“recuerdas el que vivía antes en el piso de arriba y echó a su hija de
casa y se oían los gritos y luego él tiró sus muñecas al patio porque ella
todavía conservaba sus muñecas y allí estuvieron entre toda aquella basura y
las miramos que no se movían y ya no se oían los gritos hasta que se hizo de
noche y luego el portero debió de recogerlas a la mañana siguiente algunas sin
brazos las estuvimos mirando toda la tarde mientras iban perdiendo forma hasta
que oscureció y no pudimos verlas y luego cuando me desperté a medianoche pensé
«ya no queda nadie para vigilarlas»”
Leopoldo
Maria Panero
Paris Sin El Estereoscopio
“Así se fundó Carnaby
Street” 1970
SALTANTS
14 o 15 gosadies mal escrites
griFOLL
L’ aire, vestit d’
aire
entre nosaltres,
fent-se estrany, músic, nervis.
L’ aire, dens,
lleu, nu i pol·lït, inacabable, ens duu
l’ aroma gegantina,
encens de totes les coses.
Respirem, el
pensament és líquid.
...
Líquids són els
pensaments
sembrats de
preguntes, saltants de plata
pels peixos sense
resposta, posa-hi les mans,
escolta l’ àngel
grec, agònic, resolt...
...
Bat en va el
color contra la llum.
Violeta místic,
betums de Judes fins l’ escola
Damas(quina?),
trementines! Literatura tacada
d’ ordreS,
crucificada. Però abans mor la pedra,
dura la sang...dura...(
ve del cor).
...
Dura pedra
immoderada paraula malalta que caus de la boca
i sobre el
firmament prim d’ una fulla t’ abalança’s com la gran baba,
big bang de totes
les babes o gota de sang del crim llis que ens habita,
això s’ escriu i
s’ amaga, et dius. Les veus entonen rèquiems
contra el poema.
...
Poema, salta com
un altar cap per avall,
rodola jove i
profeta, cabelleres endins trinxa caps:
gira’ ls. Tot cap
per avall, tot increïble, certa-
ment ho saps, ho
sabem: no hi ha realitat.
...
Realitat que
puges a la meva síl·laba :Foll
en som set-centes
vegades set per realitat més set(s)
infinites que
albergo. Saps sumar? Doncs quantes pedres
sumen tretze nits
i ésser tres cops reencarnat en albí?
...
Vins, onades de
vins, de beuratges per beure calents
fets de fulles
que salten i brillen a dintre l’ hivern, que
hi fan somnis d’
una nit d’ estiu i totes com campanes
florint-hi abraçades,
bevent el caldo calent, oceans fent fum
a l’ hivern.
...
L’ hivern dels
boscos blaus, l’ hivern com una forma de poesia,
un trencar el gel
a cops de pic, a cops de Blake, de fer-hi desert
amb el rei
Llangardaix, xaman d’ ànima d’ escuma amb plata, fletxa
i apòstol despertant
com un lliri.
...
Lliri que canta,
lliri definitivament lliri, místic lliri,
lliri de desert
(que tampoc existeix), estimada absència,
guerrer sense
guerra ni constel·lacions ni oració,
lliri insubmís,
lliri que canta.
...
Lliri, i lliri
del viatge: lliri talper, visions de la
poma dels tres
claus de les bruixes, alquimistes
del verb vegetal,
roda, roda-la esdrúixola,
‘nem a l’
aquelarre.
...
A l’ aquell arre
del galop, anem a divulgar-ho.
I q’ ombres
seques de sang vegin-se líquides el tercer dia,
brillant al sol
daurat de l’ existència al planeta “misteris
sense resoldre”
en dejú.
...
Dejunen els
astres(?) Gira’ t: no existeix res, recorda que ni el record.
Jo tampoc, tu
tampoc. Només Tot.
Déu és farigola,
m’ ho ensumo. Cafè, i més...remolatxa, cànem, arròs, pols, res,
pedra, repte,
neguit, home-llop, poeta, alquimista, puta, força, migdia, quark...
...
