ho vull veure i dur-ho fins l’ extrem, que m’ ho diguis tu
de qui és aquesta mà amb ulls i qui la sacseja.
Rumor, el tracte amb la condemna
és una olor de florit colpejant a la porta,
mendicant en pla, on la sal fon darrere els murs
serpents primitives, dansa de la gota de sang
que esquitxa el girasol ferit enmig del prat.
I al món de les aigües s’' hi infonen sospites
de peixos d’ argent, furiosos de lluna:
no oblidis que el bosc sempre plora...
Senyores i Senyors passatgers:
és el desig que dins el didal no es punxa,
no es mulla, s’ hi ortiga i entra en ruïnes
un vers de gos on hi esmorza la pesta,
que diu lo que prova amb paraules,
de fer el lladruc, mercader d’ ombra-trista amb camisa
de vidres -la fera és còmplice agraïda de monstres -
traça dibuixos i fa gàrgares dins la gruta,
irradia l’ eco i la nafra, el servent i la presa.
Oxidat fins la nit més estranya
que engendra el poema, dessota una capa,
en bandeja de tapa de vàter i xuta, que aquí,
nu i prenyat d’ errors, sobre un full de camins
immenses avingudes de lliris de ciment
cada cent anys diu que repeteixen el cicle.
grifoll
2 comentarios:
preciós i de pell de gallina!
gràcies
sííííííííí??? ualaa, moltes moltes gràcies Aspa!!!
Publicar un comentario