“Quan et
quedes atrapat en la destrucció,
has
d'obrir una porta a la creació.”
Anais Nin
BABEL
Encara no sé qui
ets i ja et demano ajuda.
No en sabia,
sempre m’ entrebancava.
Passa que he
escrit un poema trampa.
No m’ importa
haver-hi caigut jo, és que
si hi caus tu em
descobriràs i jo tindré vergonya.
Puc arribar a
tenir tanta vergonya, tanta!
Diria coses com
allò de ( la por em posa hipotètic,
la vergonya,
patètic) és que no és dir-ho, és fer-ho,
sóc l’ error
primigeni, què m’ he d’ anar a pesar
els nervis? Il·luminacions?
Els psiquiatres
m’ han fet parar
boig! I els xamans que m’ he trobat
tenien de xaman
el què un pingüí de tropical!
Rere el mirall?
Somni endins? A mi l’ home borni
em fa por i no sé
matemàtiques. I si ve el del conill:
campanades ( a
morts. No ho són sempre, ben mirat?
Ben escol ting
toooong ting toooong tooooooooooooong?)
Sóc conscient de
que la trampa hi és.
Si et pensessis
que ho he fet expressament...
Passa que escric
ben nu i amb intencions de traspassar,
ja ho saps,
dígue-n’ hi com vulguis... a l’ altre banda
de la realitat? Mai
li he demanat a ningú si toca
algun instrument
( quin t’ ha vingut al cap?) No
existeixen els monòlegs.
Existeixen les imatges,
el “llenguatge de
símbols”? La bellesa no és en l’ objecte;
l’ objecte ni existeix.
Babel! No te causa ni te forma.
Babel resum de
totes les imatges mal conjugades, dites,
no monologades,
Babel: vistes no homologades. Babel.
Venim de les
imatges i no anem enlloc.
El savi aprèn a
contemplar. El ruc (jo) xerra,
corre, s’ esvera,
desitja, va d’ ostia en ostia.
No, no és ruc el
què sóc, és que la meva
forma d’ intel·ligència
és una altra, ni més ni menys,
te bonys, és estrambòtica
( bona paraula), caòtica
( en el sentit de
barrabum, no literal d’ ordre total, no!)
Descobriràs que
no sóc més que un tastaolletes
que dorm al sofà que
és ple de mosques, llaunes,
roba rebruta,
capses de medicaments, paquets de tabac
buits de fa
segles, bosses que ja obrirà un altre, taques
de tinta, de
pintura, de saliva seca, de sang d’ ensortint
del dentista, d’
esperma, de molles de pa amb soledats
tan profundes que
ni goso mirar, de finestres trencades,
de fantasmes, de
lletres rebregades dins quaderns
desgraciadíssims,
bruts de xocolata caducada amb vernissos
robats qui sap d’
on; i pots, molts pots, amb fang, amb ceres,
de colors
verds-no-ho-sé amb pinzells clavats, dibuixos,
taques, trossos
de llibres, fotos, moltes fotografies sense
cap de cossos
enganxats amb trossos d’ altres cossos, animàlia,
fetitxismes,
teles brutes, estripades, fustes amb monstres
que parlen,
muntanyes de caixes de cartró mig estripades
plenes de trastos
trobats, cables que no van ni vénen, llums fosos,
cendrers que no
ho són, tabacs, herbes, mig entrepà del segle passat
ple de cola
blanca i vistes a l’ exterior. Merda. No m’ endreço ni a trios
ni a duets,
imagina’ t sol. Estic sol perquè al cap, m’ han dit,
que hi tinc la
pedra negra. I perquè no callo? Vull callar,
ho necessito.
Tampoc dic pas res, i si ho dic
no te cap mena de
vàlua. I ni que la tingués:
ja s’ ha dit tot,
llegim-ho, mirem-ho, parlem-ne
tranquils,
aprenguem-ne. Atureu-me.
El meu cap roda
escales avall i no es veu on s’ acaben,
si ho fan. El pantalons de pintar s’ aguanten drets,
tot sols groc
bruts amb blancs i mel i trossos de papers.
Tinc més por que
vergonya, d’ aquí la vergonya
i viceversa. M’
entrebanco. No entenc res,
cada vegada
menys. On és tot i tothom? On sou?
Penso sovint en
si m’ he mort. Qui sap, no sé com va
tot això ni què
passa o si passa què hi ha o s’ ha de fer,
sembla la vida!
Abans pensava que tot era onirisme pur,
era horrible no
poder-ho dir a ningú: tot eren personatges
somiats, invents.
I quan era petit tenia por de que tothom
portés una carota
i al darrera tot fossin bruixes dolentes,
de les de la
berruga, que era petit.
No anava tan mal
encaminat amb lo de les mascares.
Passa que les d’
ara es veuen a venir vinguin d’ on caiguin....
Perdona,
et demano ajuda i
no et dic quina. Veus com m’ entrebanco?
L’ infern em va
tenir preocupat molts anys, ‘nava als hermanus.
Putus hermanus! Més
d’ un et fotía mà mentre t’ omplia el cap
amb dimonis.
Encara teníem els ossos tous...
Tinc por, no sé
gran cosa més.
Talla’ m el cap
de l’ ànima,
vull respirar o
no sentir que m’ ofego.
griFOLL
No hay comentarios:
Publicar un comentario