Quark va sert-li’
l moment, va veure que bevia l’ “Oli”t:
s’ Ennuet-ghatva
com un místic hindú.
Li va trencar les
darreres visions,
el desig de
tornar.
...
Tornar-hi a
caure. Fantàstic,
la fantasia és fantàstica!,
va dir el Joan que savi reia,
que savi jugava, que
savi estimava, que savi en hebreu vol dir
despertar, i és
mentida, reia que no ho és.
...
(És perdre’ s,
Hegel ho cantava, ara no, és esclatar, Rimbaud
va fer-ho. No
parlo de pretendre, dic del fet. )
Si cada gra de
sorra és un informe complet de l’ univers.
Si no ets mai tu
el que parles. ( Dius) Trenques i enganxes
a veure què
passa. Tu esculls (?) Són senyals, però teves.
I no.
Miralls i
viceversa.
( la por i la
defensa -que la fa créixer-)
Sense lletres,
deixant un rastre de records passava l’ home abans dels abansos
cantant populars,
dites redites precioses com serpentines de gola que hi fan pessigolles...
L’ home dels
abansos és el contrari al dels “avanços” ( tal i com mals’ entén).
És cert que l’
univers és llegible, va fer el cec-invisible amb l’ angle divers que feia
bufar.
Si algú et parla
des de dins d’ una mentida- com ara una limousina- que collons
ha d’ estar en
res cert? ‘ nem vora la via o boscos amunt...
Celebrem i
descobrirem el per què!
Canten els nens
vells: mori l’ ego, lero lero,
mori l’ ego,
gugugu, legu, legu, moooori!!!!
I segueixen,
perdent-se enriolats: mogui l’ eeeh
haha uuu gugugu
leguuuu tuuu hahahaha moriii???
L’
eguuuuuuuu!!!!!!!!!!!!!!! gueeeeeeehhh????
gugugugugugugugugu
guuuuuu!!!!!! Hahaha.
Porteu-li un nen
al pre-suicida i es queda, va dir l’ Stallone.
Recordo els amics
invisibles, quan van marxar vaig entendre
això de les
realitats.
Un dels efectes
secundaris de la mort és tornar a la vida. És freqüent.
Qui es reconeix
al mirall, que duu sempre la mateixa carota?
No escric, no
dic. Compleixo una missió fa cinc cents anys en contra d’ una pesta, no, la
negra
no. Era una cosa
del gran Zimbaw, a les muralles dobles del poblat Africà, quan hi va arribar un
peix podrit de
mar, una mena de salmó proteu, no ho sé exacte ni res, jo sóc un andao i ho
faig
des d’ avui, n’
ho m’ hi veig pas.
Angelus Novus.
Als sis anys, un Cronopi abandonat. La Poesia és l’ Enfermetat,
els petons als
maniquins, un peu, tres hores, ja ho saps, que no recordis les dates, ja ho
saps,
vens aigua a dos
rals, inaugures fonts de vi. Fas que a les mans m’ hi vinguin pomes
i no estàs segura
de res. Ja ho saps.
Però sense paraigües,
sols una cafetera japonesa, gràcies... I dues tasses...
Al meu quadern de
ceres,dibuixos del carreró. De tots colors. Intents lisèrgics per a pintar
el record.
No era Lisboa ni
era de Nit. Ha!
Totes les maneres
d’ escriure el tres, triades, formen un triangle ternari. En fem tríptics
críptics a veure
si ho pillen? Engeguem misteris, va! ( el tres és el número del Mestre, no sé
quin ni qui ho
diu, però...) Hi ha números que ens persegueixen. I ei, els obsessius són ells!
Sophos, sopes d’
all per la ressaca o no, de ceba amb farigola. I a fer genomes, va, que demà hi
ha cole. ( Cole,
EsCola: El
naixement de la Tragèdia: Mal-formacions
amb greus sec-u-eles...)
Bactèries que
tiren el tarot, llenguatges descobridors de silencis parlants,
suïcidis dionisíacs,
Zaratrustra amb ADN i unes olives per emportar. La por. Gràcies.
Bar “Sigmund”.
