SENSE PARAULES

“I si se m’ han acabat les paraules ?”
És com “I si he estirat més la boca que el llapis?”
Pitjor seria quedar-se cec o sense tinta, t’ avisen.
I t’ avisen bé. -Necessites riure, plorar, badallar,
rascar-te el clatell, observar llargament
el curs de l’ enigma, escriure amb els ulls, passiu,
sense escriure, contemplar activament el moure’s
dels àtoms en totes les coses, lluny d’ ulls,
embriagar-te de tan acaronar el mateix roc
sis mil anys, com el riu, com la dansa que et constel•la
i el mamífer que ets -.
I fuig la teva carcanada tombant arbres, entre mamut
i mamuta, mamutejant al firmament, feta la fera.
Tornada a l’ instint, rebrot de noves fulles, però les del saüc.
Vessar de noves tintures, però les de l’ aurora boreal quan baixen fins l’ aigua.
Troballes serenes, dic. Acords amb les pluges, reunions
amb les fures i els óssos i els llops amb les cabres; i amb l’ escorpit
i els llengots i amb la cuca fera més parda i lleoparda de totes: l’ home.
(És un mico esgarriat .Tornar-ho a provar.)
-I llavors, com a tu, se li acabaran les paraules. Les paraules i
els drets, les gràcies, el respecte, l’ aire, l’ humor, l’ amor, la follia...
-No. Confia en el mico que encara te a dins, és molt xic,
però és la clau. Inclou final i principi. Duu amor.
-(l’ home ets tu i no entens els udols ni l’ agitar d’ ales ni l’ om):
Se t’ han acabat les paraules,
has estirat més la boca que el llapis, sí. Però
observes l’ herba i per primera vegada la veus.
Tornes. Tornem. Trona. Plou.
I ens ve riure de mico.


grifoll
00:00
23.12.11
casserrespoblepoema


Twittear