escric una parpella

toca terra amb les mans, seca, com si l’ espolsés,

no sé qui és, m’ agrada. a vegades em mira tant

que m’ hipnotitza. d’ altres només m’ hipnotitza

mentre escolto com dorm o vull olorar- li la vida.

grifoll

17.1.12
casserrespoblepoema

SENSE MIRALLS ( TANGO)

No vull arribar enlloc.

Qui arriba a un lloc, s’ atura.

Qui s’ atura, mor.

...

Sóc un desconegut

amb qui, en el fons, m’ avinc.

Tots dos parlem d’ amor, variem en les maneres.

...

I és quan em replego de dolor que aprenc.

I és quan li veig el rostre inventat a l’ enemic, que puc lluitar.

Sense miralls seríem com som i no com volem ser.

grifoll

17.01.2012
casserrespoblepoema


Twittear

laberint

Van fer-me laberint:  

Sóc ple de gent perduda.

grifoll

13.01.12

Twittear

LES COSES CLARES

En una època d’ engany universal, dir la veritat és un acte revolucionari.

George Orwell

"qui és el Foll?" pregunta-pintura de griFOLL

Sola. Sol. Sense públic. Sol. Sola.

Diferents escenaris.

Ningú vol observar. Tothom vol ser famós.

Tristesa amb pregunta: Hi ha algú de veritat?

Necessito que m’ abracin

més que molt ben abraçat, que qui m’ abraci

ho necessiti tant com jo, que amar no apunta Cupinades,

és, i sense valsos és, i com menys, més.

Parlo de revolució, de que a mi em costi dir-te

que no crec en “ismes” i t’ ho doni així, sincer d’ amor.

Dic de fer-te saber que, m’ ha sorprès, després de 39 anys

de rebre’ n hòsties, poder-te ara dir : conec

una persona que, sense deixar-ho de ser, tot al contrari,

té un cor gegant i és policia. (Sí, ho he dit jo. I això hauria

de ser una bona notícia: Més bondat, menys malícia ).

També t’ ho dono, mantinc les portes obertes perquè

flueixi l’ amor. Aprenc. Si volgués ser famós et diria

el que vols sentir-me a dir, però jo estudio per aprendre

a no jutjar, seré anti-jutge. I fer-me, no per agradar,

sinó per no acabar portant la mateixa puta mascara d’ ovella

que duu (quasi) tothom.

Que em tirin pedres, però que me les tirin per ser el llop,

no per amagar-me’ n.

Crec en l’ amor, això inclou dir-se les veritats a la cara i no prejutjar.

I per si hi ha algú a fora, aquí: un tros de mi. Un tros de mi valent,

 il·lús, no deixe món, que mai ha vist cap bandera, només draps de colors

amb dibuixos molt més lluminosos ( en general) que els seus grisos defensors.

I no, no vaig a missa. No puc veure al capellà, sense generalitzar...

Només a alguns enterraments, per provar de salvar al mort de la missa

mortal i sortir a veure els ocells...

(continuarà...)

grifoll

12.01.2012
Dins l’ udol


Twittear

ELS ULLS

Els ulls, de terra fosca després de ploure

s’ agafen als arbres, als camps d’ herba folla, al cabró

dematí que t’ arrenca de l’ aire i et clava a la puta rutina.

Tot és bell, fràgil, breu, i ens condemnen a no treballar

perquè sempre hi ha feina de la que no hi ha.

Els ulls. No s’ aprecia: l’ un més fosc que l’ altre. És per això.

Cada minut és una barra més a la tanca que ens tanca.

I si tinc mans i braços és per dur-te la mirada a veure, a viure, res més,

a devorar firmaments sense límit, res més. Treu-me el que et calgui, arranca’ m

de mi: Té, els sentiments. I l’ ànima, té. I la vida i l’ amor, són per a tu, teus.

Ara torno. Vaig a comprar tabac.

grifoll

12.01.2012
casserrespoblepoema


Twittear

DESCONEIXENÇA

Nit. Les imatges que diguin. A

les veus invisibles que em dicten respostes,

m’ hi poso de sord; m’ abrigo amb tres jupes

d’ espatlla tercera, fujo pel forat del gat, fer.

I la lluna és noble. És déu abans de ser-ho.

-Cada poema en conté una, de lluna:

Sota d’ ella ens hem amat, traït, enamorat  i el què

en guarda l’ oblit al rebost tapiat de l’ interrogant re-

petit.  Petit per segona vegada, tercera, quarta i

fins a la desaparició total aparent.

