“La derrota no es una opción”
Héroes del Silencio
INFORME PENJAT ALS MIL VENTS
si per a vosaltres això era un combat
sapigueu que hem guanyat / i no és que hagueu perdut,
és que hem guanyat
L’ únic consum: devorar-te,
atorgar-te per a depuració
- que no et cal- desmesura
d’ instints, llum, llum molla
de pedra bategada
amb aigua de totes les sangs, hum-
us roig fosc del
fons d’ aquest ull enfebrat de vida:
iris malalt des
del primer dia que viu d’ adonar-se’ n que viu
perquè et mira.
Que et mira, se t’ enfila pels barrancs de plata
quan tremoles i que
per la vall de pell de cavallet de mar salada que dónes és,
que mentre s’
enfila per la roda sàvia de sabes que gastes a tota clorofil·la
pon la lluna, i
ara passa una passa d’ estrelles, i aquí hi ha una fuga, una gata
per les teulades
destenyides d’ argila amb teules que treuen la llengua
als mussols i ens
fan riure, pessigolles que ens devem tots a tots
en una gran festa
gran, fem-nos xics, la més gran, la que es celebra al teu centre,
allà a on només
ha gosat arribar l’ Amor net, sense mànigues;
mans, mans i plou:
mans d’ herba, de fruita, de tinta d’ abella, de cera,
de còdols en
dansa, de pedra foguera, de llamp que ens desperta,
de serp que hi penetra,
de trauma que no era, d’ era de ser-te,
de ser-te sense
tenir-te, d’ estimar-te cap a totes bandes
i tornant al
centre, ara petit, ara gran, ara més gran, ara més petit,
que batega, que bategues
igual mai desigual i de sempre l’encertes, n’ ets part
i pareixes, et
mous, la danses, danses totes les danses, -és que
ja les portaves
posades-, te les havien amagades els seriosos
-pobres seriosos,
tu saps per què no poden riure? pobres seriosos,
tan adormits, fan
com cosa ( i una mica de nosa, tot sigui dit), s’ abracen per força,
s’ “estimen” per
costum, per tradició popular, sempre tenen torticolis i el cap
encarat al primer
disbarat que els hi venen, pobres seriosos, pobres correctes,
pobres rics que
han caigut a la trampa mateixa que han parat; l’ han feta ben trista...-
A mi pren-me d’
argiles, de saltar-hi sense cordes, de granota
que se’ t vol als
entrecuixos, de posar-te coixins de plomes a les ales
de les aixelles,
de nedar-te de melics fins a les ànimes, de viure, cony,
de viure, i de
deixar-se ser encara que estigui prohibit estimar-se...
I estimar, ni que
sigui perquè està prohibit, i (in)justament perquè
n’ està, AMAR ben
alt i ARA, que les pors no són nostres, no ens pertanyen,
són dels
seriosos, i segur que ens les compren, ho compren tot!
Els hi podríem
regalar, però són tan malfiats que sospitarien, sinó gasten
es pensen que es gasten...Ah!
i ja sé per què no poden riure! Els riures
també se’ls
guarden. Tenen tant que no hi caben.
Ells caven, i caven, i caven.
Els hi portem la
contraria sembrant-nos? Sempre fa tan bon temps
per a començar a
viure al planeta Vida...
griFOLL
21.08.14
No hay comentarios:
Publicar un comentario