DETENCIÓ

M’ ho sé de bon record, hi havia una estació, tristesa estesa per abrigar tots els balcons del món, una ciutat com l’ all, i que d’ allò en deien  futur... Hi he estat, en tinc fotografies, sí,  i vídeos que no podem mirar perquè encara no s’ ha inventat el reproductor necessari, però falta res. A quin any som? Doncs ja vaig bé, l’ any que ve, no me’ n recordo del nom, era llarg. El què em va quedar són aquestes cicatrius amb forma de prohibit el pas en aquesta banda del cervell. Mai sé què hi passa. És igual. Amb l’ altre m’ ho imagino i fora migranyes. I això, aquest tros de petó que me’ n vaig endur. El vaig trobar un vespre en una cafeteria del centre neurològic dels nervis i no era de ningú, així que el vaig embolicar amb el tovalló i ara és meu, i no és delicte, coneix-ho les (meves) lleis.  És curiós, ara hi veig allò que mai va passar, i tot canvia, i m’ ho crec igual, puc escollir. Hi ha un camp amb un genoll al mig torrat pel sol, movent la palla dissimuladament. I passa un avió d’ aquests radioactius que fan fums llargs a la cua i embriaguen el cel, que cau, i es va fent el vespre, preparant-se a foc lent rere l’ horitzó lila i roig, boig i aspre, dens. Aquí hi recordo l’ hora exacte on em trobava quan vaig ser-me a tot arreu, eren les onze i onze de la nit i no passava ni un mussol, un tret, vam escoltar un tret i prou fins que va ser de dia i van tornar tots, i els clàxons i la gent, i els lladrucs, tot dins el tros de cap que se sap, l’ altre està vedat per la psiquiatria de l’ estat, no m’ hi deixen entrar, ja us ho he dit. Només sé que t’ ho pintaven molt fàcil d’ entrada, però que al futur t’ enganyaven.

Per què hi anem? Tenim passats meravellosos per inventar i ens n’ anem al futur.

griFOLL

20.02.14

casserrespoblepoema