silenci

.


la matriz de toda figura
es una herida ...

L.M.Panero.









Silenci.


És quan xerro que no em dic les coses.


Rere la paraula, què hi amago? A qui pertany la sang que sagno?


Tinc una escorça de metall a dins que balla d’ una banda a l’ altra.


Fa mil anys. Mai li he mirat a la cara. Mira’ m als ulls, diu el cròtal


inflat de verí.


Silenci.


No he tret l’ udol. És vergonya disfressada amb descontrol.


Silenci.


Dins meu hi ha dinamita humitejant-se. Sóc jo que m’ he raptat


a mi mateix per què no pugui dir-ho, per mantenir-me en silenci.


Silenci .


Quina cosa? Quina cosa m’ amago? Darrere tota la química,


dins el meu crani, hi tinc goteres: puc olorar rams de pluja.


Silenci.


Ningú pot entendre què és per a mi un regalim d’ aquests.


Silenci.


Jugar amb les paraules és fàcil, furgar a cops de llapis, no.


Desvirgar la paraula fins el silenci que et deixa amb tu


sol contra l’ altre tu a cara o creu. A mort, a vida.


Silenci.


Em jutjo. Sóc culpable.Em comparo. Sóc el xic , el petit que sempre,


sigui amb qui sigui, creu que tot lo bo és en l’ altre.


Silenci.


Silenci en la mort de totes les meves propostes,


paraules, estigmes d’ un Zeus de plastilina...


Silenci.


Sols el so de la pedra infinita, l’ eco infinit de


la roca amb la que descalço l’ asfalt que m’ asfalta.


Els cops.

grifoll

19.04.11