Seguidores

jueves, 14 de abril de 2011

JO NO LA SÉ

Quan sols veig allò que m’ és dat per a no entendre, disparo:
ho vull veure i dur-ho fins l’ extrem, que m’ ho diguis tu
de qui és aquesta mà amb ulls i qui la sacseja.





Rumor, el tracte amb la condemna

és una olor de florit colpejant a la porta,

mendicant en pla, on la sal fon darrere els murs

serpents primitives, dansa de la gota de sang

que esquitxa el girasol ferit enmig del prat.

I al món de les aigües s’' hi infonen sospites

de peixos d’ argent, furiosos de lluna:

no oblidis que el bosc sempre plora...

Senyores i Senyors passatgers:

és el desig que dins el didal no es punxa,

no es mulla, s’ hi ortiga i entra en ruïnes

un vers de gos on hi esmorza la pesta,

que diu lo que prova amb paraules,

de fer el lladruc, mercader d’ ombra-trista amb camisa

de vidres -la fera és còmplice agraïda de monstres -

traça dibuixos i fa gàrgares dins la gruta,

irradia l’ eco i la nafra, el servent i la presa.

Oxidat fins la nit més estranya

que engendra el poema, dessota una capa,

en bandeja de tapa de vàter i xuta, que aquí,

nu i prenyat d’ errors, sobre un full de camins

immenses avingudes de lliris de ciment

cada cent anys diu que repeteixen el cicle.





grifoll

 

2 comentarios:

Aspa dijo...

preciós i de pell de gallina!
gràcies

griFOLL dijo...

sííííííííí??? ualaa, moltes moltes gràcies Aspa!!!