tu? tu! te’ n recordes de tu? tu que pots, tu que vals encara que no hi ha manera de que t’ ho creguis; óstia, que ets l’ òstia, joder! no et facis això! tu no, ets un ésser preciós, un miracle, tots els miracles! tu no tens la culpa de res, si t’ has equivocat és perquè t’ ho han fet creure, deixa’ls. Ara deixa’ ls;  vull  que confiïs en tu encara que tot això et soni a ordre – ho és:  jo t’ exigeixo a tu que t’ estimis com ho feies abans de que t’ adulteressin. No has caducat. Vull que et miris al mirall i vegis la nena, contemplis el nen, sentis la vida que et bull boja a dins. Ets aquí. Ara. Tu. Ets. Aquí. Vola, vull que volis, vull que sàpigues que voles perquè ets, perquè som. Vinc amb tu. Ens seguiran.


griFOLL

miércoles, 26 de julio de 2017

ESTIC CANSAT,


molt cansat, cansat d’ aquesta postal que em veneu, de que tots tingueu el mateix rostre, de que tothom es cregui amb dret a trepitjar l’ altre perquè l’ un pateix més – com si això es mesurés i ho haguéssim pactat. Estic cansat de que us excuseu amb filosofies d’ autoajuda per no ajudar al del costat. Infinitament cansat. De sords, de cecs, de frases fetes, de covards armats, de valents entre reixes, de que ningú digui lo que sent, de que ningú senti lo que pensa, de que ningú pensi lo que diu, molt, cansadissimament cansat de ninots que de lluny semblen persones i de prop fantasmes els hi queda curt. Cansat de la ignorància que heu escollit, del mal que feu no fent res, de que ho sapigueu tot, tot i més, sempre més i de tot..., de que insistiu en ser això que no sou, d’ estampar-me contra les vostres parets, contra les vostres normes, contra les vostres condicions, contra vosaltres. Estic cansat de que escampeu merda tot el dia i després recolliu la del gos – sou tan correctes que feu fàstic.  Fàstic i por. Més por que fàstic.


griFOLL

lunes, 24 de julio de 2017

DES DEL TREN



Aquest és el poema que embolica l’ oli amb l’ aigua
–la meitat del poema ha de resoldre el poema sencer:
t’ hi implica, les eines són teves:
tenim fet a mida un viatge a la punta dels pits,
–potser en diríem llum d’ entendre la poesia,
d’ escalar l’ amor: l’ insult social; però
més enllà d’ amanir la ferida, el poema pro-
posa el lliurament total fins el joc substantiu:
admet la deriva. El poema no descriu:
ens presenta. L’ obertura es dibuixa en potència,
la balada es proclama; a la passió, als contrastos.
S’ obren canvis durant el poema,
el missatge al present, la inversió dels papers
s’ identifica amb una malaltia: distingeix-les.
Des del tren, localitza’ ls.



griFOLL

miércoles, 19 de julio de 2017

SINPA



M’ he equivocat no fent cas al què no em contradic,
sóc les pluges que em dec  i un intent d’ esquitxar
a qui no es mulla per por d’ assecar-se i morir-se de set.
Cap en mi tot el fred dels hiverns sense abric a l’ infern
i una pluja d’ estels sense cel, sóc l’ amic que no en sap
i un mussol cap per avall que es va beure les nits abans d’ hora.
Era el temps, com si ara no ho fos, de ballar-la plegats
i fer un sinpa.


griFOLL

viernes, 14 de julio de 2017

CONSCIÈNCIA



Ets a molts llocs al mateix temps.
Ets a molts temps al mateix lloc.
Consciència.
T’ envolta gent que et porta segles.
Tens records que no són teus i et roda el cor. 
Vertigen.


griFOLL

sábado, 8 de julio de 2017

CERIMÒNIA



Acabo de tenir una premonició psicodèlica, d’ entrada perquè és molt millor que tenir migranya, i després perquè això no es tria. Hi havia un jo que venia i un jo que marxava, però jo no n’ era cap, jo era al mig i ballava, però ballava amb un cos de cent llops i tots els arbres del bosc cantaven el “horses” de la Patti Smith. De sota les pedres en sortien persones que havien perdut la por, somreien. Era com després d’ un bombardeig. És una imatge, l’ he vist en algun lloc, d’ Hiroshima, una dona que surt de sota les runes després d’haver baixat tot, aquella expressió serà la mateixa d’ aquestes persones que ja poden sortir de sota les pedres. Hi ha un nou món que comença i pocs s’ atreveixen a dir-ho i els més tarambanes se n’ amaguen tant que no es desperten ni somniant. És un vertigen dels universos que a tots ens fa més intensos, alguns es cremen, d’ altres creixen, n’ hi ha que volen i n’ hi ha que s’ hi neguen, intenten  tornar allà on ja no existeix. Hi ha qui es llança a la follia, hi ha qui la disfruta, hi ha qui la pateix i ocells de tota mena. El món et roda per dins. I tot el que hi ha en ell  ho sents. La cerimònia ancestral de dins el Big bang i tot el què ha sigut després i és i serà. Som meteorits, podem escollir on ens volem estrellar. Portem castells de foc a dins. Tot gira a tal  velocitat que a voltes sembla quiet. Ara me’ n recordo del somni: sortien dos sols.


griFOLL

sábado, 1 de julio de 2017

NEN



Jo sóc aquell nen que tira ous al cap del capellà, i que si no passa el capellà és igual, que els ous s’ han de gastar. Sempre passa gent, no l’ entenc a la gent. Van deixar de jugar i s’ han convertit en la joguina, però jo sóc aquell sagal que es passa el dia al bosc enfilat als arbres, que si passa el caçador li tira pinyes, i si no passa el caçador és igual, que les pinyes han d’ explotar i fer més pins on s’ han d’ enfilar els nens del futur a tirar pinyes a tot adult adulterat que passi per allà. Sóc el que troba coves i s’ emporta els ratpenats a casa perquè les mascotes dels amics no li molen, el que rodola pel fang amb els gripaus, amics d’ ulls rojos com l’ horitzó dels estius infinits, el que corre pels camps de cànem i desapareix verds endintre, el que menja “cascabellitus” i escup el pinyol al núvol amb forma de cara i l’ hi posa l’ ull. Jo sóc aquell nen que pot amb tot i tot el món li cap a la boca i no dubta perquè frissa, que corre tant que només cap al present. La velocitat de la llum i la velocitat d’ aquest nen són la mateixa.


griFOLL