PER QUÈ US HEU FET GRANS?
Ara consumim.
Abans es consumien.
Ara ens acostem d’
esquena,
a ningú li va res.
Mentrestant
es mirarà al
mirall
i en voldrà un
altre.
Demà buidarem les
bodegues
i rodes i paraigües
i rellotges
i pals i llibres aniran
a les escombraries.
( Per què us heu
fet grans?)
La rosa dels
vents no havia ballat mai tant.
La pena del temps
no havia pesat mai tant.
Sou la pesta, hi
ha dies que no gosen sortir
perquè el sol no
s’ apagui, rates que agafen gats,
solsticis en
pausa, ulls i ungles de guix, venes
de làtex,
persones de plàstic, ninots i ninotaires.
Després, qui
talla tants arbres? Que no tenen fills?
De seguida, com
tornem a casa si de casa no n’ hi ha?
Tornant, la por
és qui us obre camins, la forma seca
del pànic. Dilluns,
dimarts, els morts han deixat
de creure en els
vius, si déu és un ull l’ ha tancat.
( Per què us heu
fet grans?)
No en teníeu prou
amb el cromo que li faltava
a tothom repetit dues-centes-vint-i-tres
vegades?
No us va arribar
a les arrels el mateix vi que va rajar
del cel? No ens
ha enfosquit a tots la mateixa fosca?
No érem germans? No havíem de fer les paus si les perdíem?
No hi anàvem
junts? No ens estimàvem?
Potser no hem
estat llegint el mateix llibre.
No heu estat
residint a La Terra?
Mentrestant, a
ningú li va res. Que no teniu fills?
Qui fabrica
aquestes mentides? Quines estadístiques?
Aquí ens la bevem
sola La Quina. Sense gel, dimecres,
dijous, els morts
també, divendres no havíem quedat?
No hi havia un
bosc per anar? No rèiem la gent? Dissabtes,
diumenges, a
vegades. Mentrestant, per què a ningú
li va res i
tothom fa veure que si? Vivim en un món
on ja no es poden
llogar cadires. El problema és que sí
que es poden
llogar cadires, però no hi vivim. No sabem
on som, no? Ara
som consumits, ens hem equivocat
i la sortida és
tornar-ho a fer. Per què? Totes
les guerres, per
( i com) més fredes, són innecessàries.
Per la terra
delirant encara les bèsties, tres secrets
sense amo, deserts,
sobretot llargs deserts... ...
Les boques
seques, espetegant. Calaveres
i pedres de dol
dins la nit fent remolins
de sorra pels
rellotges de l’ oblit, tombats.
Me’ ls he voltat
tots, dormit a totes les grutes,
improvisat així com
les provisions m’ han donat,
per la terra
delirant he conegut els metalls, l’ opi,
el rostre del
soldat desconegut, l’ escuma de les hienes,
la febre del futur
impenetrable com voler retenir l’ alba
escaldant-me les
línies de les mans fins desaparèixer.
He estat cridant
sota la sorda idea de pensar
que en teníem de
bones, però heu crescut i sou igual
que els grans que
odiàveu. Per què heu crescut?
«Encara podeu
tornar. Deixar de ser consumits. »
Però a ningú li
va res. Consumiu, per seguretat.
Des del control. Per
por. Que no teniu fills?
( jo no en tinc i ploro oceans).
Ara ens acostem d’
esquena,
potser no hem
estat llegint el mateix llibre.
Però, no ens
estimàvem?
griFOLL
casserrespoblepoema
maig del 2015
No hay comentarios:
Publicar un comentario