deu-me rocs

...
Quan foren massa morts per viure,
només vaig veure rancorosos,
…
Antonin Artaud

Formigueig als ullals del senglar que t’ ensuma.

S’ha escapat, com tu, dels envans, dels murs, i ara

s’ omple de formes i les és totes. Per exemple

els pètals de l’ adormidora quan encenen vents

i desfan reixats que duen al fons de l’ ànima (mes

topem abans amb els cossos, dirigits pel cervell.

Cervell carnús, gris,ruc, pesanervis de merda ).

Pel carrer pugen les màscares més cares: Totes igual d’ esquerdades i

enganxades mil vegades amb cola de falòrnia. I pels nens també n’ hi ha,

com que són xics se’ ls hi parla en diminutiu, mes

tendeixen a ressonar a les primaveres de tota la vida.

Ells i el fantasma de les tres i quart que vol repartir

el pa i el vi a cops d’ espasa o de serra mecànica.

Deprés, esclar, els cendrers s’ omplen de ràbies

(Els he vist i cegaven. Són l’ infern)

i la ràbia es cruspeix, després del fetge,

el cor del qui la pentina; i un ram de cues de dimoni

que hi ha com una escorpinada

entrant per la finestra que s’ apunten a la festa

a la casa clavada amb claus d’ amiant a la panxa del bou

on hi habita la ràbia rabiosa i fa olor d’ absolutament res.

(També ho he vist i m’ he escapat).

Deu-me rocs a mi, rocs per a despertar les nits i braços incansables.

De l’ eco en pols dels fòssils corrosius n’ aspirareu

l’ alè del bosc, els cops després dels cops, la pols del poeta

dient, no res. Dient.

 

grifoll

23.04.11

casserrespoblepoema