POSTAL

Teca al temps i a pixar fora de test. Res ens ve de petits, tot en torna. Cerquem una imatge: la que ens ha de venir a consolar, que s’ acosta, que entrarà per la finestra com una esponja de llum que ens vindrà a retratar. No caiguem a la trampa, som visionaris, desertors del ramat derramant-la, sagnant per fugir, volem estimar i no sabem què diem, acabem fent callar el sentiment. Teníem fred: l’ amor no es dóna ni es rep, és d’ un altre món però es troba en aquest. Bandolers, només som això. Teca al temps i a pixar-la a les botes rialleres, reobertes  de tant caminar pels pèls estirats de la mort. Cal sacsejar-ne els tacons, seure a badar-la mentre amb resines s’ enganxen mil cent nous viaranys que ja ens amenacen, en zel, que ens treuen la llengüeta per sota de la porteta fins que, afinant, refiats, acabem tocant la campaneta. I ja som a la gola del poll –que no es giri. Tenim el vent a favor, per favor, que no anem enlloc però venim de la vida, no sigui amb mort. I tornem a saltar, que el món demana què duem, si calces o calçots; tafaneja, el ramat va cremat, tothom va cremat menys l’ estufa dels déus, àrtics per força, invisibles per dins.

Teca al temps. No és a ratlles, no plora ni riu. I la vida no pensa. Tot sense mesura és com és i s’ hi juga. És de cera. Patina. Puja i baixa per la gota boja, ens cau la baba, fem el gest d’ arreplegar-la, ens crema la barbeta. Rodolem, intuïm, se’ ns ensorren les galtes o ens pugen a visitar els colors. Sempre hi ha brasa. Quan ets de carn. Quan ser-ho esgarrapa. Quan confons desig amb elegància, disbauxa amb mancança d’ esperit. Quan cada dia vius deformant-te el futur, reformant-te els malucs, operant-te les hienes, bevent-te les penes, pintant a l’ oli, que mai s’ asseca. Quan necessites que t’ abracin i tens por de que ho facin. Sempre hi ha brasa. Teca al temps i una canya. Quan hi claves l’ ull, ve calor ( varia llegit a l’ estiu), ja no pares. Quan esculls abans savi boig que anònim desconegut, per por. N’ hi ha tanta. Ha fet molt mal. La por ha estat la pitjor plaga que ha vist la humanitat fins ara, ara en preparen una altra. No n’ hem tingut prou, anem a més, saltant, sense mirar què esclafem. Els ous, els nius i el pes dels morts que hi han nascut, que ningú va parar-se a conèixer quan hi eren. I hi caus. I la culpa no existeix. Tu no hi eres. No hi havia ningú...Teca al temps.

Teca al temps, que no s’ apaga. Sempre hi ha brasa, que intuïm. El secret és deixar-se anar, no agafar-se, acariciar, sortir al món dels noms com tornant d’ un naufragi, en direcció il·legítima, saltant-se les perpetues, reobrint llaços, portes, doblegant-se fins tocar-se les dotze. I de seguida, lligar caps, serrells amb peus , terra amb ungles, sal amb ferides, fum a les boques. I acabar far(t)s per les costes com una col·lecció de peixos cercant una fira, que n’ hem sentit a parlar i es diu felicitat. Diu que tot gira, diu que et cuiden, diu que t’ estimen, diu que els homes gosen dir barbaritats com aquesta, diu que són bàrbars, que són així des de sempre, però que també, des de mai, que fan poemes ingràvids que aparten els núvols, que invoquen la lluna i són pares. I no paren, i dormen plegats i es miren als ulls i s’ encomanen constipats. Els més petits fan coses grans: prenen el sol, no s’ estan quiets, et coneixen, t’ oloren, es banyen vestits i perden la roba, roben cireres, s’ inventen, i riuen i ploren com bèsties.

Teca al temps, tots hi anem. Hi ha un cicló per seure al mig del menjador. Passa un moment i ja hi ets: les galtes bufant-hi, la ciència d’ anar-hi, les arts no escrites, secretes, públicament cantades, els aeroports que som per a les plomes, les faldes que som per a les molles de pa. Grans melics platejats que es rexuclen. Impulsos, bactèries del miracle, genis ingenus darrera les tapes tancades dels anys sense història que passen quan hi ets, i t’ hi enganxes, no saps per què, però respires. Respires sense permís. I no és la primera vegada. La llum és igual, la mateixa llum que es pot respirar, tèbia. Fas col·lecció de records. Et dediques a això. Tot va bé. Teca al temps, ull, orella a l’ hora i espetega, carn amb carn, dents urgents, cançó arremangada, records de piranya, combats d’ ultramar,  taurons de l’ esgrima, mandíbula amb pany de bambú, vent de l’ ànsia, aigua nostra, perfum atrevit, vapor d’ albercoc, lectures descalces, gemecs d’ entresol, pestanyes per sota les teules, llunàtics en marxa, paraules gastades, gastar-se els racons, irritar-se de ser-se, buscar-se les pessigolles, covar-se les nuques, i pondre-hi el blau, i una caiguda per caure-hi amb sal i llimona a llepar. Llengua al temps, saliva als caragols, torçant els genolls a mà amunt, pubis abusius de goigs sucats a l’ oli, bífids, tríptics, epidèrmics, sulfúrics, astrals com àngels caiguts, somnàmbuls com vicis prohibits, desperts com plorar d’ estimar, petitament humans, graciosament persones, rauxes, dubtes, rampes, desnivells, axil·les, veus mentals, talismans, manyoples, presumptes culpables, bledes, naps, dissonàncies, resum de resums en pols de la fina. I a pixar fora de test...

Teca al temps, imatges i velocitat que ens desintegren amb un dit. Un dit que no reposa fins que troba la cosa, l’ embrió de l’ aurora, el record que perd ona i agafa embranzida , que (re)torna, el cervell desfilat-gris-de-mosca, saber que era cert allò del diluvi, que van baixar els ploms i encara no han tornat, que anem amb torxes cada vegada més acostumats a les fosques, que quan s’ acabin tindrem la lluna, mel als ulls desfets de cera, líquids, terrossos, botànics, que s’ hi escamparan a créixer els esbarzers i l’ amanita, llenegues, tabac bord i adormidora, salamandres i demès mots llefiscosos que es pixen a la gola de la guilla i tant irrita el verí pel mal cantó que trona. Trona i rodolen els núvols per sobre dels feixos que som.

Per això plou, per això no tanquis la boca; teca al temps dels amfibis, primaveres de capgrossos, cucaferes, el llamp d’ anar-hi, l’ ànsia, així és com bull l’ hemoglobina, deixant-nos gastar, desgastar fins els ossos rascats de picar-se entre ells dins la dansa mortal que ens aclama abans de podrir-nos dins un calaixó de fusta d’ un cirerer que aquí no hi hauria de ser.  Però teca al temps, hi vam deixar els pinyols, vam ser els millors, una vegada, al món. Veuràs a la propera. Records a tothom.

griFOLL

21.02.14

casserrespoblepoema