ESPERANÇA

Havent oblidat l’ idioma dels homes

t’ escric ara que encara no dic el silenci

sencer de la ment feta fòssil o anada la testa enfollida.

I t’ escric més errors i d’ errors com qui sóc,

sense encerts, -que distreuen. Anti-temàtic, doncs,

mamífer que salta, que mai sap a on cau (ni com)

fins que es trenca la llum i t’ ho mostra:

he dit ombres i prou, una pols, com a molt,

com a mort o mal viu, o tant viu que s’ hi perd

( en la vida, en plural, la de tus i de mis i d’ aquesta

partida amb els déus fins les dees prenyades

de negre-groc salamandra, verda gran oda

i poema tritó, allí són saciades les llengües del cecs

com nosaltres, que encara no han vist ni tastat...).

Naixerem. Després de perdre’ns pel bosc

de les mil i una vides velades, ratllades amb dents

de vampir o piranya, l’ acompanyada per totes

les altres; i tan freda es fa l’ aigua en el dessagnar-se,

i tanta hemoglobina en cavalcada, arterial, sanglotant

a glops invertits, per-versos que no seran dits,

ni mai mans, ni més braços. Escoltem de nou un ball d’ ossos

amb la impaciència de tornar a néixer, per a néixe’ ns

final-ments principiants: nets, buits, oberts, disposats,

primer esbós...havent oblidat l’ idioma dels homes.

griFOLL

6.2.14

casserrespoblepoema