enAMORamen(t)

M’ omplies els llavis de rius, el llapis de veus, la veu d’ aventures, el fetge d’ abrils; i dansaves. I entrava la llum cap per avall, plovia per dins i ens sortia l’ arc iris pels colzes. Tu vas existir- me, veritat de veritats, cerimònia d’ instants, d’ esquitxos d’ aigua dels karmes refent-me, parint-me de nou; amb amor, sang i pa, peix i espasa vas tallar el cordó que ens va unir fins a mar, va ser tota una vida, no n’ he vist més, ni entre els vius...I dansaves, i  totes les danses es concentraven en tu. Vaig gosar ser feliç, atrevir-me a ser-ho, ballar-la amb tu Música, banda sonora dels meus perquès, del meu quan. Feies dies, me’ ls peixies. Feies nits, gronxaves llunes fins la casa dels somnis, mentre dormia m’ explicaves que tu també; i dansaves, i eres un vent ebri, llavors que sembraves, i jo era la terra, i em feies florir, m’ ensenyaves els colors, les formes; senzillesa...

I érem cursis, tant que ens reclamaven els portals de mig planeta. Vas dir-me el nom a l’ únic món on mai estaré, les claus saltaven a la vista de la màgia. Ningú n’ ha tingut més com per quedar-se avui tan buit, poc nou, deu ser que ho era i queia en onze, quan a les onze amb onze demanàvem  com dos pregadéus -ja sense cap- desitjos a l’ estufa, plena d’ espelmes sempre, de ceres. L’ acariciàvem fins que es desfeia, ens llegíem les mans i ens llepàvem els sexes, fundàvem orgasmes, inventàvem noves danses pels nous cossos...Sempre ens sobrava la pell, dèiem. I dèiem que havíem trencat els esquemes. I així ho sentíem. I tu dansaves...I els havíem trencat; eren nostres.

Vam descuidar-nos que jo no en sabia, res més. Sóc poc, i de por, fet de por, i als fets de por ens reclamen inferns o miralls o grutes o la hiena o fer el fet sense fer-lo, apagar-se de plomes per evitar nius d’ aranyes a sota, teles d’ aixelles, reixes, en fi. I tu dansaves, veritat de veritats. I em vas convidar a volar. I jo no vaig voler ( excusant-me en no poder). I en deixo aquesta mala constància si d’ alguna cosa pot servir-te a tu ( no sé dir-te “lector”): Mai l’ Amor és vençut per la Por, però aquesta no te’ l deixa veure, (-la senzillesa dels fets quan se sent i no es pensa...) .

griFOLL

9.2.14

casserrespoblepoema