Una vegada vaig
aterrar a l’ altre punta de món, i era de nit i estava enamorat de la noia que
no em trobava enlloc perquè jo encara només m’ havia perdut setanta vegades i
això en mi és lo normal, però si va passar va ser perquè ens trobéssim després,
quan ja tot era buit; ens esperava un taxi que era l’ últim del món i juraria
que la vida era en blanc i negre però sense Bogarts perquè no deixaven fumar...
fumar? si jo no me’ n recordava ni de
qui era, què m’ havia d’ enrecordar de si era fumador? Estava enamorat! No hi havia pas taxista al taxi, ni carretera
a sota, ni ciutat a fora, ni cel a sobre ni res més que ella, fóssim on fóssim.
Lo més fort és que ella també estava enamorada de mi. Sota l’ ala de l’ avió
ens vam fer el primer petó. De la meva vida jo només en guardo a la memòria del
cor els fotogrames cursis, així quan la palmi i vegi la peli de la meva vida,
serà d’ amor. També escric fotos que tinc fetes sense càmera i a vegades surto
a caçar poemes amb un joc de lupes. Són un trasto de lupes, però 500 anys
enrere haurien flipat. 500 anys feia que ens desconeixíem jo i ella. No sé qui
conta la vida amb un rellotge o a base de calendaris, però la intensitat no
admet mesures. Van passar tantes coses...hi havia una metralleta d’ emocions
que ens va deixar fets coladors, la llum ens travessava i nosaltres travessàvem
parets, ens despertàvem en un carreró ple de capses de pizza i gats de colors i
olors de cafè i una escletxa de sol ens envejava fent-nos l’ ullet. Després
ella va venir aquí i també va tornar a passar tot. Vam ser feliços quan ja ho
havien prohibit. Potser no ve al cas però jo a l’ aeroport d’ aquí vaig fotre
un cop de cap contra una columna de ciment que em sembla que va desviar alguna
cosa del món, encara que això ho he pensat després i no en tinc cap foto, però
ho sospito, tinc fotos fent-nos l’ amor sense sexe, tinc fotos fent-nos el sexe
amb amor i un sac de polaroids ple de somriures que no puc parar de mirar. No
sé per què explico això ni a qui ni res. Només és que és. Un tros de mi, per
qui el vulgui, d’ una personeta que sóc i que justament ara passava per aquí i
pensa que compartir és acostar-se a l’ altre, i sap que acostar-se a l’ altre
és tan necessari com urgent; és igual de quina manera. Quan ens vam conèixer
feia dos anys que s’ havia mort el meu pare, i ella, ho diré sempre, em va
ressuscitar. Confieso que he vivido, que deia el Neruda, i m’ agrada mirar
fotos de totes les persones que he estimat i sempre estimaré. Fotos que no tinc
i escric. Sóc ple de coses precioses que no són coses i aquesta és un pòster.
griFOLL
No hay comentarios:
Publicar un comentario