Llavors, la nit menys pensada, surts amb el sol

i t’ hi poses a ploure, d’ enyorances:

Algú et recorda a tu, quan de jove... I t’ enganyes:

Tu no eres feliç. Eres de tot, com ells i com ara.

Un nascut. Perpetua mutació. Canvi constant.

Desconeixença humana.

grifoll

12.01.2012
casserrespoblepoema


Twittear

DE.COR.A.

Arrisca, l’ amor vell del món, el més savi, t’ ho vol, li és desig.

Però això no es regala, regalat no funciona: decora.

Ell fa que (t’) estimis, si arreu el proclames. Tots hi guanyeu:

Juga sempre, sempre lluita; s’ assembla als infants, als pallassos i als vells.

No madura, fa flor. Sembla un cascall florit, però aquesta primavera, desperta.

L’ amor amor, el que dóna i no vol absolutament res a canvi,

te el seu pro i no te contra. Si té contres, no és amor: decora.

grifoll

onze de gener del dotze

casserrespoblepoema

Twittear

DEL DIETARI QUE NO VAIG ESCRIURE A L’ ÉPOCA DELS LLOROS.

Has obert una mica la ma i ha tret el bec la vida.
Has rigut quan t’ ha pessigat, t’ ha pessigat
i has rigut. Que riguis sempre, no cal que ho facis
per fer-ho, ja ho fas. T’ has espantat? No, i t’ aixeques
i te’ n vas sense frens ni arribant a dos pams.


***

Fins als deu anys vaig viure sobre una botiga d’ animals,
El lloro sempre deia el mateix i ara no ho recordo però a mi no em feia riure,
em feia pena, era més gran que la gàbia. - Amb els de la parada de bus
per anar a cole no es patia. Podia estar tothom sense dir res i no es patia.
Però dins el bus era ple de lloros, i aquests em feien por.


***


El conductor de l’ autobús era un borratxo que sempre n’ anava, es portava l’ ampolla de conyac, el nas vermell i les bosses dels ulls. Tots els altres es queixaven de que ens trencava les flautes obligatòries per tocar el sol solet a classe, però jo, sol solet, me n’ alegrava. Encara no havia caigut a la beguda, però sabia que el sol solet t’ hi podia fer caure. Pobre home, avui no tindria rodes ni ales ni banyes ni carnet. Segur que no va morir del fetge.( Ironies: Versícle 33, capítol set set set.)


***


L’ època de lloros es va acabar a la desena temporada freda de ma vida en aquest planeta.
Va morir el meu avi, i jo i ma germana vam veure, per primera vegada a la vida, la tragèdia i la farsa que plorava en una cantonada com s’ hi posava llàgrimes artificials perquè ni bona actriu no era, com aquell nano que no vam saber de què anava.
Després, als pocs dies, tocava, per decret oficial, tornar a anar a classe.
Després de viure la meva primera mort, d’ entendre què és quan entra a casa la tragèdia, no pas desvalorant-la, tot al contrari, elevant-la a la grega, pensar llavors que s’ havia d’ anar a classe CADA DIA, ho vaig començar a viure igual, com una tragèdia.


***


Aquí hi quedaria bé una foto del lloro amb el conductor de l’ autobús.
Com la vida.


grifoll
11.01.2012
casserrespoblepoema



Twittear

CAMÍ

Camí.

N’ obres un.

Res és més ple que la buidor del desert o desflorar l’ àrtic.

grifoll

10.01.2012

casserrespoblepoema

Twittear

ALTUQUEDICLÀ: jo he vingut a jugar.

No sóc aquí per gran cosa:
Pinto amb brotxa i escric perquè no sé llegir.
D’ aquí m’ atorgo, doncs,
el dret a fer el que em surti dels collons.
Començo pel final: No en té.
Acabo pel principi: No hi ha ré.
M’ enfonso al mig i olé: Se’ m fa el buit, em sento pernil, rodanxes
de pernil dolç. I ho provo, però no s’ entén res del que hi he posat.
No em va bé escriure sobre pernil dolç, colesterols!
(Que me’ n recordi, que me’ recordi...).
Aquesta vitrina rima còsmicament
segons tots els gats del planeta
amb miau miau i tramvia de rodalies, rondallo en grec vell
als mamuts de per fíl i randa l’ arrenda i arramba la casa
i deixa passar al carrer, deliri post industrial de primera comunió
pedalant com un narcís, flor de l’ ofec, casca-ho tot, radio actiu
sense trens ni trons, on cau el llamp?
No n’ hi ha de llamps, diu l’ il•lustrat,
els trons no són bons pels poemes, segueix...
( I just quan l’ anava a matar,
ja l’ havien, entre mig i cap, mort mil cops cops).

grifoll
9.01.12
Móns per aquí, enllans per ui i sense goma d’ esborrar




Twittear

WILLIAM TELL I L’ ANXANETA POETA

Burroughs agulla inventada rere el mur en ruïnes et busquen i el cervell de màquina d’ escriure supurant neguits; o Tell, Guillem de l’ escopeta, mala punteria, no? Quina mena de imatges naveguen pels teus circuits neuronals?

