He estat clos,
sense saber-me, a dins, enlloc, maldestre.
I he estat a
fora, i he sigut una angunia i un àngel corcat;
He estat en tu, i
m’ has esbarriat la cabellera, i m’ has alimentat
amb terra i m’
has donat un nom. I he temut l’ amor. I he vagat
com vaguen les
boires, entelat de vapors, fred que sua.
M’ he vist mirallat
a l’ Enlloc, desvestit de certeses, fictici, no nat.
I he estat Déu ( l’ésser
més sol) i baba de foc ( la bèstia més seca)
vessant deserts
inundats de profetes amb pedres als ulls. He fugit
per la falòrnia del
darrera i dormit al carreró de totes les sortides,
fràgil, entre
felins de ciutat i rates de mar, dalt l’ infern, amb els corbs
i els voltors i
les bruixes amigues. M’ he salvat, m’ he rendit, ni guanyat
ni he perdut:
ínfim, res a considerar per ningú, feina morta, eina torta.
He estat damnat a
contemplar la Bellesa, a ser de pell i saliva, de carn
movedissa, animal
rumiador, somiador, perseguit i sagrat, paranoic
i amb raó,
mentider amb consonants, fill del verb, mare torta i absència.
I he estat
rodamón, astronauta, màquina de fer punxa i punxó. M’ he
adormit a les
calces i tastat els beuratges, tots. I he conegut el deliri,
la fe, les
aranyes, el temps ( que tampoc existeix). He excavat laberints,
cavat tombes i
desenterrat vius. He dormit amb la ràbia clavada
a la nuca i el
fred devorant-me els collons. M’ he acostat a l’ abisme i
n’ he tornat
descalç, damunt l’ herba verda i calenta
que no hi era
al ‘nar-hi. M’ he
fet germà de la por, il·lusionista de l’ ànsia i
anhel fins l’
engruna darrera, obsessió d’ obsessions i vertigen directe.
Metafísica de pa
sucat amb oli, filosofia ( de la cara); m’ he cregut
totes les coses i
res era mentida, i no hi ‘via vritats ni entremitjos.
He estat mort, en
silenci, a Liliput i al país de les meravelles, a la lluna;
i amb tu hem fet
que tingui sentit, però tu ja no hi ets, i el sol no val res.
M’he enamorat i m’
he enamorat d’ estar enamorat,
m’ he enfilat a l’
arbre de la ciència dels béns i els malalts. He jugat
amb l’ alquímia,
amb l’ ouija, amb un tronc i amb el “barcu- famobil”.
He estat tendre,
trist, trencat, traïdor, terrible, tastaolletes, torturat,
picapedrer, portalliteres,
valent fins la por, poruc de rebaixes i amfibi
com tu. M’ han
deslligat molt abans de lligar-me, i he estat programat
i desprogramat
fins al final de la tele que no teníem ningú ni ateníem
a res, sense
causes, quan érem demà fins que dir-ne esperança
ens cansava... I
no vaig tenir espera. He estat el marxant, el que marxa
i no torna perquè
sempre hi és, l’ espieta, el voyeur, el nen-cíclop
enfilat a la
finestra, sota el llit, darrera les cortines, tallant-te les ungles...
T’ he vist des de
sempre, m’ he despertat dintre teu udolant a la barra
del bar de la
quina, del calimotxo i d’ aquelles sangries
que ens
desmuntaven els fetges, quan no hi ‘via
guerra, tot rumba,
ballar-la era allò.
I no parar-la, deixar que ens fessin un gol, que “guanyessin”.
M’ he repetit,
re-petit i fet xic per arribar-te a la sola de rels de la soca
més baixa i no t’
he arribat ni a la lluna de vidre de l’ ull de peix
que et retrata l’
absència o reflexa mig miratge de veure’ t un fum.
I me l’ he
empassat. I m’ he vist acariciant-te la pell dels bronquíols,
les més roges
rels; terra d’ indis, Tu. I jo, prosseguint-te, pre-seguint-te.
I he parat la
taula al bosc de sal i hem menjat els fruits saborosos.
I he collit
cireres del teu pit i ens hem fumat la palla més tremenda
que mai s’ ha
vist a créixer rere el cementiri, rara(ment)...
He conegut els
cercles blaus que ,a les nits, ferments s’ hi alcen
cadàvers i prou,
feina feta, residus, tornada a la selva, salvats...
I he estat autor
de res, obrador sense obrar, perseguit per quatre de bastos
i un jutge disfressat
de ser-ho. He rigut com una glà sota la pluja, i
m’ he fet l’
Alzina Grossa i sóc ple d’ ocells, i a l’ estiu sargantano,
llangardaixo, i
els joves vénen a fer l’ amor i a emborratxar-se a l’ ombra
de la meva copa,
i riuen bellament, tornen a córrer pel
món...
griFOLL
11.02.14
casserrespoblepoema
No hay comentarios:
Publicar un comentario