L’ aigua,
curativa, diu pous. Nosaltres, ofrenes.
Dins la mateixa
boca d’ Hècate
hi tirem monedes.
Preguem, orem, anem a palpentes
pensant que
existim. Hem dipositat alguna cosa
allà al fons que
ens ho fa creure, no ens deixa rendir
ni parar a reposar.
Te nom de fe o d’ esperança: un punyal
que entra i surt
i no para, trinxeraire, violant-nos, carnívor.
L’ aigua, a la
ciutat dels homes, cada cop més roja, plou,
tenyeix, dibuixa,
passa com passem els homes, esperant,
deixant-se endur per
mars roigs i i follies semblants, llegendes,
mites, impossibles,
no?
griFOLL
22.10.13
No hay comentarios:
Publicar un comentario