***( si em voleu matar, robeu-me la curiositat)***

Diu: són com uns dits petits que van naixent dels dits, i es ramifiquen tota la vida. Som arbres. Jo feia pomes. Ara m’ he enganxat a la realitat, però està molt tallada. –Perquè,escolta, pillar realitat de la bona, per aquí, què? N’ hi ha?
-Parla amb l’ anxaneta, li va dir el Capità Tornassol. (Aquí és on William Tell deixa de respirar. Li va costar la vida, la mort encara no se l’ ha tret de sobre. L’ anxaneta és poeta).

FES-TE’ N ARA

i

aprofita el DOS per CAP

-deia al recordatori-

(tenim:)

*** La poma prohibida dins un condó.
***La pruna podrida dins una gàbia.
***Els plàtans de cotó fluix.
***Salamandres ultraviolades.


( I tot això t’ ho apunta una màquina a la targeta, perquè tot el què pensis o imaginis o passi pel teu cap, t’ ho guardin al banc central més central del govern imperial. I només a canvi de no sentir durant res, quinze o vint anys, ja ets un pre-feliç: Passats aquests només riuràs! Fes-te’ n ara que encara ho aconsellen a les bones.)


***


Procura’ t un llapis i cerca allò que a tu et busca i no saps.



grifoll
9.1.12
cal cap per avall


Twittear

GENERACIONS TORNANT

Surto de mi per veure com ho porto, per saber
si estic groc o pàl•lid o sec o lila o ploro i això: Res, tonto-rutines
d’ ex hipocondríac i prou. La qüestió, sempre ho és, no?
És que també veig als altres, i el com ho porten -Fa dies, nits,
setmanes, mesos, oblits fa- ,que observo i veig persones. Persones avorrint-se.
( N’ hi diuen així). No m’ ho trec del cap, ni m’ hi cap ni sé si m’ ho crec.
Ho he estudiat, i ahir, un ninot em va dir que hi ha dies
que comencen malament i acaben bé, i dies que comencen bé
i acaben malament. Ho podem multiplicar, viceversar o etcèteres,
però és que sempre (subratllat) està passant tot. No tenim temps
de caure, que ja tornem a aixecar-nos. Canvi, anvi, vi, i, vi, anvi, Canvi perpetu.
Bé, malament, molt malament, molt bé; fins i tot regular,
molt deficient, excel•lent, però avorrit?
On i com i amb quines drogues de ruc, no? Drogues per a patir!
No sé pas com baixeu els vells. Quan jo n’ era, ens drogàvem
per experimentar o per gaudir, per patir no pas, no en recordo cap d’ il•legal
per patir, per això eren prohibides. Ara també està prohibit gaudir?
O us avorriu perquè està prohibit avorrir-se?
( -Si voleu arribar a joves, neu pas bé.)

grifoll
10.1.12
casserrespoblepoema


Twittear

CARTA D’ AMOR D’ UN ABSURD AL SOMRIURE D’ UNA MUSA-MUSA

Per que la pena no es pesa, no desis, res mor.
Per que l’ atzar no es calibra, no desis, fes joc.
***
Delira, inventa’ t, munta una secta, cala foc
als ensopits! Mossega als pessimistes, convida’ ls
a una ampolla tan buida com plena, fins la meitat,
que s’ ensorrin. I riu. Riu-te’ n de tot, sempre, com ara,
no desis mai el somriure. No desis la bellesa.
Per que l’ ets des de dintre de tot fins a fora, lluny.
Et diran que no canviïs mai i coses d’ aquestes, no t’ hi desis,
tot canvia, i evolucionar, per la pena, no es pesa.
( Sé d’ un cirerer que ha canviat, és igual de preciós
però l’ any passat no feia cireres i aquest n’ ha fet. Literalment:
És el fruit). Si t’ ho diuen, queda’ t immòbil, no parpellegis,
atura tots els teus òrgans, que no et creixin els cabells ni les ungles
i envia’ ls un missatge hipnòtic dient que fas el que t’ han dit:
no canviar.
Per que l’ humor és germà de l’ amor, no desis, fes joc.
***
Ara però, oblida-ho tot (només un segon): No canviïs mai!
...Musa, i somrius com les muses.