68. Cavernes i factures. Hiberndrola. Cànem i Clonazepam, un cavallet
de fusta, li ha
caigut el cap aquesta tarda, de quan era xic un caball er a algú davant
de casa avions i
demès, marcians i naus tirant ous verds amb punxes fins al vespre.
És greu, doctor
Raons? Jo també en vull, diu ell.
Té, però t’
hauràs d’ ajupir. Neixen a terra, ran de peus, no volen torretes i corren
com culs del
Jaumet. Ah, són fosforescents i també beuen suc de taronja. Sí, per les
orelles.
No caldria pas
tota, però si fos el cas i s’ hi caigués, de què és millor? de roure o de
romaní?
-Tu vas sentir
que era un jardí?
-No, jo no ho
recordo.
-Perquè és només
el que encara ha de venir! Li va dir a l’ Alicia.
-A Psique li van
trinxar...
-I Magritte?
-Magritte és el
porter.
I els matèrics?
Amb o sense, agafa els màgics, va dir la sàvia proteïna...
I no va passar ni
un mes o poc i mig de llunes, que a la d’ ésser dit, en
rescatar camí,
lluneta endins, un ou de llum hi feia lluerna. Hi regiraven
els petits escura
dies encar vestits d’ or i metzina, nobles a la causa.
El meu avi em va
deixar les paraules del Lorca: El
mascarón. Mirad al mascarón!
I sí, el verí ja
arriba al bosc, ho veus? Però jo porto xocolata de Portugal, i tabac
de l’ Estanc, i
ja hem après que es viu de tres maneres que són mil i fan les banyes,
les tres feretes,
el 3.
Si vols escriure,
no pensis, si vols pensar, no escriguis, em vaig dir. Massa coses
alhora, tu!
I si un dia et ve
de gust o s’ escau, potser ho llegiràs i et farà gràcia o li servirà
al psiquiatre per
tenir-te tancat, drogat, sempre més o més. I mira. En faran un estudi
i seràs un bitxo
de laboratori amb el cap enrampat. Mentre em deixin un llapis, que facin.
Només necessito
el llapis.
El llapis i prou.
“Llapis” en
hebreu vol dir “llengua viva”, i si m’ ho invento, també regalima.
“y te veré por
vez primera quizás como Dios ha de verte” de Borges et diré, i riurem del
borni.
Serà un dia
lúcid.
( Cada poema hauria
de ser un ènema pels senyors de l’ acadèmia)
Serà un dia
lúcid, deia. Quan fa molt que ets mort, trobes a faltar la vida de tal manera
com la papallona
sortir del capullo quan ja està preparada.
Tres tresos fan
sis, més l’ altra: el carreró, la roba, els llibres, trets i sexe, traus i
nata,
lluny i a prop, l’
un a sobre i l’ altre a sota, sofà que es desmunta i plega, ell, dic.
Sí que recordes
les dates. No n’ hi ha. Som nosaltres, que tampoc. Un flaix.
Un flaix que ho
conté tot: mel, pell, claus, metàfores, taules de pedra enmig del bosc,
danses folles a
la plaça gran, la llibertat total de sentir-se totalment lliure,
com si fos un
fart de veritats i tot estigués passant, l’ efecte de la sobrietat extrema!
Ho vaig contar, i
ei, amb quatre fustes i una manta ho fem. Voler és volar.
Volar és saber
que ja voles. Cosa de volats que volem, i que volem volar.
L’ escombra és un
llapis multicolor multidireccional que escampa poemes xamànics,
receptes d’ Amor
infalibles , que dibuixa pans de pau i n’ hi ha per tots i per sempre,
i no necessita que
li facin punxa de cap mena...
branquillons de
cera, ceres a l’ oli, olis del greix, greixos mamífers de colors, tiranosaures
folls, trementines,
rajoles, agulles, l’ Unicorn el vaig veure, sí, i escrivia a vegades,
va anar-se’ n
camps rojos endins.
Jo encara empaito
fades...
griFOLL
29.09.2013
casserrespoblepoema
No hay comentarios:
Publicar un comentario