“El més cruel dels mesos és l'abril”
“Després de la claror de les torxes sobre els rostres suats”
T.S.Eliot.
La terra erma
(griFOLL)
I. L'ENTERRAMENT DELS
MORTS
Novembre és el temps més
cruel, engendra
enyors que s’ enfilen al
pit i en desperta malalta
la vida, i els llavis
van oblidant la primavera.
Vam viure-hi una vegada,
acabava de ploure,
hi havia un gos al jardí
i un pont, i de joves,
quan va sortir el sol hi
vam anar a fer un cafè,
i la Senyora et va
llegir la mà. La Sacerdotessa,
el Mag i el Foll: i les
cartes. «La Belladona»,
ens va explicar, «neix
allà on ha vessat l’ esperma
el penjat». Què hi diu a
la carta en blanc?
Hi hem d’ escriure? Fa
por. Més que l’ ouija.
Treu la sensació de
llibertat que fa la Bella-
Dona. Llegeixo tota la
nit, i a l’ hivern vaig avall.
D’ aquí i d’ allà en
prenc imatges, tantes com puc,
i encara no conec res,
només la follia, més d’ una.
Vas venir de l’ ombra,
però va ser la llum profunda
aquesta que se’ m vas
clavar al costat bo.
El vent bufa fresc a la llar,
el meu nen casserrenc, on ets ara?
Buido el mar, dic.
II. UNA
PARTIDA D'ESCACS
Tot de marbre amb
miralls i Cupidos daurats,
Cupidos amb sexes de
tota mena i àngels també, de carn,
de pell, amb ales i
sense, penjats, estesos, corbant-se fent arcs,
nus, alegres, jugant,
investigant, descobrint, descobrint-se
nous, més vius, cada ala
tocada, fent Tiu-Tiu ,Tiu-Tiu i l’
amor
a l’ escala, a la
xemeneia sense policromar de l’ estància,
a tot arreu, amb dofí i
sense, sense pensar-ho ni escoltar
si el vent s’ enduia els
ossos o es covava algun diable
entre els cabells i ho
encenia tot, i després enmig de les cendres
la gent hi buscava
perles. Les feien servir de queixals. Però al final
« acabem fent les coses que no volem ».
VA QUE JA ÉS HORA
I els nervis corrien per
allà, s’ enfilaven pels cossos,
entraven als ulls i es
deixaven projectar damunt el mur
desbordat, imatges
animades, verdes, taronges,
molt nervioses. I era
fabulós.
JA ÉS HORA. I era
fabulós. Una cadira, en la qual
sèiem es bellugava com
un balancí.
No era la cadira de cap
dentista. Les dents brillaven
molt més que les perles.
Era respondre, confessar, molt més.
I no era negar-s’ hi,
era no tenir res a dir.
Com confessar-se parlant
si es pensa en imatges?
VA QUE JA ÉS L’ HORA.
TOTHOM FORA.
TOTS A DORMIR, APAGEU EL
LLUM, VA
NENS.
III. EL SERMÓ DEL FOC
Res. Silenci.
El riu, de fons, dient contínuament
que també marxa.
Els colors fonent-se,
barrejant-se fins la terra neta, les arrels
banyant-se fondes.
Closques de nimfa, el
pot buit de remeis del xaman,
el petó d’ una fada que
no va ser; i selva, aquest és el meu regne.
De sobte una, dues,
tretze mans, xiscles, riures, cossos,
trossos de passes voltant,
un quart de cama dins un pot de gasosa,
la cuixa del genoll amb
gas a mitja tarda i mentre el peix no pica,
al darrera lladrucs
humans. Metròpolis.
Jo, egipci endeví entre
nou campanades i mil motors, entre vides.
Jo, en l’ hora violeta,
vell amb sostenidors i calces, arrugat,
amb pits, voyeur,
equilibrista de la vista, en nom de la imaginació
com per haver estat
totes les coses i en totes elles.
Jo, que els veig abans
de que succeeixi; jo, que callo per cansat.
Ell prova d’ excitar-la
i ella l’ aparta i l’ aparta. I jo, l’ egipci! l’ endeví!
Després ella entra en música
des del mirall i roda i ja canta.
Sua el riu
vaixells de paper
deriven ui ui
sua el roí poc
ui ui ja no és riu
més enllà de l’ illa dels
gossos,
els vaixells de paper
ui ui uè uè
uè uè uè uè uè uè
ui ui uè uè
Anem amb el vent,
amb la llum blanca que
ens daura el destí.
« Carrers trencats i
arbres buits,
vaig morir-me anys, mil·lennis
de pols i terra que sóc,
no recordo quants n’ he
estat.»
« Els meus peus a la
selva i el meu cor
sota els peus.»
Cremant, cremant,
cremant.
IV. MORT
PER L'AIGUA
Flebas, roda d’ aigua.
L’ angunia , el dimoni
salat. Fenici,
benaurat tu que remuntes
la joventut.
V. ALLÒ QUE VA DIR EL
TRO
Després de conèixer l’
espai, els noms, les persones,
una llum, una cosa, una
biga de foc dins els ulls, tot
al revés. Un llamp. El
llamp.
Aquí no hi ha aigua. Les
serps s’ escalfen i bufen,
la pols amaga els rocs i
tapa els forats i les grutes,
per això no queden pous,
si almenys hi hagués aigua,
però aquí no hi ha res,
no hi ha ni el què no hi ha,
tot s’ amaga, no és, es
camufla, no forma part de lo real,
s’ escapa, es
desdibuixa, lliga els pensaments
i els abrusa i tot
desapareix, fins i tot la desaparició.
Tot `passa a la vegada i
no passa mai, com ara, així.
A la terra sense aigua.
Si almenys hi hagués aigua.
Si no hi hagués imatges,
sinó realitats, aigua
que no fos no aigua, si
les coses pel sol fet de ser
no creessin el seu
oposat i almenys hi hagués aigua:
drip drop drip drop drop
drop drop.
Qui és aquest tercer que
camina al teu costat?
El veig però no el puc
veure, hi és però no hi és.
-El veus? I aquest so,
sents aquests so que no calla
i s’ entrebanca pel món
i trenca persones i desfigura?
Aquest xerrac que trinxa
memòries, histories?
Muntanyes violeta des d’
Atenes fins a Oniría.
“Ciutat Irreal”. “Ciutats
Irreals”.
Aitareya: Om.
Brihadâranyaka:
Aitareya: Om.
Nirvâna.
«Nosaltres hem viscut
per això (que) no consta en els obituaris.»
griFOLL
23.10.13
casserrespoblepoema
No hay comentarios:
Publicar un comentario