grifoll
08.01.2012
casserrespoblepoema

(clicant al títol, hi ha la b.s.o. pel poema)
Twittear

cosa vinguda pel forat del temps, no important pas tampoc massa o gens

Ofèlia era una fotografia d’ un rostre femení dins l’ aigua amb els ulls clucs i flors podrides serigrafiades a sobre, tot plegat alterant el processos químics per acabar enganxant una segona corona de flors feta de miralls trencats al damunt. Ofèlia, jo tenia vintires panys, i era allà sense entendre res. Després, anys després, en una casa blava, el mateix mirall es va tornar a trencar, va ser com un déjà-vu llarguíssim o una mena d’ estat semblant a la hipnosi o induïda per psicotròpics. Vull dir que érem bojos. El problema és que tots els bojos som diferents. Tu jugaves a la mort i jo a la vida.


grifoll
08.01.2012.
casserrespoblepoema.


Twittear

PALLASSOS, GRILLS, DRETANS, CARTERS I FOLLIES

Quod me nutrid
me destruït
Angelina Jolie (tatoo)

PALLASSOS, GRILLS, DRETANS, CARTERS I FOLLIES

No em demaneu que estigui bé del cap,
no em passeu el manual de l’ ésser normal,
no em digueu què n’ he de fer d’ uns sentiments
que desconeixeu, no per res, és que mai ningú
ha sentit un sentiment que no fos seu.
No em vingueu amb paperassa estranya
que no entén ni déu. Jo no he estudiat dret:
( Carter: sols cartes d’ amor, va dir grillArt.
Carter, ho ha de saber: grillArt era, per a mi
com un alter-ego. Sap què li dic, carter? Que
grillArt parlava d’ amor. Carter, no se sent millor
quan reparteix bones notícies? Carter, té al•lèrgia
a la pintura? Carter, tenim molta feina. )
tot el que sé ho he aprés vomitant a les cantonades:
que el verí està en la dosi, que el mateix que em nodreix
és el mateix que em destrueix i que una cosa no pot existir
sinó existeix el seu contrari. Tinc, doncs, químiques, medicina
i filosofia. I ara estudio poesia: Sóc foll.
Per tant, ésser normal que per un instant amb mi et creues,
Mira’ m com a foll quan m’ atorgui el plaer de cagar-me
en tu-tots-vosaltres, no per avorrits, sinó per avorridors, que
no fer el pallasso és embrutar el món.

grifoll
7.1.12
planeta circus




Twittear

CARTA al Dr. POST PROZAC (P.P.) des de cal FOLL

¡Moloch el no amor!
Allen Ginsberg

CARTA al Dr. POST PROZAC (P.P.)

