emBANS

Hi ha, en una capsa tancada, els cabells sense el vent.

Les rates s’ hi acosten, el temps se n’ aprofita, s’ hi gronxa

com es gronxen els rellotges. Fa pèndol. Faig nosa. Me’ n torno

al rebost dels invents a canviar-me el present i l’ estreno...

+

Ho recordo naixent, tu vas ressuscitar-me d’ entre els psicòtics,

vas ser el meu déu, el plànol-poema de portes,  túnels que férem, camins

de mil fils arrossegant-se més enllà dels confins, desfilavem... (+)

I les sangs hi bullien. I a les nits, no, la vida no anava en serio (...del poeta

que volia ser poema).

+

Sumàvem. Multiplicàvem amor, però jo no valia per a res.

Volia, però vaig descobrir que volent no s’ aprèn a volar. I tu, la bellesa

més trista de totes, vas riure, i jo volia i volia i volia,

i el terra no era tou, i tampoc caic ara si era en aquesta vida la vida

+ abans+

que es va fer d’ hora molt d’ hora,

i no era primavera ni teníem les claus de pol·len per a curar-nos la ressaca.

Aquella nit (mil i una) , a l’ altra banda de les bandes,

lluny, tan lluny que no s’ hi pot tornar mai + (nevermore

+  nevermore menys...) de l’ existència.

griFOLL

23.02.14

casserrespoblepoema