DESCONEIXENÇA

Nit. Les imatges que diguin. A

les veus invisibles que em dicten respostes,

m’ hi poso de sord; m’ abrigo amb tres jupes

d’ espatlla tercera, fujo pel forat del gat, fer.

I la lluna és noble. És déu abans de ser-ho.

-Cada poema en conté una, de lluna:

Sota d’ ella ens hem amat, traït, enamorat  i el què

en guarda l’ oblit al rebost tapiat de l’ interrogant re-

petit.  Petit per segona vegada, tercera, quarta i

fins a la desaparició total aparent.

Llavors, la nit menys pensada, surts amb el sol

i t’ hi poses a ploure, d’ enyorances:

Algú et recorda a tu, quan de jove... I t’ enganyes:

Tu no eres feliç. Eres de tot, com ells i com ara.

Un nascut. Perpetua mutació. Canvi constant.

Desconeixença humana.

grifoll

12.01.2012
casserrespoblepoema


Twittear