Humanament, el gos llepa els vidres que l’ emmirallen.
Pentina un nen l’ animal, no te feina a fer bambes, no cauen bombes i s’ avorreix,
el nen és d’ aquí. // Pregunta: Els mateixos que han escollit el roig intens pel somnífers
que m’ han receptat, són els mateixos que han fet el medicament?
Si és que sí, porteu-me, si us plau, cascalls de l’ hort d’ aquí al davant i
deu-me la pipa, la de la pau de veritat o munto la guerra:
Assassins pertorbats que engendreu malestar per oferir-ne fals benestar.
No són diners el què cobreu, són trossos de fetge, de cervell, de persones que n’ eren
i van demanar ajuda. I és més trist: Ho sabeu. Teniu llicencia per a matar,
per amfetaminitzar cada any un trenta per cent més d’ infants
que vull conèixer als quinze anys. On els tindreu?
Davant meu heu xutat antipsicòtics, hipnòtics, ansiolítics i neurolèptics,
( bon còctel) a una persona inconscient acabada de xutar pels de l’ ambulància
amb el mateix còctel. Són fets. Sense gel. ( “intoxicació per abús de fàrmacs”
heu gosat informar en l’ informe, per a qui? De què? Tan gilipolles ens veieu?)
Encara que ara, medicar-te una mica, amb lo de la crisi, vulguis o no... Crisi?
Moloch Moloch Moloch!!!
Quina crisi? La crisi de la que tan parleu ADSLment? O la de quanta coca pillem?
si mig sac o un moment que vaig al caixer, que anirem de putilles, no?
Qui agafa el carro? El més tunejat. Envia-li un vídeo ultraviolat al Mazinger Z
a veure si vol venir. La crisi és un invent per amagar-te la crisi,
per fer-te encara més egoista, perquè mentre veus com et foten la cartera
no te n’ adonis que també se t’ enduen el cor,
la vergonya que foten els carrers, els busos, els vasos, les voreres
plenes de cares més llargues que s’ encomanen com la pesta. La crisi és que
el vaticà és una gran polla d’ or que dóna pel cul als nens i roba als més pobres,
les ànimes es venen a dos rals, mataràs
per un dolar. -Conec pocs déus i menys els seus arbres mito-genea(i)lògics,
però un de molt usat per aquí, que no cola ni amb cola,
diuen ( jo no ho sé), que tenia un fill mig home que parlava d’ amor,
de donar-lo, de fer-lo, de proclamar-lo, de quedar-se sense res,
només amb l’ amor. El van matar, (trinxar, més aviat),
li van canviar tot el discurs i ara tothom el porta al pit, mort,
l’ amor. ( És que conec un boig, un gamberro collonut,
que ( i no sé com) m’ hi fa pensar. Es diu Jesús. Però a aquest no el pillen.)
Pregunta, segona?: Perquè les persones anul•len, tanquen, marginen o assassinen
a tots els que proposen l’ amor com a solució? Jo, al coll, hi duc una piga
gegant. És el símbol de l’ absurditisme. De com ens estem deixant prendre i
perdre la vida i aquest món, que diuen que és blau. Què feu?
Espereu l’ apocalipsi amb candeletes, veritat?. Doncs molt fàcil, eh? :
Comenceu per amputar-vos una cama. Sou al mig del desert.
No sentiu res. Era una mina. Res. Res. Ara sí: els voltors, els becs
als ulls. L’ apocalipsi és això: personal i intransferible i passa cada dia,
mori tothom o no, l’ agonia no és una peli (diria).


grifoll
7.01.2012
Planeta blau (?)


Twittear

13

Recordo empassades mentides, construïdes
a tall de veritats inventades i somnis vers mai.
Camino immòbil, no hi ha caminant.
M’ enamoro escapant-me del sentiment, sentir
fa mal. El mal cansa i el cansament fa jeure
al caminant invisible. I la invisibilitat confon.
Recordo, confós, un narcís de tretze anys sense gel
i més gats amb el ventre dins gots que no vénen al cas.
Per això tinc sempre els peus freds. Se’ m pugen les sangs
als cervells a sobre-pensar. No sols actuo, sinó que sobrehofaig.
Narcís de mil•lennis, pels segles dels segles, ham dins,
peix pescat, peix pudent, peix sense ulls que mires
a l’ home invisible i no a mi: jo ja vaig ser.

grifoll
6.1.12
casserrespoblepoema



Twittear

TOTS

En aquest lloc, dins l’ obscura,
sola, tenebra, tragèdia, dorm.
I de vis a versa:
En aquest espai, clar i vident,
bell, meravella i èxtasi, dorm.
Doncs no.
Jo crec en un llarg, llarguíssim insomni de tots els sentits...
“Ja dormirem quan siguem morts”, diuen aquí.
Tampoc fem diferències entre vius i morts, aquí
d’ amor n’ hi ha per a tots.


grifoll
6.1.12
casserrespoblepoema


Twittear

EL DE LA 136

Estiu. Entra llum pel forat del donut.
Deserten els ventiladors: Algú sua tinta. Algú perd sang.
Algú remena els teus òrgans interns mentre dorms.
T’ operen de tu, t’ extirpen a tu de dins teu. No et feies bé.
(-T’ hem tret mig cap, però tranquil, tornaràs a pensar.)
No pots preguntar el què. I te’ n vas a seure damunt
d’ un cartró de sabó per la roba que no tens. Així doncs
tu ets?...?... ... .


grifoll
5.1.12
casserrespoblepoema



Twittear

HEAVEN

 

Tu ets el meu canvi climàtic: Rebel, deshiverno

desfent llits de neu, proposant-te indecències astrals,

folles, no higièniques, salvatges com una abraçada, un petó,

cinc calades alades que es posin als ulls, als

ulls plens d’ ulls, de milers d’ ulls teus en els teus,

de milers d’ ulls meus en els meus per no deixar fins ni a mil

de mirar-nos ni mai. Així, com ara.

grifoll

05.01.2012
mil gràcies

Twittear

s.t.

