PONT
Fon l’ esquena el
llum d’ aquest encendre
i apagar, li cau
el cap a l’ interruptor, crida
un ocell que hi
quedava amagat. És alguna cosa.
Pon el sol al pit
d’ aquest doblat, li envia flors
a la matriu de la
matinada. Té cura de la buidor.
Entre muntanyes
sense paraules el significat
no es fa la cirurgia,
diu tronc, sense conèixer.
Hi ha una casa,
la dels elements. Casa. Segur
que hi som tots: déu,
pa, la lluna...
Fon la posta un dit
de pols fosfòrica, fa mil·lennis
que som vius,
escrits al verd, a la calç del desig.
És alguna cosa. Pesa
l’ esquena contra el vidre
de la finestra, li
trenca el cargol, li reflexa
les venes petites
del matí descomponent-se
refractaries, matemàtiques
collint pomes.
No vull caure,
espero la visita del meu jo, vola,
volava, és un do.
No camina. Vindrà a esmorzar.
griFOLL
maig del 2015
casserrespoblepoema
No hay comentarios:
Publicar un comentario