Vaig entendre que
cada persona era una porta,
que n’ hi havia d’ obertes, de tancades i amb tota mena de cadenats.
La por em va fer
menjar la clau i ara la tinc al fetge, clavada
com bec d’ àliga que
devora i la vol, la vola i torna.
Només sentia els
homes lluny cridar, prǒ no era a mi,
i jo era mut o un
nen perdut al bosc de la ciutat dels homes grans.
I vaig entendre
més encara: No era a fora. A fora no hi passava res,
tot succeïa a
dintre meu. I als trenta dies vaig ser alliberat.
I vaig comprendre
que la foscor és un eclipsi a l’ ànima. Quan tot
va ser blanc i
era neu, no era fred, era set, a dins, un desig, un anhel,
i quan tot va ser
abrusat vaig veure’ m enrogir d’ ebris els ulls,
i dansava al
voltant d’ aquella alta foguera sense saber, ignorant-me,
no volent reconèixer
el Res que celebrava. Fa deserts, fa móns,
fa oceans. Prǒ hi
ha boscos i els arbres fan branques perquè necessiten
saber que no són
l’ únic arbre, i ara començo a pensar que potser
sóc un d’ ells
perquè creixo en moltes direccions i és com si sentís
que les fulles
que corren per terra no fossin totes meves.
griFOLL
No hay comentarios:
Publicar un comentario