VERD (griFOLL)

VERD

(griFOLL)

I.Paraula

Diré, que el sigui, verd de tornar-hi, paraula.

El teu nom que enyora la terra, enfonsar-hi la closca,

rostre de troncs o cal·ligrafia d’ arrels , versos vegetals,

forats a les soques fins a mar, amb laberints grecs, solemnes.

En aquest dia de vaga que em faig, diré, que el sigui,

m’ amenaço, -sense ser jo ni ningú, es podrà-, verd de tornar-hi,

paraula. Paraula passen les coses. Paraula, acumulant significats,

perdent-se en ells fins les fulles d’ una tardor xica sense niu.

D’ un hivern gran amb peus freds i nas roig fins el retorn,

diré verd, plantaré noms, farem ous pigats, obrirem canyes,

imitarem mussols, crearem allaus de pigues, sucs, tinta saciada,

-hi ballaran les lletres, - s’ hi desfaran  els fets. Paraula.

II.D’ antuvi

Fumarem filigranes, anirem per la vora (fent cas al paisatge).

Diré de freqüentar amb derrotes, tu m’ ho giraràs i diré verd,

verd clar com pol·len corrosiu dessobre els glaços que t’ abracen,

diré fred fora , verd, direm verds. L’ amor és verd, la vida és verda,

de la molsa al fetge, de la malaltia a l’èxtasi, del trèvol  a la baba,

a l’ alga, a les estrelles que han de ser recordades, un àngel, camps,

boscos, selves, maria, absenta, heura, anís, marialluïsa, direm

racons humits de fusta vella, monedes d’ antuvi, col·leccionarem

olors tornades a casa, erupcions damunt fulles brillants, permetrem

que el món passi, setembre, etcètera...des del forat de l’ hivern, sí,

trencarem móns, direm verd sota l’ arbre, a la neu; la boira indeclinable

engendra monstres.

III.Set

Tornes a ser qui apura el vas, per dret, insegur,

això passa a la tarda, després caus impacient

i l’ ampolla és mig buida, escoltes la set, rius de set.

La gola, desèrtica, sorra amb serps, rocs i prou.

Del buit de la set, deia un déu. Distreia eternitats,

deia en viceversa. I jo hi assistia. Fa segles, mal de rerefons,

la terra cruix i el cap gira en la nit, perd els nords, retruca

a les portes del cel. No hi ha prou rellotges.

( Algú actua per a mi sense actuar. No tinc ocult.)

Cru i petit, vaig desplegar-te, com una por, els meus fantasmes,

aquesta aureola fosca que m’ habita i converteix, als teus peus.

Et vaig posseir amb el meu cansament a punt de celebrar,

amb el dol punxes enfora i les costelles esmolades. «Pastilles

i psiquiatres fan de poeta». No. Així d’ absolut i breu: ena, o.

( Perdona, això no t’ ho deia a tu).   

Dic verd. Així de senzill i merescut, així de fàcil i vulgar.

Verd de gratitud i verd a l’ oli, i en el paisatge, més verd

al verd sobre verd, pintat amb tota exactitud, amb àtoms verds,

i olives amb ocells i violins amb fusta de ser-ho, verds, d’ alzina

en alzina, saltant entre grans cues d’ esquirol ( verdes),

l’ ull de la pantera ( verd) ens observa entre la bardissa ( verda);

botànics, vius de saber-ho i refer-ho, vius assajant-ho.

Dic verd, encara dic verd, i sento verda l’ emoció i recordo verdament.

Dic verd , encara dic verd, l’ absència és una altra forma de presència.

Dic verd, encara dic verd, miro amunt, miro endins i m’ hi declaro.

Dic verd, imitar a les granotes, fer el tòtem, fer fum, clorofil·la,  

somiar plegats que somiem plegats que somiem plegats fins el verd:

dóna tota la volta el verd, i dins l’ arc iris de Rimbaud i és amazònic

i els maies fan les enramades i els asteques conviden a ajaguasques

i rimen realitats, les enfronten, encaren, i a veure què tal verdes

en gosen de més madures quan tot s’ entén i un animal d’ estrany

que fuig t’ agafa el cervell i prem la mandonguilla xamànica

per excel·lència, al fons del plat de verdura, al caldo sagrat, verdós,

verd, verdet, que fa sentir verdums que no sentíem. Ser-hi, hi eren.

Dic verd, dins teu és verd. I m’ enfilo pel color que ja s’ escapa,

quan ja em podria i m’ hi deixo les dents, et demano, sóc dins?

I el verd més fondo ressona i la terra i les aigües s’ esquerden

i jo m’ hi llanço i m’hi  amago. Deixo els altres colors tots a fora.

IV.Viatge

Emprenc la ruta del verd,

que el roig crema i el groc tomba,

que el blau no s’ entén i el blanc ho és massa

i el negre gens i aquí no hi ha pinzells ni grisos.

Als dits ja hi tenies el verd, la foto és en blanc i negre

però jo ho puc veure. Des de petit, tot encaixa.

M’ agradaria comprar-te molts llapis verds, i tinta verda

i pintures verdes i papers verds i teles verdes

-els resultats no importen- i dansar la dansa, el gest,

allò que molts no percebrien per verd sobre verd sense fe.

La lluna, brillant com la pólvora, tenyeix els núvols de verd,

els més baixos.

Hi haurà una arruga allí els camps s’ acostin al fred,

però no arribarà a ser nafra, mantindrem el verd, l’ Alquímia.

Tres Alquímies hi ha, tres de trèvols i sis llamps sense emmarcar,

ens amagarem dins llibres calents  a l’ hivern, anirem a voltar,

cansats de cansar a les parets ( elles, que no es droguen ni s’ enamoren)

emprendrem, sobre la marxa verda, invents:

de l’ herba al cap de Mantis, d’ ull de roure d’ anys d’ estar arrelant

fins la follia a misses dites, de pessimistes a pessimés per capgirar

fins no sé quina papallona que tampoc recordo d’ on era, però verda,

gran, i n’ estava ple. I jo era allà enmig, verd, no sé com. I t’ ho dec.

Fins allà on arriben els braços del nen. Així!

griFOLL

26.10.13