El més mort d’ entre els morts, poeta del silenci,

passeja el personatge amb tensa tensió, captiu de soledat,

escanyat pel deliri sense cos d’ exiliat, d’ ancorat a Babel

llavi-grapat, boca-arrencat, llengua-de-cendra. Disfressat

sense sapiència, desraonat, l’ artista, no de la gana, Kafkià,

no del trapezi, Franzà, l’ ànima d’ un home, sols d’ un home trist

que es va fer el mort fins el moment de morir.

***

Em nego a fer diferencies entre cada minut de mi mateix. No accepto l’ esperit planejat.

Antonin Artaud

 Moria dins seu el mite Realitat per a convertir-se una lletra en pols

quan no en necessitava cap per a dir-ho tot; en l’ esperit de l’ au, en el vent,

va fer que els altres morts aprenguéssim l’ art de ressuscitar, no Kafkià.

El poeta del silenci va donar la veu perquè nosaltres poguéssim parlar.

*

Ens va donar l’ amor des de l’ altra banda,

com el fill d’ un Déu carboner,

tremolant guixava camins als llençols.

***

Li queien babes, la vida era excessivament preciosa com per haver de suportar-la. A tots ens

cau la baba, però la seva era de sang. La sang deia coses. S’ obria el teló amb la cocaïna que el

retornava dels electroxocs encara per espolsar:

Disfressats de neurones amb sexes de tres tipus, tres figures de dolor:

Ploma d’ àliga, Trena de mare-selva i Banya d’ escurçó

es refreguen els melics amb violència.

Ploma d’ àliga:  -Si sou capaços d’ espigar un sol gra de raó, no jugueu amb la follia, és vice-

versa i ja no sou.-

Banya d’ escurçó: - Les meves flames, sota terra, us acorralen com un infern, jo sóc ara qui

tracta amb la matèria, la matèria real, la carn ensumada, el nas respirant dins la panxa.

L’ ennuec.-

Trena de mare-selva: - No és el com, és el què. El què són tots els coms i no. Com en dieu?

Concepte i estètica? No teniu ni cal obra de ningú per a ningú en aquest món i vosaltres teniu

noms per a tot, batejaríeu la inexistència punt per punta.-

Es van treure les disfresses i es van començar a devorar, literalment. L’ èxtasi caníbal, cada

mossegada a la carn aliena els obnubilava tant que no sentien el propi dolor. Només la sang,   

l’ estrip, l’ orgasme dels orgasmes, l’ únic. El real. Fi.

***

El cos es trasllada, dos espais en dos temps de mi, sobreposats.

No hem de trobar, hem de treure, m’ adverteixo.

Investigar els vòmits, què ens corrou , i treure-ho.

Remenar l’ esperit que conté el què ens manca, i donar-ho. 

***

Un dia, després de fer-ho mil anys, posaràs la mà sota la pluja i la seràs.

Dius lucidesa i ells diuen follia. L’ han de doblar, passar-hi totes les voltes necessàries

fins desprendre’ s del nucli, que és d’ on surt l’ absurd com a no propi.

La vida és absurda, per concordar-hi n’ hem de ser. Per ser-hi, sense aquesta “espina”.

És com anar rebotant sense pausa i tot canviant a la velocitat de la foscor,

que sempre hi és abans que la llum. El mateix passa amb tot, cal travessar

muntanyes en desordre per trobar la pedra a on seure a fumar vidalba,

com quan érem xics i formàvem part del poema. Després, ja ho diu l’ AULTRAud, de nom

Leopoldo Maria Panero, que en la infantessa vivim, que després sobrevivim.

Els Doors, el rei llangardaix em va portar fins Artaud, fins el desert, fins al fons de la nit,

fins The End. Més enllà. Em va ressuscitar .

Ell i no els psiquiatres em va dir que podia passar pel meu costat i deixar-me de mi, com si

no em conegués.

Els psiquiatres em van convertir en un Quimisefa. Deliren. S’ autoanalitzen i deliren un altre

cop. Són un deliri permanent, de grandesa.

Ells m’ han adormit la força, m’ han tombat el projecte, m’ han volgut igual que la resta,

amb els pensaments adormits i el cor ben llustrat. Ha estat no: No paren els pensaments, no

són pas meus, m’ utilitzen. El cor si que és meu, i va tal com és, sense afaitar.



grifoll
4.01.2012.
casserrespoblepoema