griFOLL EL CARRERÓ

“Que no le cause a nadie espanto

si yo mismo me acuso”

Enrique Bunbury

EL CARRERÓ

De primer és que vols sortir de tu,

lo que sigui com tal di qui cridi, crits alts, llarguíssims

com un mar en rauxa nit endintre, ensota,

fosc de mala manera. Esdrúixoles fredors dels pànic

d’ existir sense existir veient l’ existència

prô “xò no’ s toca”, “xò no’ diu”, “xò no’ s fa”

“les drogueries maten”, “el cos de qui?” “ostia!”

“juguem a tocar-nos les tites?” cabrón!

“no ho diguis mai a ningú” “és el nostre secret”

“griFOLL? Culpable!” “griFOLL? Foll!”  Amén.

No demanava tant: un ull a qui de dento en quant

fes riure. I de pastilles? Ni la de sabó! I ara, avui,

com organitzo aquesta ràbia que em faig? Jo,

el desordre sense persona, l’ àngel etílic d’ ahir,

malalt a flor de por. Com entraria ara mateix

per aquell tros de carrer tan lluny del món

que em va semblar una llibertat, un “jo”, “algú”,

que hi era. Hi ha tantes maneres de no trobar-hi

sortida, estem tan sols, tan secs i tristos,

tan buits, tan decebuts, tan vells, tan cansats.

(Ens volem ajudar i caiem tots dos).

És per això que fem cançons i versos, jocs i precs

i cerquem drogues que ens despertin, que ens ensenyin,

que ens siguin l’ hora del pati. Ojalà! Ta! H! Thclsdetc...

Pinto que el braç dret ja no està dret és un pinzell

de pèl de lleó immens llençat damunt la tela quadre

que esquitxa a l’ occipital roig a l’ oli

toca a neurones groc ne’m gogh’ s esquitxa

taps tips Tàpies Pollock’ s Kiefer’ s amb fangueres,

lletrades, vernissos verdosos a la casa dels dinosaures

tot d’ ossos acrílics petant ulls amunt de Basquiat’s

d’ hidromel Samo’ s gravats Ginsberg rient germà

saltant saltant amb la Patti tot entintats, enRimbaudant

a la vegada: l’ espectacle del món quan no hi via teulada

somiàvem. Oh com somiàvem, somiquem, somicàvem...

Rilke, atabalat. El Joan fent una lletra cap per avall que tot

ho cura. En Blanc i negre, exacte. Rient. N’ hi ha molts de Joans.

Sí, i només un Enric, l’ Enric és uh poeta que fa poesia, és l’ amor.

Però xò no és pas un llistat, m’ he envelat, pintàvem tots, prô

Uh via d dí, i si’ m moro mut ara d’ un tac?

...i les esquitxades dansen, i els colors són bruixes naixent-

hi, llampecs que abracen cors desfent-se i ressusciten àngels,

camins musicals per a la vista, Zafirs, Albercocs, perdona’ m,

gràcies, porta’ m a Raim’ s, Vinyes gregues vora Mart hi ha

el pant eo! La pantera, la pantera, no només n’ hi ha una,

us he de dir que una vegada vaig conèixer a l’ altra. Jo no

demanava tant, no gaire: trencar aquella cantonada i veure

al meu davant aquell carrer, aquell, tan lluny d’ aquí. Allà

també n’ hi havia una. Exactament felina. Inscrita en el registre

felí allà a la selva, prô res de voltes. El terra gastat, ara recordo...

aquí Casserres una dona feia igual que la pantera.

Davant de ca seva era de pedra, la va gastar girant, giravoltant-se.

Només ella veia la gàbia. Només ella! Però la puta gàbia hi era! Hi era!

No era la dona-rellotge que rèiem ni folla com deien.

Com és que ningú mai va veure la gàbia?  Rilke, on eres? El liti...

M’ agrada més el Mag Neci, el mangamés al ric  i dóna al pobre.

Tampoc està malament, gens, l’ aigua de la font. Gràcies. Perdó.

Perdó, perdó, perdó, perdó, perdó milions de vegades gràcies.

