T’ ESTIMO, de grifoll

Ningú m’ ha parlat com tu del silenci, ets la veu.
Camino per sobre dels teus pensaments, m’ anomenes.
La por, la set, el buit caben en un didal pel teu dit, m’ assenyales.
(No m’ ho explico, m’ expliques).
He pintat pedres verdes i portat la pluja, no he fet prou.
Sóc past de laberints, i em dónes vol. Volem.
Sempre hem volgut.

- Vaig a posar-me trist a la riera.
- Pots plorar?
- No encara.

No sóc aquí perquè sí. Sóc l’ ésser que des de l’ infinit fins fer tota la volta
t’ estima.
No ets pas aquí perquè sí, somrius dins els meus pensaments, fent pessigolles.

Hem jugat amb mil rendicions ( però mil no és res).
Hem travessat vides de vidres trencats fins coagular-nos plegats.
Hem començat sempre pel final, per no saber el principi.
Hem estat qui som i qui no som i també som, en secret.
Amb vi de l’ arbre del be i del mal hem fet calimotxo.

Sempre, per més fonda, és fluixa la tristesa?
Te’ n recordes de totes?
Les fondes, vull dir.
Jo no tinc memòria “ sóc un peix”. Lo senzill,
cada vegada n’ és menys? Parla’ m de les bruixes,
dels bojos, dels mags i de Lilith, l’ alada. Parla’ m de tu,
del cor i de les vaumes, del que et plagui o no parlis,
t’ escolto sempre i, valenta, m’ estimes.
T’ estimo amb i sense paraules. Que riguis, que ploris...
T’ estimo la lluna de pluges. La pluja de llunes.
T’ estimo.

grifoll

8.4.12

casserrespoblepoema

Twittear