El temps no ha passat, ha anat venint tot tic-tac. Bony any nou bla bla bla,
t’ escriuré aquest any, aquest any que sempre és més vell que l’ any passat.
Però no t’ ho enviaré. M’ agrada tirar paper als focs interns i que en surtin escrits
que no vulguin dir res perquè ja ho van dir tot abans de ser cendra amb baves
dessobre la pàgina tremolosa que guarda el poema entre línies, mal enganxat
amb cordills massa secs, a punt de trencar-se per tot arreu i prims.
Serà llavors, quan es trenquin, acabant de fer el ritual de l’ idiota quan t’ ho enviaré.
( A fora em sembla que és dissabte tot el dia.)
Fins que les paraules no travessen el foc no sabem la cendra que diuen,
la “cosa” sencera, diu l’ estufa . ( Sensació d’ estar escrivint una serp, de que les
estufes llegeixen, de que el foc tradueix, d’ una pàgina en blanc feta de fum.)
Serà com jugar a descobrir formes als núvols: tu hi veuràs julivert i jo una sargantana.
La ziga-zaga de la serp que escric no es repeteix. És que sóc mag. No és cap truc.
Que desentortolliguem la cosa, diu la carta postal.
Que no entortolliguem al personal, diu la carta postal.
Que tots som iguals, diu la carta postal.
Que tots som diferents, diu la carta postal.
Que a dalt no hi ha res, diu la carta postal.
Que a baix no hi ha res, diu la carta postal.
Que tot és a dins, diu la carta postal.
Que fer i desfer sense amor, només és desfer i fer, diu la carta postal.
Que pateix qui odia, no qui és odiat, diu la carta postal.
Que estimar no és demanar que t’ estimin, diu la carta postal.
I aquesta és la carta postal de després del ritual
que has de rebre si encara queden carters i bústies al carrer
i tot un món o un trosset del d’ abans.
grifoll
17.12.11casserrespoblepoema
Tweet
No hay comentarios:
Publicar un comentario