...y libre de mí se mueve
el papel de pura ausencia.
L.M. Panero
La hiena en mi: sóc carronyer, temo als vius
però me’ ls menjaria.
La ruïna en mi: l’ us del mot, profanar el silenci,
perpetrar la follia sabent que hi ha la clau de la realitat,
de la realitat sense realitat on deu ésser cert
el perill d’ existir.
La ruïna en mi ha estat no creure en la meva ruïna,
però una virtut d’ àngel negre em salva d’ ésser damnat,
és la curiositat que m’ ho fa mirar tot de totes les formes
a poder ser impossibles.
Els impossibles els aconsegueixo,
dels possibles no m’ ho crec, poc viables.
El mag en mi: l’ amor quan deixa de ser una paraula,
l’ amor primigeni de la primera vegada que va ser
n’ és la màgia –per a mi, diu qui escriu (?)-.
L’ au en mi: que sigui pardal, oreneta, pinsà,
gafarró, rat-penat o inventat. Que no sigui
imperial, rapaç, capaç de clavar l’ urpa al pardal,
a l’ oreneta, al pinsà, al gafarró...
L’ au en mi no és solemne. Jo no sóc solemne i volo.
La lluna en mi: la mentidera i estimada, puta mort
i tota vida. Menteix les veritats a la cara, és la sàvia,
ho sap tot i tot ho conté. La lluna m’ és.
( La lluna m’ és més que jo en persona.
Sap més de mi la foscor, el pleniluni, la nit,
la punta d’ aquesta cigarreta quan calo
que Zeus emprenyat a l’estiu dels migdies).
Mes, tot això que dic són circumstàncies
i m’ ho pregunto i em pregunto per quina raó,
amunt, avall i la raó no existeix, i la pregunta
sols canvia de manera de fer soroll, la pregunta
és una sirena. Si per un moment les paraules
prenguessin significat, diria que de la irrealitat
a la realitat el què dol és el mateix punyal:
ara si, ara no.
La malaltia en mi: terriblement humana...
Mots guixats mal apresos, mots anhelant significats,
encara més, molts que s’ han dit tantes vegades
que cada volta costa més d’ acostar-s’ hi.
Muden i no mutis.
Mes llavors passa, m’ entrebanco i dic i no,
jo no sóc jo i les meves circumstàncies,
ni jo sóc jo amb les meves conseqüències,
jo sóc dues lletres egoistes, primera persona
del singular, vés a saber i no són meves.
És per això que tot en mi: la hiena, la màgia i l’ oreneta...
Abans d’ inventar-se el “jo” la solitud no existia,
se’ n deia això que ara sabem que no té nom.
I prosseguir com una nafra que s’ escampa,
cada mot n’ engendra cent mil...
No em pregunto què fer amb la meva vida.
Fantasiejo amb el que farà ella amb mi. És un joc.
( Aquest poema és giratori, és un anticargol.
Pretén, sí tot és pretensiós, trobar fórmules
per a capgirar-les. Dita la cuca, dit el verí ).
La ment és cruel i meravellosa, però l’ ànima
que plagia a les constel•lacions duu l’ enigma
de l’ hora sisena que és quan s’ apaguen
els cervells i ressuscita la pluja i és la repartició dels peixos
i la pedra contra la pedra negra deixa de tremolar
per a què tremolin els dits i escriure molt de pressa
quan tremoli la mà que no és de ningú i si.
No. No és de ningú, només se sap que és per a algú.
És un silenci que cau i espetega. Trinxat, l’ enganxo
amb cola de fòssils i en queda aquest estomac
que demana estomacal, impaïble o no,
la serendípia que és la mateixa Xiripa en persona,
et saluda. No té final allò que no té principi.
Tothom qui no recorda com va esdevenir,
és infinit. Tu et recordes apareixent en la vida?
Tots som peixos que ens repartim. Qui va dir bo
va fer el mal...sospita un nen rere els matolls
de l’ univers, salta un moment, fa una vida
abans de sopar i després s’ adorm dins el somni
somiant-se hiena a partir d’ aquest telegrama escrit
en contra de ser escrit.
grifoll
21.04.11
2 comentarios:
Noi...ets molt bo. Hi ha frases magnífiques, que donen un cop de puny al ventre i al cervell alhora. Felicitats, una abraçada. Montse.
Mil gràcies i ++++, Montse!!! Gràcies per fer-me pujar allò que en diuen "l' autoestima"!!!
Publicar un comentario