Seguidores

domingo, 27 de enero de 2019

POEMA TRACA




Els dies que ens claven a terra. Les tasses penjades al pati, repicant amb la pluja. Un nen menjant taronges. Sóc jo, dins un bassal, ell-jo no em reconeix. Si és un somni, quin dels personatges sóc?, el temps escaldant. Ja la ràbia cau i puja la poesia, la que droga. Els dies ens pengen dels núvols. Les pluges penjades al pati, al món de les formes, cristalls sota la pluja repicant de llums – la que droga, irracional. Un gat, dos gats, tres, cinc gats amics que vénen a esmorzar són el present. Els dies ens claven a terra. La por té els meus ulls. Tothom suposa. Suposa, suposa, suposa... Ningú demana. Demana, demana, demana... Jo tinc els ulls de la por. Cada set anys, cada. Els dies ens claven la daga. Vertigen, que no l’ agafes ni amb alicates. Vas dir només “només...” i vas fer el món més gran. Més ample, vull dir més amable. I un ganivet tallant cebes, esberlant plors. Les muntanyes. El bosc. Tu saps on va cada peça?, cada pinya, cada cau. Cada vegada que no passa, per què?, la terra que ens clava. I la lava. La lava ara feta pedra amb nosaltres a dins, fets uns fòssils. No m’ agrada la terra si ens clava, ens enterra les ganes. Quantes vegades passa que de veritat alguna cosa passa? Arranca’ m la mascara, jo dansava per les teulades. Mossegava antenes. Fonia fanals. Escopia als municipals. Anem i venim com onades, ja no existeix un punt real des d’ on embarcar-se. Han passat tantes coses fent veure que no passaven. Han passat tantes coses que no ens esperàvem ni remotament que els cervells no són més que xiclets mossegats mil i una vegades per barra. Martells que baixen ens han clavat a terra. Som fràgils. Els meus ulls són la por. No vull que pari de ploure. Que repiquin aquestes paraules de vidre trencades. Els núvols d’ aquí, que són efervescents. Com ens hi enfilàvem?, tu te’ n recordes? Un nen menja taronges dins un bassal de suc de fruita. Encara es pensa que la vida és una macedònia. Amb moscatell i sucre. Però encara que no sàpiga qui sóc, hi ha els gats aquí, que esmorzen. I jo esmorzo amb ells i tu estàs sempre convidada. I em miren, i cada vegada plou més, i aquest fred que és així de bo perquè calma, congela, fa pausa...I no vull saber què significa res. Si ja ho sabem. Tot això ja ho hem viscut, només ho recordem. L’ univers és dins, tots els camins. És tu comunicant-te. Som nosaltres a punt de descobrir-nos. Les respostes ens xisclen. L’ aigua ens beneeix. Beneïm-ho tot, esquitxem, això té sentit. Els bojos són ells. Aquest és el sentit. Desbordar l’ ànima. Per això ens sembla que naufraguem. És un xàfec. Però esmorzem amb els gats, insisteixo. I riem.

Josep Grifoll

No hay comentarios: