Aquest niu de lletres, fos el fred, florirà a
cent vuitanta plomatges. Això, pel capbaix.
Mentrestant, la màgia del foc dibuixa universos
hipnòtics dansant com febretes amigues
llançant-te espetecs de petons, i apuntant,
fins que un de valent es deslliga i et besa.
(Sigui, doncs, aquest poema, que t’ ompli d’ escalfor nova,
que no tingui posta, que t’enamoris d’ un trèvol,
d’ un d’ allà -dintre teu- que és aquí, just on t’ ets.
Que, a partir d’ ara, quan parlem d’ heroïna
ens vinguis tu al cor, i no al cap, cap químic).
grifoll
18.12.11aquí
Tweet
No hay comentarios:
Publicar un comentario