FOLLAR

FOLLAR

Per les senderes on odors narcòtiques fessin la que va de mi cap a tu

o tibant del cos que tanta solitud esgroguissada deixa, em somio

al dins del teu entrecuix, i que les natges em fan «hola», llavors

tu dius que és festa i et fas bassa: la garsa i el picot.

Siguem el cunnilingus, la botifarrada. Als collons hi tinc nius d’ orenetes

i tu tens els peus que no et toquen a terra. Siguem la sort triada,

la saliva compartida, els dits hiperactius. Però jo no me’ n recordo de follar.

I jo no m’ en recordo de no follar. Estès a la via d’ un tren que no passa

m’ ho faig amb els núvols. Escric i m’ hi deixo la tinta. I la tinta és sang,

i la sang és esperma, i l’ esperma és vida, i jo me la pelo pensant

en nosaltres entortolligats al parallamps del campanar

quan hi ha tempesta i l’ electricitat ens desperta, i els llamps ens foraden,

i els trons ens belluguen les carns, i ens fem l’ un a l’ altre.

M’ agradaria agradar-te...i que les coses fossin fàcils per una vegada,

que ja cansa, tornar-hi, tornar-hi, tornar-se a estimbar, sempre

morir-se de pena i no saber què fer de l’ alegria ni a qui donar-la.

I que el mal de cap fes baixada, i que passéssim la nit nedant

dins una palangana mateix, nedant com mai s’ ha nedat, homenatjant

el mar...Si tampoc demanem massa: abraçar-nos fort perquè ens fa falta,

perquè fa mal no tocar-se. No volem sortir al telenotícies, ni tan sols al mirall,

no volem sortir del llit – o de la palangana; quedar-nos enganxats

amb trossos de silencis, de petons, de paraules. Remenar-nos fins l’ orgasme.

Remenar-nos com unes masses, refregar-nos les olors totpoderoses, flaires

d’ animals en zel; unir geografies. Mossegar-nos com les guilles,

rellepar-nos com les gates, desmentir-nos...Ungir-nos amb tragí de cansalada.

Fer de l’ altre el temple, des dels polsos fins les conseqüències taquicàrdiques,

no passar fred, no vestir gana, no malgastar set, i beure’ ns els alens,

i ensumar-nos els sexes, i fer oasis als melics i surf a les costelles. Rodolar

amunt fins els mugrons, llavors baixar amb trineu fins la clavícula

a nedar pel coll que assalta la mandíbula, i no ser estranger: gastar la llengua

fins els llavis, i saber que dins les boques jugarem a les anguiles

mentre els nassos s’ entrexoquen, quan els pòmuls hi retruquen i tot xopa ,

en blanc i negre i en color. I que la molsa hi creixi perquè serem una font d’ amor

no parant de rajar. Ens enfilarem pels cabells, farem baixar les calces i perdrem

els mitjons: trobarem que desvestits som molt més macos.  I mira que era senzill:

acariciar-se i acariciar-se, les ròtules, els malucs, les pestanyes, el ventre, la polla,

el front, el clítoris, els braços, les soles, les pigues, els pèls, les ferides, els forats,

els desnivells, les cintures, les trompes, els ous, la nuca, l’ esquena, les cuixes,

les genives, les axil·les, els ganglis, els polsos, les tetes, els culs, les galtes, les mans,

el coll, els peus, la barbeta, els mugrons, les parpelles, la panxa, el cony, les orelles,

els pòmuls, els llavis, les suors, el vertigen, les ganes de viure...

I que si jo et mossego el colze, tu se’ m fotis l’ espatlla. I si tu em llepes

el nas, jo se’ t cruspeixo un peu. I que si jo entro en òrbita, tu tiba’ m,

però que si t’ enlaires tu, ja m’ enfilo jo. Perquè no pot ser que el nostre temps

quedi enganxat a les parets i cadascú restem a casa seva masturbant-nos

per les aranyes i amb la gravetat a nou coma vuit.

griFOLL

27.05.2015

casserrespoblepoema