CREC

Ha de passar, doncs tot està passant i encara no ha passat i ha sigut sempre i no ha estat mai. I tu tindràs els ulls salats de vida i les costelles esmolades per la part de dins de bategar. Jo seré un peix de mar per poder beure dels teus ulls, un peix petit que passi entre costelles. També vull deixar dit que si mai em pesquen sigui per farcir olives i que l’ oliva a la que vagi a parar sigui la que et serveixen amb el vermut. No em fan por els escuradents, ser travessat per a travessar. Travessar és com saltar, te n’ adones que sabies volar perquè toca volar. Toca volar perquè toca viure com a mínim mentre siguem vius. Jo tinc moltes maneres d’ enganyar-me, però la vida sempre torna ( perquè no se n’ ha anat mai) i què vols que senti una anxova quan veu el mar i t’ hi sap? O un pardal quan veu el vol i ens hi veu? Em dic que tinc partida una ala o que el mar és mort, però resulta que el bosc és viu i de l’ ala només n’ estic tocat. No està malament estar tocat de l’ ala, voles estrany com un ventilador d’ aquells a piles però revolucionat com una mala cosa. I si el bosc és viu és que mort només és el nom d’ un mar plantat just allà on apareix el primer peix a la historia dels peixos, el petit peix volador de bosc: “pisces quoque parva silva volantes”.  Però el nom és el de menys, el peix és un ocell i els ocells som persones, persones com àngels capaços de travessar entre costella i costella, vius quan ho fem, certs quan hi som. He menjat massa metàfores per sopar, però és que tot lo demés estava caducat: paraules molt gastades que ja no entenc, per això gasto escates i plomes i sals i costelles i olives farcides de mi, perquè si tens gana d’ olives farcides de pardal, que em travessin tots els arbres de tots els boscos de l’ úni(c)vers que és l’ únic poema que em crec, el dels crecs.

griFOLL