Seguidores

martes, 5 de mayo de 2015

PER QUÈ US HEU FET GRANS?



PER QUÈ US HEU FET GRANS?


Ara consumim.
Abans es consumien.
Ara ens acostem d’ esquena,
a ningú li va res.
Mentrestant
es mirarà al mirall
i en voldrà un altre.
Demà buidarem les bodegues
i rodes i paraigües i rellotges
i pals i llibres aniran a les escombraries.
( Per què us heu fet grans?)
La rosa dels vents no havia ballat mai tant.
La pena del temps no havia pesat mai tant.
Sou la pesta, hi ha dies que no gosen sortir
perquè el sol no s’ apagui, rates que agafen gats,
solsticis en pausa, ulls i ungles de guix, venes
de làtex, persones de plàstic, ninots i ninotaires.

Després, qui talla tants arbres? Que no tenen fills?
De seguida, com tornem a casa si de casa no n’ hi ha?
Tornant, la por és qui us obre camins, la forma seca
del pànic. Dilluns, dimarts, els morts han deixat
de creure en els vius, si déu és un ull l’ ha tancat.
( Per què us heu fet grans?)

No en teníeu prou amb el cromo que li faltava
a tothom repetit dues-centes-vint-i-tres vegades?
No us va arribar a les arrels el mateix vi que va rajar
del cel? No ens ha enfosquit a tots la mateixa fosca?
No érem germans?  No havíem de fer les paus si les perdíem?
No hi anàvem junts? No ens estimàvem?
Potser no hem estat llegint el mateix llibre.
No heu estat residint a La Terra?

Mentrestant, a ningú li va res. Que no teniu fills?
Qui fabrica aquestes mentides? Quines estadístiques?
Aquí ens la bevem sola La Quina. Sense gel, dimecres,
dijous, els morts també, divendres no havíem quedat?
No hi havia un bosc per anar? No rèiem la gent? Dissabtes,
diumenges, a vegades. Mentrestant, per què a ningú
li va res i tothom fa veure que si? Vivim en un món
on ja no es poden llogar cadires. El problema és que sí
que es poden llogar cadires, però no hi vivim. No sabem
on som, no? Ara som consumits, ens hem equivocat
i la sortida és tornar-ho a fer. Per què? Totes
les guerres, per ( i com) més fredes, són innecessàries.

Per la terra delirant encara les bèsties, tres secrets
sense amo, deserts, sobretot llargs deserts... ...
Les boques seques, espetegant. Calaveres
i pedres de dol dins la nit fent remolins
de sorra pels rellotges de l’ oblit, tombats.
Me’ ls he voltat tots, dormit a totes les grutes,
improvisat així com les provisions m’ han donat,
per la terra delirant he conegut els metalls, l’ opi,
el rostre del soldat desconegut, l’ escuma de les hienes,
la febre del futur impenetrable com voler retenir l’ alba
escaldant-me les línies de les mans fins desaparèixer.
He estat cridant sota la sorda idea de pensar
que en teníem de bones,  però heu crescut i sou igual
que els grans que odiàveu. Per què heu crescut?

«Encara podeu tornar. Deixar de ser consumits. »
Però a ningú li va res. Consumiu, per seguretat.
Des del control. Per por. Que no teniu fills?
( jo no en tinc i ploro oceans).

Ara ens acostem d’ esquena,
potser no hem estat llegint el mateix llibre.
Però, no ens estimàvem?


griFOLL
casserrespoblepoema

maig del 2015

No hay comentarios: