Has obert una mica la ma i ha tret el bec la vida. Has rigut quan t’ ha pessigat, t’ ha pessigat i has rigut. Que riguis sempre, no cal que ho facis per fer-ho, ja ho fas. T’ has espantat? No, i t’ aixeques i te’ n vas sense frens ni arribant a dos pams.
***
Fins als deu anys vaig viure sobre una botiga d’ animals, El lloro sempre deia el mateix i ara no ho recordo però a mi no em feia riure, em feia pena, era més gran que la gàbia. - Amb els de la parada de bus per anar a cole no es patia. Podia estar tothom sense dir res i no es patia. Però dins el bus era ple de lloros, i aquests em feien por.
***
El conductor de l’ autobús era un borratxo que sempre n’ anava, es portava l’ ampolla de conyac, el nas vermell i les bosses dels ulls. Tots els altres es queixaven de que ens trencava les flautes obligatòries per tocar el sol solet a classe, però jo, sol solet, me n’ alegrava. Encara no havia caigut a la beguda, però sabia que el sol solet t’ hi podia fer caure. Pobre home, avui no tindria rodes ni ales ni banyes ni carnet. Segur que no va morir del fetge.( Ironies: Versícle 33, capítol set set set.)
***
L’ època de lloros es va acabar a la desena temporada freda de ma vida en aquest planeta. Va morir el meu avi, i jo i ma germana vam veure, per primera vegada a la vida, la tragèdia i la farsa que plorava en una cantonada com s’ hi posava llàgrimes artificials perquè ni bona actriu no era, com aquell nano que no vam saber de què anava. Després, als pocs dies, tocava, per decret oficial, tornar a anar a classe. Després de viure la meva primera mort, d’ entendre què és quan entra a casa la tragèdia, no pas desvalorant-la, tot al contrari, elevant-la a la grega, pensar llavors que s’ havia d’ anar a classe CADA DIA, ho vaig començar a viure igual, com una tragèdia.
***
Aquí hi quedaria bé una foto del lloro amb el conductor de l’ autobús. Com la vida.
No sóc aquí per gran cosa: Pinto amb brotxa i escric perquè no sé llegir. D’ aquí m’ atorgo, doncs, el dret a fer el que em surti dels collons. Començo pel final: No en té. Acabo pel principi: No hi ha ré. M’ enfonso al mig i olé: Se’ m fa el buit, em sento pernil, rodanxes de pernil dolç. I ho provo, però no s’ entén res del que hi he posat. No em va bé escriure sobre pernil dolç, colesterols! (Que me’ n recordi, que me’ recordi...). Aquesta vitrina rima còsmicament segons tots els gats del planeta amb miau miau i tramvia de rodalies, rondallo en grec vell als mamuts de per fíl i randa l’ arrenda i arramba la casa i deixa passar al carrer, deliri post industrial de primera comunió pedalant com un narcís, flor de l’ ofec, casca-ho tot, radio actiu sense trens ni trons, on cau el llamp? No n’ hi ha de llamps, diu l’ il•lustrat, els trons no són bons pels poemes, segueix... ( I just quan l’ anava a matar, ja l’ havien, entre mig i cap, mort mil cops cops).
grifoll
9.01.12
Móns per aquí, enllans per ui i sense goma d’ esborrar
Burroughs agulla inventada rere el mur en ruïnes et busquen i el cervell de màquina d’ escriure supurant neguits; o Tell, Guillem de l’ escopeta, mala punteria, no? Quina mena de imatges naveguen pels teus circuits neuronals?
***( si em voleu matar, robeu-me la curiositat)***
Diu: són com uns dits petits que van naixent dels dits, i es ramifiquen tota la vida. Som arbres. Jo feia pomes. Ara m’ he enganxat a la realitat, però està molt tallada. –Perquè,escolta, pillar realitat de la bona, per aquí, què? N’ hi ha? -Parla amb l’ anxaneta, li va dir el Capità Tornassol. (Aquí és on William Tell deixa de respirar. Li va costar la vida, la mort encara no se l’ ha tret de sobre. L’ anxaneta és poeta).
FES-TE’ N ARA
i
aprofita el DOS per CAP
-deia al recordatori-
(tenim:)
*** La poma prohibida dins un condó. ***La pruna podrida dins una gàbia. ***Els plàtans de cotó fluix. ***Salamandres ultraviolades.
( I tot això t’ ho apunta una màquina a la targeta, perquè tot el què pensis o imaginis o passi pel teu cap, t’ ho guardin al banc central més central del govern imperial. I només a canvi de no sentir durant res, quinze o vint anys, ja ets un pre-feliç: Passats aquests només riuràs! Fes-te’ n ara que encara ho aconsellen a les bones.)
***
Procura’ t un llapis i cerca allò que a tu et busca i no saps.
Surto de mi per veure com ho porto, per saber si estic groc o pàl•lid o sec o lila o ploro i això: Res, tonto-rutines d’ ex hipocondríac i prou. La qüestió, sempre ho és, no? És que també veig als altres, i el com ho porten -Fa dies, nits, setmanes, mesos, oblits fa- ,que observo i veig persones. Persones avorrint-se. ( N’ hi diuen així). No m’ ho trec del cap, ni m’ hi cap ni sé si m’ ho crec. Ho he estudiat, i ahir, un ninot em va dir que hi ha dies que comencen malament i acaben bé, i dies que comencen bé i acaben malament. Ho podem multiplicar, viceversar o etcèteres, però és que sempre (subratllat) està passant tot. No tenim temps de caure, que ja tornem a aixecar-nos. Canvi, anvi, vi, i, vi, anvi, Canvi perpetu. Bé, malament, molt malament, molt bé; fins i tot regular, molt deficient, excel•lent, però avorrit? On i com i amb quines drogues de ruc, no? Drogues per a patir! No sé pas com baixeu els vells. Quan jo n’ era, ens drogàvem per experimentar o per gaudir, per patir no pas, no en recordo cap d’ il•legal per patir, per això eren prohibides. Ara també està prohibit gaudir? O us avorriu perquè està prohibit avorrir-se? ( -Si voleu arribar a joves, neu pas bé.)
Per que la pena no es pesa, no desis, res mor. Per que l’ atzar no es calibra, no desis, fes joc. *** Delira, inventa’ t, munta una secta, cala foc als ensopits! Mossega als pessimistes, convida’ ls a una ampolla tan buida com plena, fins la meitat, que s’ ensorrin. I riu. Riu-te’ n de tot, sempre, com ara, no desis mai el somriure. No desis la bellesa. Per que l’ ets des de dintre de tot fins a fora, lluny. Et diran que no canviïs mai i coses d’ aquestes, no t’ hi desis, tot canvia, i evolucionar, per la pena, no es pesa. ( Sé d’ un cirerer que ha canviat, és igual de preciós però l’ any passat no feia cireres i aquest n’ ha fet. Literalment: És el fruit). Si t’ ho diuen, queda’ t immòbil, no parpellegis, atura tots els teus òrgans, que no et creixin els cabells ni les ungles i envia’ ls un missatge hipnòtic dient que fas el que t’ han dit: no canviar. Per que l’ humor és germà de l’ amor, no desis, fes joc. *** Ara però, oblida-ho tot (només un segon): No canviïs mai! ...Musa, i somrius com les muses.
grifoll
08.01.2012
casserrespoblepoema
(clicant al títol, hi ha la b.s.o. pel poema) Twittear
Ofèlia era una fotografia d’ un rostre femení dins l’ aigua amb els ulls clucs i flors podrides serigrafiades a sobre, tot plegat alterant el processos químics per acabar enganxant una segona corona de flors feta de miralls trencats al damunt. Ofèlia, jo tenia vintires panys, i era allà sense entendre res. Després, anys després, en una casa blava, el mateix mirall es va tornar a trencar, va ser com un déjà-vu llarguíssim o una mena d’ estat semblant a la hipnosi o induïda per psicotròpics. Vull dir que érem bojos. El problema és que tots els bojos som diferents. Tu jugaves a la mort i jo a la vida.
No em demaneu que estigui bé del cap, no em passeu el manual de l’ ésser normal, no em digueu què n’ he de fer d’ uns sentiments que desconeixeu, no per res, és que mai ningú ha sentit un sentiment que no fos seu. No em vingueu amb paperassa estranya que no entén ni déu. Jo no he estudiat dret: ( Carter: sols cartes d’ amor, va dir grillArt. Carter, ho ha de saber: grillArt era, per a mi com un alter-ego. Sap què li dic, carter? Que grillArt parlava d’ amor. Carter, no se sent millor quan reparteix bones notícies? Carter, té al•lèrgia a la pintura? Carter, tenim molta feina. ) tot el que sé ho he aprés vomitant a les cantonades: que el verí està en la dosi, que el mateix que em nodreix és el mateix que em destrueix i que una cosa no pot existir sinó existeix el seu contrari. Tinc, doncs, químiques, medicina i filosofia. I ara estudio poesia: Sóc foll. Per tant, ésser normal que per un instant amb mi et creues, Mira’ m com a foll quan m’ atorgui el plaer de cagar-me en tu-tots-vosaltres, no per avorrits, sinó per avorridors, que no fer el pallasso és embrutar el món.
Humanament, el gos llepa els vidres que l’ emmirallen. Pentina un nen l’ animal, no te feina a fer bambes, no cauen bombes i s’ avorreix, el nen és d’ aquí. // Pregunta: Els mateixos que han escollit el roig intens pel somnífers que m’ han receptat, són els mateixos que han fet el medicament? Si és que sí, porteu-me, si us plau, cascalls de l’ hort d’ aquí al davant i deu-me la pipa, la de la pau de veritat o munto la guerra: Assassins pertorbats que engendreu malestar per oferir-ne fals benestar. No són diners el què cobreu, són trossos de fetge, de cervell, de persones que n’ eren i van demanar ajuda. I és més trist: Ho sabeu. Teniu llicencia per a matar, per amfetaminitzar cada any un trenta per cent més d’ infants que vull conèixer als quinze anys. On els tindreu? Davant meu heu xutat antipsicòtics, hipnòtics, ansiolítics i neurolèptics, ( bon còctel) a una persona inconscient acabada de xutar pels de l’ ambulància amb el mateix còctel. Són fets. Sense gel. ( “intoxicació per abús de fàrmacs” heu gosat informar en l’ informe, per a qui? De què? Tan gilipolles ens veieu?) Encara que ara, medicar-te una mica, amb lo de la crisi, vulguis o no... Crisi? Moloch Moloch Moloch!!! Quina crisi? La crisi de la que tan parleu ADSLment? O la de quanta coca pillem? si mig sac o un moment que vaig al caixer, que anirem de putilles, no? Qui agafa el carro? El més tunejat. Envia-li un vídeo ultraviolat al Mazinger Z a veure si vol venir. La crisi és un invent per amagar-te la crisi, per fer-te encara més egoista, perquè mentre veus com et foten la cartera no te n’ adonis que també se t’ enduen el cor, la vergonya que foten els carrers, els busos, els vasos, les voreres plenes de cares més llargues que s’ encomanen com la pesta. La crisi és que el vaticà és una gran polla d’ or que dóna pel cul als nens i roba als més pobres, les ànimes es venen a dos rals, mataràs per un dolar. -Conec pocs déus i menys els seus arbres mito-genea(i)lògics, però un de molt usat per aquí, que no cola ni amb cola, diuen ( jo no ho sé), que tenia un fill mig home que parlava d’ amor, de donar-lo, de fer-lo, de proclamar-lo, de quedar-se sense res, només amb l’ amor. El van matar, (trinxar, més aviat), li van canviar tot el discurs i ara tothom el porta al pit, mort, l’ amor. ( És que conec un boig, un gamberro collonut, que ( i no sé com) m’ hi fa pensar. Es diu Jesús. Però a aquest no el pillen.) Pregunta, segona?: Perquè les persones anul•len, tanquen, marginen o assassinen a tots els que proposen l’ amor com a solució? Jo, al coll, hi duc una piga gegant. És el símbol de l’ absurditisme. De com ens estem deixant prendre i perdre la vida i aquest món, que diuen que és blau. Què feu? Espereu l’ apocalipsi amb candeletes, veritat?. Doncs molt fàcil, eh? : Comenceu per amputar-vos una cama. Sou al mig del desert. No sentiu res. Era una mina. Res. Res. Ara sí: els voltors, els becs als ulls. L’ apocalipsi és això: personal i intransferible i passa cada dia, mori tothom o no, l’ agonia no és una peli (diria).
Recordo empassades mentides, construïdes a tall de veritats inventades i somnis vers mai. Camino immòbil, no hi ha caminant. M’ enamoro escapant-me del sentiment, sentir fa mal. El mal cansa i el cansament fa jeure al caminant invisible. I la invisibilitat confon. Recordo, confós, un narcís de tretze anys sense gel i més gats amb el ventre dins gots que no vénen al cas. Per això tinc sempre els peus freds. Se’ m pugen les sangs als cervells a sobre-pensar. No sols actuo, sinó que sobrehofaig. Narcís de mil•lennis, pels segles dels segles, ham dins, peix pescat, peix pudent, peix sense ulls que mires a l’ home invisible i no a mi: jo ja vaig ser.
En aquest lloc, dins l’ obscura, sola, tenebra, tragèdia, dorm. I de vis a versa: En aquest espai, clar i vident, bell, meravella i èxtasi, dorm. Doncs no. Jo crec en un llarg, llarguíssim insomni de tots els sentits... “Ja dormirem quan siguem morts”, diuen aquí. Tampoc fem diferències entre vius i morts, aquí d’ amor n’ hi ha per a tots.
Estiu. Entra llum pel forat del donut. Deserten els ventiladors: Algú sua tinta. Algú perd sang. Algú remena els teus òrgans interns mentre dorms. T’ operen de tu, t’ extirpen a tu de dins teu. No et feies bé. (-T’ hem tret mig cap, però tranquil, tornaràs a pensar.) No pots preguntar el què. I te’ n vas a seure damunt d’ un cartró de sabó per la roba que no tens. Així doncs tu ets?...?... ... .