Seguidores

jueves, 8 de marzo de 2018

LA VIDA









Sóc a mig fer, com l’ eruga que s’ esquerda dins aquest cos de capullo integral de tergal. Fa segles que sóc a mig fer, que no sé de mi aquell ni sé del que ve, però vinc, no sé com vinc ni si arribo sencer, sé, en canvi, que no sóc aquest que semblo ser ni tampoc l’ altre, sóc d’ abans d’ ahir, tot ha servit, és gran ser petit però molt millor ser petit i seguir. Per això m’ esforço, per això visc, per que sóc a mig fer i m’ escullo el got mig ple i prosseguir, continuo perquè si es comença no s’ acabi. Ja no. Quan el vas sigui ben ple veuràs com no m’ ofegaré, ja no m’ escau ofegar-me en cada got d’ aigua que ve per venir, fart de set m’ estimo més xafar bassals, fer-la petar amb els tritons i les salamandres i les granotes i enfilar rierols, recordar-me salmó, retornar-me salmó, pujar a tot drap – ja ets a dalt?  a que ens llegim les línies de les mans; saps que les línies de les mans són tots els rius que hem fet per arribar a l’ arribada d’ aquesta aquarel•la brutal que se surt dels colors? Començarem llavors. Després de nedar molt, d’ estimbar-se i ser estimbats per tots els cantons, costelles i racons, després d’ haver burlat els caimans i esquivat les piranyes, després d’ haver sobreviscut riuades, remolins, sequeres, talls de gel, urpades, hams, paranys i plàstics impossibles, després, just aquí arribarem al naixement. Arribarem al naixement i lo primer que farem serà néixer. I mirarem avall i riurem. I ens mirarem i riurem –ho pots veure?  I ens acostarem i abraçarem i sí, sobretot, també plorarem tot això que no hem pogut plorar perquè teníem feina a no deixar-nos matar quan pujàvem a viure i les llàgrimes ens curaran, bidons, galledes, dutxes, tsunamis  de plors vessarem,  fins que s’ esborri tot aquest dolor; llavors, plens de pau,  nets, amb gebre encesa a les pestanyes d’ haver-nos buidat tots els dols, descansats, persones,  ens despertarem més vives que mai al millor dels mons de totes les galàxies vistes i per veure ni somniant i sortirem a fer un cafè. O dos. I el vent serà preciós, i ens despentinarà, i després seurem en un banc vell del casc antic des d’ on es veu tot i més i menjarem xiclets i farem bombolles gegants de maduixa àcida que ens explotaran a la cara.

Josep Grifoll

3 comentarios:

maria antonia dijo...

<3

At0mic Magnet dijo...

Salut! Company!

grifoll foll dijo...

SALUT MESTREEEEE <3 !!!!!!!!!!!!!!!!!! I maria: <3 !!!!!!!!!!!!!!!!