Sóc molt xic, tan xic que ni a xic arribo. Encara toco a terra i plego,

demano si vols ser la meva novia, si el petó te’ l puc fer amb llengua,

necessito que m’ abracis, que em diguis que ja està, que no passa res,

que m’ ajudis a plorar que m’ ofego fa mil·lennis, que què ha passat?

que vull ser jo i no em sé ni sospito, qui sóc i on dec ser, que

em passis la mà per la cara i m’ aclareixes el veure-hi, que hi ha un tel,

que no hi arribo, que no puc tocar res, només repetir-me com

un cromo pesat que ha d’ anar al golopeda per arpar a parler. Vous?

Vaia. Vaia vaja que sí, trencaria per aquella cantonada. I és que al final

d’ aquell carrer on la pantera salvatge, aquesta esgarrapa la cortina

i entra la vida. La Blanca (la) Llum. L’ estimo i camino, m’ estimbo i l’ estimo.

Hi ha gent que t’ ha acompanyat en els viatges més foscos,

hi ha gent que sabem que tot això del temps i de l’ espai és més falòrnia

que un gos posseït per set grills o més satanasos.

Hi ha un got borratxo que no troba les claus de l’ ampolla del naufragi.

Hi ha una tristíssima manera de créixer, que és fer-ho.

Hi ha una obsessió perpendicular a l’ altra. I un centre. I no hi són.

Hi ha el buit que omple tot de tal manera que no hi cap res més.

Hi ha un gos que salta i des de fora sembla que ningú és més savi.

Hi ha cossos vinga amunt i vinga avall, i n’ hi ha de quiets, quiets, morts, freds.

Hi ha el DSM V que està apunt de sortir i farà més mal q’ una bomba nucleòfila.

Hi ha un rebombori dins el cap que no s’ aguanta.

Hi ha que acabes pensant que ets un efecte secundari del què ni vas ser.

Hi ha que t’ entortolligues per dins i no et pots moure.

Hi ha innocència, vins polars, paraules noves i seeeeempre guerres.

Hi ha molt poques paus, totes les paus estan per començar...

Hi ha d’ haver, al rebost de la imaginació, la formula secreta. Sí.

Hi ha d’ ésser com trencar per la infinita cantonada que em duu

a casa. Enyoro la casa que mai no trobaré on és casa meva.

Enyoro trobar-te. Vull caure a totes les trampes, no vull realitat,

no demano impossibles. Demano assossec. Res més. Fictici, va bé.

Sempre es viu tant ensota? Va així ? I perquè s’ ha de resistir?

Ho trobo una soberaníssima burrada. Néixer, patir i morir? És això?

Buenu, si almenys un cop mort pots disfutar l’ aroma de les flors

de plàstic pot ser romàntic. Líric i tot. Preciós nanu, preciós.

A qui se li va acudir? Fer pensar a qui sigui així, dic.

Sobren egoistes i falten egoistes. Calen intercanvis d’ autoestima o dígue-li

morfina o porta espit per a l`anima que ens roben! Ens la tenen!

Ens han atacat per l’ altra banda, per dins els molt carbons que embruten!

Ens tenen psiquiatritzats, publicitats, xipats, mutats, capitalitzats, ianquiats,

prohibits, esclavitzats, requetenganyadíssims, malalts, malalts convençuts!

armats de pànics amb armes de veritat, cocalocalitzats, moralats, a retalls,

borratxos de petrolis, somnis amb gomina, joventuts meravelloendocrines,

pantalles endins, xuclats, mossegats, només en queda el pal del xupapux

i rossegat embriacs cecs tots palurdos al ram ah t t té. bebebe be ( cent

vegades a la pissarra).

M’ expulso ja? Vomito? Vomito el què he de vomitar? Hi vull flors vives

aquí! Hi vull el meu Rei Llangardaix! L’ indi, el xaman, la porta oberta

del final del carreró... jo encara no he caigut! No em reconec perquè

no m’ he enganyat. Jo encara sóc ningú! Encara puc triar.

Jo encara em puc omplir com vulgui, ser qui vulgui.

Jo encara sóc absolutament res. Resisteixo buit

en la contradicció de totes les coses i cap.

De petit era papissot. “u zema po no u éz” era la meva frase.

griFOLL

23.09.13

casserrespoblepoema