grifoll, MENT d’ ORENETA

Ningú és tan lluny com el del teu costat. Ni tan endins.
Mudem, mudem com mirar els núvols, sense deixar el firmament.
La senzillesa és això, no te res a veure amb res més. Fluir.
No posar interrogants al fil on posa l’ oreneta: ja hi ha l’ oreneta.
No fer-te malbé amb eriçons que ningú et reclama, no és venen
( deu estar prohibit). Déu també, el confonen amb déu, no s’ hi compten
i el dibuixen. Se’ n fan creus i xiuxiuegen des de l’ infern per no anar-hi.
Tenen gàrgoles i els nens volem ninots que no ho siguin: sargantanes
i escudelles, xocolata i musaranyes, llances i cabanyes.
Els nens valents del bosc del món, m’ hi compto, ens inventem,
ens la juguem, no en sabem, però ja en sabem un tros més tret.
Que si cap a la gruta és el tercer dimarts de cada mes
o si del bec del corb a l’ entrecuix. Són sangs,
sangs roges del gran riu que aquí hi fem una mar. Mar viva.
Vida però no gratuïta. Un mar sagnat, sentit, universal.
( i tot això són feines per fer un dissabte sortint de l’ oficina, no?)
I jo no sé què contestar. I jo no sé com explicar a ningú
que ha entrat una olor a casa que només em parla de tu.
I jo no sé què dir quan em demanen perquè m’ agraden més
els arbres que els bars. I jo no sé com explicar a ningú que
la por és una pedra negra que roda pel bosc de dins
i no res més. I jo no sé a qui xisclar-hi d’ alegria que
he vist un roc amb cara de pallasso que somreia.
I si fóssim allò que sentim i només fóssim sent l’ instant?

grifoll

5.4.12

casserrespoblepoema

Twittear