L’ HIKIKOMORI

D’ aquest paratge inventat, un racó

on ja hem estat. Tu, criatura d’ ànima

anciana, eixam de fesomies infinites, dir-te,

convocar-te fins ahir,

invocar-te a l’ interior per dir-ho junts, per trencar el vers i aigües

i trobar, no el poema, la poesia. Dic massa, ja ho sé, pots jutjar-me,

jo no en sé. Aquesta vegada diu massa, diràs... I jo no em justificaré

mai més. Prossegueixo: Tu, deia, dèria, sí, plural i singular, deshabitada

i no, boca d’ ànimes que bufen l’ aire càlid que reclama el cos, tronc

de troncs, tou tronc de troncs d’ escorça humana encara; àngel nu

del mig dels camps nocturns de l’ ànsia que devores llamps, àngel viu

o mirall clavat dins el somni, quan tots, jo ja sóc l’ altre després de mi...

Tu, centre minat de sensacions. Aquell que va fer un poema d’ amor

i el va fer, ni estimant-te com un nen molt vell podria fer-te un vers, mig

tall de tu, tallant-lo a ell i fet rodanxes, que ni d’ acompanyament. Tu,

( jutgeu-me, però quins?) jo sé que llepes la pàgina i apareix el poema,

i ho sé per què ho veig. Tu, jo no faig res. Mai he fet res. Observar.

I és molt. Observar-te. Tu, filia entre les filies, dansa bruixera

aquí on les costelles ressonen, somni adolescent primer d’ enamorar-se

i sentir que tot desapareix al veure’ t un instant, aquell instant

que havies esperat una eternitat de tres dies menjant-te les ungles,

tornant tard a casa, voltant sol fins els racons més foscos de l’ univers

a masturbar-te d’ amagat de déu, gravant cors torts

de nervis als rajols de les voreres, sense dormir, somiant.

Somiant-te i sí! L’ instant ha estat...I volta

a començar: Tu, criatura d’ ànima anciana, com dir-t’ ho diferent

si no és fent-te saber que Tu ets el meu fons de pantalla

i jo l’ hikikomori.

griFOLL