COM UNA LLAVOR SOTA TERRA LA VIDA TÉ UN NOM

COM UNA LLAVOR

SOTA TERRA

LA VIDA TÉ UN NOM

Sóc a dins. M’ abismo rere els ulls i nedo.

Se’ m descargola el fred. Ets tu. M’ abrigues.

Sóc a dintre, amor, fem l’ amor, ve la mort, faig la por,

som de febre. Escampem-nos els braços, rodolem.

Sóc a dintre. Hi visc. Em moro a dintre, hi nedo.

Nedo humanament rere el teu pas,

m’ envio a tu, adormida sobre l’ aire dels inestables,

aterro en la teva paraula. Sóc, filla del mar, un núvol,

se t’ enfilo als cabells. Cuidar-te, escabellar-te ,vull

veure’ t a riure sense límits, veure’ t. Riure’ t a versos.

Ho dic com una llavor sota terra. Sóc a dins.

Sóc a dintre. I tu plous. I jo nedo. Creixem com un arbre.

Serem un taronger.  Serem així de daurats, o llimones, d’ àcids

que vibren, que espeteguen com fer-se petons amb les boques

plenes de peta-zetas un vespre d’ estiu, lluny dels déus,

dels homes. I els cels embriagant-se d’ aromes,

selves enlaire fent verd, pols en zel. Tot brillant. Purpuríssims.

Sobrevolant la casa dels llibres, amor. Desllegits, per escriure.

Nous. Dintre l’ ai cristal·lí que raja, translúcids

de cos, sols aigua, sols ànsia fent aigües, camins...

Sóc a dins. L’ amor senzill d’aquesta nit immensa

s’ hi replega. Ens hi arrepleguen els veïns del sol, llum sola,

tota, entrant per la finestra de la cuina mentre la set

ens prepara cafè ( sóc a dins, seré el sucre), i és tan densa

la imatge. Bufem. Fem bombolles, escumes

de platges perdudes pels mapes dels cossos dels mites,

lentament, com el fum. Sóc a dintre, a dins teu, amor. I tinc por.

Por de no ser-hi, por de sortir. No vull néixer mai més.

Ho dic com una llavor sota terra, perdona’ m.

Sento aire fresc. Noto que ens rentem la cara, que t’ estimo;

tu no ets pel somni, tu ets de ningú, de les plomes, d’ ara, infinita,

el per què, la llum alta que és guia i respon a les ombres. Puc?

Sóc a dintre, i m’ enfilo. Sóc a dins, corpori i esperit, borratxo

d’ haver-te vist, vist, i tan sols de reüll, un instant. Treies el cap

per la finestra d’ un tren que passava, que no havia de parar aquí.

Sabies que jo vivia a l’ estació, t’ esperava ignorant-ho. Et dius

sempre, existeixes. És no haver-li de demanar llum als interruptors.

Ets allò que et queda a dins després d’ un dia al paradís descobert

per vegada primera i arena. Ets l’ ocell més amic que he vist a passar,

l’ hora de cantar a tothora, amor, camí de veure’ t, un instant,

l’ instant de la teranyina que tot ho lliga, trobat. I sóc a dins.

I sempre hi he estat, desconeixent-ho, desconeixent-me, des de fora

adorant-te només la carcassa. I tu hi eres, ja eres dins teu. Des de sempre.

I jo només em menjava les ungles, descarrilava trens de memòria,

feia cursets intensius amb la mort jugant a les vies. Pintava vagons.

Em feia dir grill o és igual. Sóc a dins, sé que hi sóc, els paisatges

es mouen, la vida té un nom.

griFOLL

24.02.14

casserrespoblepoema